Peixateres, Tremaires i platja de Fraga

TOTA PEDRA FA PARET

Pel Rubén Cruz

L’ofici de pescater o de peixatera és vendre peix, una vegada el pescador l’ha portat a la platja. A la ciutat de Barcelona n’hi ha hagut tradicionalment, però documentar-la a la Marina no m’és fàcil. La cerca m’ha portat fins al col·lectiu humà que sobrevivia a la platja Fraga fent feines estacionals de caça, agricultura i pesca, que combinen la terra i el mar.

Si la venda de peix a la Marina està provada, per homes i per dones, ni que sigui en temps recents, la pesca és només una suposició que es pot argumentar.

Per això, la proposta és triple: el nom femení plural de l’ofici de PEIXETERES, el nom de gènere epicè d’un ofici que han practicat tant homes com dones, TREMAIRES, i el nom del lloc on aquestes coses passaven, la platja de FRAGA, tot just de costat de l’estany de Port.

Entenc que als barris de la Marina no va haver-hi pescaters ni peixateres pròpiament dites fins a temps recents, dins d’establiments privats i de mercats públics.

Tractant-se d’un territori perifèric i de difícil accés, la platja de Fraga i l’estany de Port no només mancaven de pobladors suficients per mercadejar-hi, sinó també d’oficials municipals que en controlessin la venda –a la menuda o peça, o al tall—, el preu –taxat en períodes de Quaresma i d’excés de demanda—, la recapta del dret del peix i les condicions higièniques de les parades de venda. En temps medievals i moderns no devien ser-hi, a la Marina, ja que el peix fresc s’ha de consumir de seguida i no hi havia cap altra manera de conservar-lo que en salaó o fumat.

Al menys des del 1482 que el preu de venda del peix és taxat en Ordinacions municipals.

Periòdicament, el Consell de la ciutat anava variant de criteri sobre la manera de vendre el peix menut, si a pes (en 1496), com volien els consumidors o si a ull (1655), com interessava als arrendadors del dret del peix per rendibilitzar el seu contracte.

La neteja del peix que es venia a la peixateria era obligada des del 1696, sota pena de multa.

Barcelona en 1563, pintura de Anton van den Wyngaerde. (Detall del port de Barcelona, amb una fondària de 7 palms (indicació al marge dret de la galera dreta. Unes construccions servien de rafal i barraca a les mercaderies portades pels bastaixos, i al seu davant el porxo de la casa del col·lector del dret del peix fresc).

A principis del segle XVII, el Consell de la ciutat decideix enderrocar les barraques dels pescadors a la platja (1616) per tornar a restablir-les en el lloc indicat pels consellers i amb la condició que els pescadors forans poguessin vendre el peix que portaven a la pescateria sense intervenció de la confraria (1627)

PLATJA I BARRI PESCADOR DE FRAGA

Per la seva banda, la pesca està documentada gràficament en aquesta imatge de mitjans segle XVI, on es veu un home damunt dos flotadors en forma de catamarà de pesca, a prop de la costa i platja de Fraga. Aquest enginy es va inventar per a pescar, abans d’esdevenir una nau sense canya ni timó coneguda com a patí català, amb vela esportiva, al segle XX.

Barcelona en 1563, pintura de Anton van den Wyngaerde. (Detall de Montjuïc i la costa: la platja de Fraga amb unes construccions de poca alçada —el futur barri de pescadors de Can Tunis— i una figura humana que sura amb patins sense vela sobre el agua i porta una atzagaia de pesca que els servia de rem. Al fons, amb coloració verdosa del terra se suggereix l’aiguamoll de Port)

ALS Idus de Mars 1346, fr. Juliá en cert nom feu apoca als Consellers de 464 ll. 10 ss. 3, per lo dany de una nau que â instancia de ells era estada amparada en esta Plaja, y per tempestat de temps era venguda â térra á la Plaja de Fraga prop la punta de Monjuich.

Rúbriques de Bruniquer (barcelona.cat)

Al segle XV, Barcelona pateix epidèmies recurrents i pirateria al Mediterrani que afectava al comerç tot desviant la inversió productiva cap a la compra de terra. Totes les causes afectaven la pobresa i marginació de la població en creixement. El jovent migrava a la capital des d’altres contrades d’interior o costaneres, fugint de les feines del camp o de la inseguretat dels pobles mariners. Els nois feien l’aprenent als tallers dels mestres artesans o servien oficis de mar que coneixien, i les noies s’ocupaven com a serventes a casa dels ciutadans burgesos, i després de casades també com a dides a l’Hospital General de la Santa Creu o des de casa seva.

Algun d’aquests immigrats mariners al port davant la muralla i alguna de les noies vingudes a servir es trobarien a la ciutat i en formarien una família. Alguna d’aquestes famílies podria haver vingut a la platja de Fraga, a guanyar-se la vida amb feines conegudes. Tampoc la seguretat no estava garantida, en aquests indrets:

A 27 de Juny 1457, entre las duas, y las tres horas del matí arribá en aquesta Platja un Stol de Genovesos, eran tretse galeras, y comensaren â combatre la Platja ab moltas bombardas, y estigueren aquí tot lo die fins â les sis, ô set depres dinar, ê tiraren vers Monjuich, ê barrejaren las barracas de Pescadors, ê prenían del Bestiar boví, lo qual los fou levat, ê defes per M.° Joan Torelles, ê Galceran Duzay, y mols altros Ciutadans, ê moltas altres notables personas de stat, ê de peu, y haviay Peste en Barcelona, y â 10 de Juliol tornaren les tretse galeras de Genovesos, y estiguerenhi fins lo endemá, y foulos feta gran resistencia, y la Ciutat armá una gran nau, y quatre galeras, y anaren al alcans de las Genovesas, fins â las mars de Blanes, per ques meteren en fuyta.

Ceremonial dels magnífics consellers i regiment de la ciutat de Barcelona, també conegut com a Rúbriques de Bruniquer
Platja de Ca l’Arana, amb la farola i la muntanya de Montjuïc al fons. Fotografia publicada al web Casas Baratas (Eduardo Aunós)

Pescadors i peixateres combinaven aquesta activitat de mera supervivència amb d’altres, com la cria de caps de bestiar. Potser eren tremaires, que feien anar la trema, un filat per pescar als rius o fins i tot per caçar ocells.

Si sumem l’aïllament físic de l’espai de treball del pescador, el baix preu d’un producte perible i d’escassa apreciació com és el peix, una marcada fluctuació dels seus ingressos i, en resum, la precarietat de les bases econòmiques familiars, no és difícil entendre que els pescadors, durant mil·lennis, aspiressin a la mera subsistència tot vivint a un pas de la misèria.

Els pescadors, una república de “morts de gana”. Alfons Garrido, al seu bloc d’història de la pesca, Remuntant les peces (novembre 2013)

Per documents de l’època, sabem que a la desembocadura del Llobregat van aparèixer morts un catxalot al 1448 i una balena al 1459. Tot i la misèria d’aquell nucli de pescadors, estem segurs que no se’ls van menjar perquè la notícia va arribar a coneixement de les autoritats municipals, que se’n van fer ressò i marcar dret al territori.

Precisament, les balenes avarades a les platges del nord d’Europa eren reservades a reis i a senyors feudals, pel fet insòlit i l’embalum que feia la presa. Van ser l’origen dels peix reial de tall o peix senyoriu. Aquesta càrrega tributària es va estendre al Mediterrani per a incloure una part de les captures de les espècies més preuades, com ara salmons, dofins, peixos espasa, tonyines i esturions. Del fet de reservar així la pesca interessava la demostració de poder més que el valor econòmic. Això només ho fa qui pot!

Per sota dels pescadors tremaires –alguns del quals s’embarquen en petites naus sense deixar la costa, i calen el tremall, i esdevenen tremallers— Alfons Garrido identifica la gent més pobre i necessitada entre el col·lectiu de pescadors amb el nom de terramaners, que estiren de les xàvegues o ajuden des de terra a pescar.

Quan la conjuntura econòmica era depressiva, molts treballadors del camp o petits artesans no tenien més remei que dedicar-se a la pesca per subsistir i s’incorporaven a la nòmina de terramaners locals que estiven la xàvega. Ells feien bona l’afirmació “a l’art tothom hi té part”.

Terramaners, els pàries de la pesca. Alfons Garrido, al seu bloc d’història de la pesca, Remuntant les peces (novembre 2013)

En 1789, l’agrònom Josep Albert Navarro-Mas respon al qüestionari del magistrat de la Reial Audiència en matèria de activitats econòmiques:

«Hai un estanque perpetuo que quando está mui lleno se le abre camino para que desagüe en el mar, y quando éste está alto o en borrasca entran sus aguas en el estanque; por esto se crian peces […]

En el rio Llobregat hay lisas, sabogas, barbos y anguilas; en las lagunas de Port y del otro lado del rio Llobregat hay lisas, tortugas, anguilas, llobarros y algún rémol. En las lagunas y en el río, fuera del tiempo de veda, pesca todo el mundo. En el río se pesca con caña, con una red que llaman trema, y las sabogas con unos encañizados que ponen en las represas. En las lagunas, con una red pequeña que llaman bolitx.»

Resposta de l’agrònom Navarro-Mas, del Corregiment de Barcelona, al qüestionari de Francisco de Zamora (13 d’agost del 1789)
Llançament de la trema, per pescar o caçar. Fotografia publicada al web Casas Baratas (Eduardo Aunós)

La trema, amb l’ajut d’unes boles de plom, havia esdevingut bolig.

A l’inici de l’era contemporània, hi havia al territori de Port una intensa activitat humana, i el nucli de pescadors de Fraga creix i es consolida. Es crea una confraria de mariners sota l’advocació de la Mare de Déu de Port, al costat de la capella del mateix nom. La devoció per la Verge del Carme entre mariners neix en crear-se l’allistament –voluntari primer, i obligatori des del 1748— dels joves pescadors i mariners de les localitats costaneres en una matrícula de mar per anar a servir a la marina de guerra, a canvi de poder exercir qualsevol dels oficis de la mar.

Fins aleshores el senyor de Port i de la seva parròquia venia cobrant el delme del peix per al culte recaptat, i en alguns llocs es cobrava també el peix de l’obra com a nou impost diferenciat. A Port potser s’aplicava a l’obra de la parròquia i de la confraria.

«El papa Alexandre III decretà al segle XII que tot pescador pobre i en temps de misèria podia sortir a pescar en diumenges i festius durant la temporada de peix de passa i de migració de la tonyina, amb la condició que cedís una part de la seva captura als més pobres o a la pròpia obra parroquial. A petició de la parròquia, el bisbat feia una concessió per sortir a pescar en festius i dies de precepte, una dispensa als pescadors sense data de caducitat. Així, s’instaurà una nova forma de finançament de la parroquial litoral estable i duradora en el temps.

El “peix de l’obra” tenia unes característiques particulars. La seva recaptació no era homogènia a tot arreu ni afectava als mateixos productes. Gravava sobretot el peix blau, el de temporada, com les sardines i les anxoves, les tonyines o els bonítols. A moltes universitats els administradors de l’obra parroquial l’arrendaven en subhasta als més donant. […]

Els arrendadors solien ser treballadors de les mateixes parròquies, artesans, pescadors, pagesos o negociants.»

El peix de l’obra, un impost sobre la pesca marítima per finançar les parròquies rurals. Alfons Garrido. Bloc d’història de la pesca (juny 2014)
Peixatera al Centre Interactiu del Peix (CIP), un espai museogràfic ubicat al propi Mercat Central del Peix de Mercabarna.

Fins al 1931, que es va construir un mercat majorista o central de peix al carrer Wellington, a Barcelona el peix es venia als porxos de la Peixateria, que van anar canviant de seu –del costat de les drassanes fins al barri de la Ribera, com ens recorda el carrer de la Peixateria—. A la ciutat hi havia establiments privats i mercats públics on se’n venia al detall, conservat entre gel en barres o picat. A les parades, la presència de dones peixateres era assegurada.

En Julio Baños ens explica que durant els anys vint del segle passat, el tramvia 48 transportava el peix de la platja de Can Tunis fins a la parada del carrer Nou de la Rambla mitjançant uns palets on amuntegaven fins a tres piles de caixes ben afermades. Cada matí de sis a nou. I cap al mercat de la Boqueria amb carretons.

També, que a la postguerra els peixaters s’arribaven fins a la mateixa platja de Can Tunis per comprar-ne, i que molts pescadors venien el peix cridant pels carrers “sardina fresca!”. Les últimes barques tornaven al migdia.

Moltes famílies, cap al migdia, donaven als seus fills un plat buit i els enviaven a la platja per tal que els pescadors els donessin una mica de peix. Així, quan arribaven les barques, es feia el repartiment, la tripulació distribuïa la pesca en caixes de fusta, arreglava les xarxes perquè estiguessin llestes per a la matinada següent i era llavors quan els nois de barri, mal vestits i pitjor alimentats, els demanaven una mica de peix amb el plat buit a la mà. Aquells homes endurits pel mar s’els miraven amb compassió i […] acabaven donant-los un grapat de sardines o verats perquè tornessin cap a casa ben contents. Aquesta era una pràctica que va durar força anys. Al final, els pescadors acabaven deixant algunes sardines, verats o sards al fons de la barca barrejats amb la morralla (peixos molt petits, crancs, musclos petits…) i, abans de marxar, deien als nens “Au, nois, a netejar la barca” I així els nens tenien la impressió que treballaven i es guanyaven el peix que després podien endur-se.

Julio Baños. Infants i postguerra. Can Tunis (1939-1952). Pàgs. 84-85.

Al barri de Cases Barates, el peix es venia a parades primer al carrer i després a l’interior de les cases fetes botiga, fins que es va obrir el Mercat de la Mare de Déu de Port a la plaça de la Marina.

Mig segle més tard, al 1983 es trasllada el Mercat Central del Peix, Mercabarna, al polígon de la Zona Franca, on són presents els dos gremis, de majoristes i minoristes, de peix fresc i congelat.

FONTS

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.