Dides, i Mainaderes

Per
Redacció
-
TOTA PEDRA FA PARET

Dos noms comuns i en femení plural per a dos nous vials al nou barri de la Marina del Prat Vermell.

La figura de l’ama de llet, alletadora, nodrissa, mercenària de la llet, mestressa de cria, teta o dida és universal, perquè fins fa poc no hi havia alternativa a la llet de dona per nodrir els nadons. I encara ara!

La llet materna és el millor aliment per als nadons i els lactants durant els primers mesos de vida. A més, protegeix de malalties infeccioses sobretot en nadons prematurs, i afavoreix la maduració i el bon funcionament de l’intestí.

Escola Salut de l’Hospital Sant Joan de Déu, de Barcelona.

I de mainaderes hem necessitat sempre, de ben escollides entre veïnes, tietes i àvies. Quan una mare havia d’ocupar una part del seu temps en guanyar diners per mantenir la família –en solitari com a mare soltera, o completant el sou del marit i pare dels seus fills—, havia de trobar alguna dona a qui confiar els veritables tresors de casa, perquè en tingués cura, els entretingués i els preparés els menjars.

Si les dides han de ser com més joves millor, per poder alletar, les mainaderes no tenen edat, i fins i tot podem considerar que l’experiència que donen els anys els ajuda a tenir criteri, més enllà de l’instint protector. Tot i així, cal tenir energia per seguir el ritme de la canalla quan fa el seu fet i s’engresca…

ELS EXPÒSITS I LES DIDES

A Barcelona, històricament, s’acollien nens expòsits des que l’Hospital de la Santa Creu va ser inaugurat l’any 1401 al raval. Primer van ser nadons de la ciutat, i de tot Catalunya a partir del segle XVI. De bon començament està prou documentat l’abandonament a les seves portes de nadons fills il·legítims de famílies benestants, nens malalts, discapacitats o que simplement no podien ser atesos per la pobresa de les famílies del poble menut –agreujada en moments d’epidèmies—. Al mateix temps, era moda entre les dones de la reialesa, la noblesa i la burgesia benestants contractar una dida que alimentés els nadons, i que formava part del servei domèstic.

L’hospital havia de contractar gran nombre de dides per nodrir-los –en 1504 eren més de 400 en nòmina—, tot dedicant-hi gran part del pressupost. N’hi havia dides internes i externes.

Les dides internes vivien a l’hospital o a prop, i eren dides d’urgència per alletar els nouvinguts, els retornats per malaltia i els que hi vivien, malalts o discapacitats.

Les externes alletaven i tenien cura de l’infant des de casa seva, i podien treballar per l’hospital o per una família –com a serventes o a domicili. Solien ser dones pageses a sou, algunes que anaven a ciutat a agafar un xiquet de l’hospital i criar-lo a casa –que tindrien més possibilitats de sobreviure. També n’hi havia alguna dida que alletava de franc per amor de Déu, per haver perdut una criatura o per “salvar la llet” –era el cas d’esclaves o de dides contractades en cases de mestresses a punt de donar a llum, que ja hi comptaven.

Les famílies més acomodades pagaven molt bé els serveis de les dides, i hi eren ben valorades.

Les dones que feien de dides a l’hospital havien de ser preferentment joves, no podien alletar dos nens a la vegada ni quedar-se embarassades mentre alletaven un expòsit. Era freqüent quedar en cinta i, per no haver de renunciar al sou tan necessari, continuar alimentant el nadó amb llet de cabra, pràctica prohibida que era objecte de multa.

En arribar un nadó li entregaven a una dida interna fins que es trobés una d’externa que el criaria fins al deslletament… o fins que el tornés per malaltia encomanadissa del nadó –com era el cas de la ronya, produïda per un àcar.

Les empleades per l’Hospital eren dones de condició humil, i tant a les internes com a les externes se les deia dides de borderia, fent-los extensiu l’estigma que acompanyava als expòsits.

Moltes nodrisses s’avergonyien del seu treball a la borderia, el consideraven degradant. Les més bones i més sanes rebutjaven de treballar-hi, i preferien criar fills de famílies on trobaven una paga decent, un sol xiquet a alletar i on no corrien el risc de contagis. Quan trobaven un treball més ben retribuït, abandonaven l’Hospital i deixaven d’alletar els bordets.

PLA TORMO, Maria Luisa. El món de les nodrisses, segle XVII.

L’estigma era tal que cap nen o nena expòsits, il·legítims o malalts va ingressar mai a la Casa dels Infants Orfes, creada a Barcelona al 1370 per la causa pia dotada pel cavaller Guillem de Pou, ja que les seves ordenances els ho impedien expressament. Els orfes havien de tenir salut i entre set i setze anys, edat de treballar per aconseguir la reinserció social.

A 1695, moria la senyora del territori de Port, na Caterina Negrell i Costa, de qui el marit ens fa el retrat moral:

Fou dita senyora de molta virtut i procurà en no disgustar en res a son marit y en educar bé a sos fills, als quals crià ella mateixa, y dehurien fer-ho axí totes les mares, que’s la rahó perquè los fills crescan ab perverses inclinacions y a vegades ab altres mals n’és principal origen y causa la llet de les dides.

FERNÁNDEZ-TRABAL, Josep. Dels orígens als nostres dies. Parròquies de Mare de Déu de Port i Sant Bartomeu als barris de la Marina de Port i Prat Vermell.

La mala opinió que tenia de les dides no era compartida socialment a l’època, i potser arrossegava l’estigma dels expòsits, que no les feia de fiar.

El tarannà benèfic i productivista de la Casa dels Infants Orfes es reprodueix a l’Asil del Port (1916-1977) al nostre barri, fins que va esdevenir una escola més d’educació infantil i primària de la xarxa municipal, al carrer Cisell, 15. Sense necessitat de dides que els alletessin –però amb l’ajut d’alguna cuinera o mestra que els fes humanament la mainadera, de tant en tant—, nois i noies s’hi formaven per a una feina de profit.

Durant els segles xviii i xix augmenta l’exposició de nadons fins a col·lapsar l’Hospital de la Santa Creu, i en 1853 es crea al barri del Raval la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits de Barcelona amb seu a la Casa de la Misericòrdia del carrer de Ramelleres.

A la nova instal·lació, tres quartes parts dels infants de la ciutat ingressaven amb un sistema de torn al mur de l’edifici, o eren recollits pels carrers o les diferents parròquies o bé provenien de l’Hospital, on s’atenia els parts de les mares solteres. El quart restant d’ingressats provenien de tota la província. Tots hi romanien entre els 5 i els 25 anys d’edat, quan passaven a la Casa de Caritat si no havien estat acollits abans en alguna família.

Al Raval, la manca d’aigua i de consegüent salubritat, i l’excessiu nombre d’asilats causaven epidèmies infeccioses.

Aviat, la Casa de Maternitat i Expòsits es va haver de traslladar fora de la muralla, tot buscant millors condicions sanitàries. A l’antic municipi de les Corts van adquirir els terrenys al 1878, i poc després es van obrir pavellons de Lactància –fins els dos anys d’edat, amb la presència inevitable de les dides—, de Desmamats –entre els dos i els nou anys— i d’Infecciosos.

La lactància a dida, remunerada o no, es va popularitzar entre les treballadores fabrils, que no tenien temps ni energia per encarregar-se de les criatures. Potser va passar als nostres barris, quan el Prat Vermell es va omplir de fàbriques d’indianes, amb la primera industrialització de la ciutat.

LACTÀNCIA MATERNA O MATERNITZADA

Al 1865, el químic alemany Justus von Liebig va patentar i comercialitzar la fórmula de llet maternitzada, primer líquida i després en pols per millorar-ne la seva conservació.

Al 1890, el doctor Francisco Vidal Soares va obrir a Barcelona el primer Consultori de Nens de Pit i Gota de Llet, d’assistència gratuïta, on es recollia llet de donants per alletar nens i també s’hi donava llet de vaca esterilitzada i farina.

A principis del XX, es van crear els primers bancs de llet humana, a Àustria i als Estats Units, on les dides que hi vivien alletaven els nens o se n’extreien la llet per donar-la. La dificultat era de conservar-la, i al 1936 la pasteurització aconseguia mantenir-la estèril durant dos anys.

Al 1913 es va obrir la Casa de Lactància Municipal –al 475 de la Gran Via de les Corts Catalanes— per garantir a les dones sense recursos l’alletament dels fills i l’assistència sanitària també de les mares, mitjançant les vaccinacions.

Les dones hi donaven a llum, alletaven i aprenien a tenir cura dels fills. També hi feien el seguiment sanitari de mares i fills.

La lactància era materna, mixta (suplementada amb llet de vaca) o artificial amb biberó de llet de vaca.

Matrones amb nens, a la Façana de la Casa de Lactància Municipal, obra de l’escultor Eusebi Arnau.

La crisi econòmica de la primera postguerra mundial va fer créixer la misèria i el nombre d’ingressos a la Casa de la Maternitat i Expòsits. Van haver de buscar dides externes a l’Aragó i al País Valencià.

Durant la República s’introdueixen llets maternitzades i pasteuritzades, però la sobreocupació de la Casa provocà un augment de malalties i morts per infeccions.

A mitjans segle XX i als països industrialitzats, la llet maternitzada era considerava un substitut segur de la llet de la mare, i la lactància materna va caure en desús fins que van ressorgir els bancs de llet humana de donants i es van crear els primers a Catalunya a principis del segle XXI, com a única alternativa per nodrir adequadament nens malalts i prematurs.

A Barcelona, hi ha 5 dels 12 bancs de llet humana de Catalunya, tots ells centres territorials del Banc de Llet de Catalunya (empresa pública del Departament de Salut) 

Després de tot aquest llarg recorregut, avui són dides tant les que alleten directament el nadó com les donants de la seva llet a un banc, per a alimentar nadons malalts i prematurs.

MAINADERES

Mainaderes, 1911. Fotografia del fons Frederic Ballell Maymí, de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Àvia i net, en primer pla. En segon pla, potser una tieta i uns nebots. Anys 70. Fotografia publicada a Casas Baratas (Eduardo Aunós) pàgina de fotografies en record del barri.

Entre les classes benestants, les persones encarregades de tenir cura de la canalla solien ser persones joves, amb capacitat de seguir els jocs i de resistir les escomeses infantils.

Les mainaderes formaven part del servei i podien fins i tot viure dins la llar de la família que la contractava. O podien encarregar-se dels menuts les minyones del servei domèstic, com a part de les tasques que atenien.

Entre la gent humil, aquest servei el prestava alguna veïna gratuïtament o amb l’única expectativa de rebre un cop de mà en algun altre moment que ho necessités.

Com que la família també incloïa els avis sota el mateix sostre, la cura dels menuts requeia sovint en àvies i tietes.

Mestra distribuint el got de llet entre els escolars (anys 60). Fotografia publicada a Casas Baratas (Eduardo Aunós)
Infants perduts de la guerra amb les seves mainaderes. Fotografia publicada al bloc https://laguerraes.wordpress.com/

També feien la mainadera les dones mestres que també nodrien la canalla amb un got de llet a l’escola primària. Hi tenien cura del benestar dels menuts en la mesura de les possibilitats del moment (dels anys 60 als 70), que no eren gaires.

Finalment, han estat dones qui han vetllat per tenir cura dels més desvalguts. En 1937 van haver d’evacuar i donar refugi a la Unió Soviètica els anomenats nens de la guerra.

En circumstàncies extraordinàries, les dones han fet un paper també extraordinari que cap institució pot substituir.

FONTS

Articles relacionatsMés de l'autor

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.