Pel Rubén Cruz
L’essencial resta misteriós, només pot ser intuït, no comprès, ni tan sols sentit. Perquè l’essencial és invisible als ulls, intuïa el Petit Príncep.
Al món hi ha teòlegs, científics i ignoròlegs. Tots tres són moralistes, tots tenen una idea de com ha de ser aquest món nostre, però necessiten convèncer la tropa (o comprar-la, o estovar-la a cops) perquè altres fem realitat les seves dèries o creguem veure-les.
Mentre arriba la intuïció amb alguna forma d’innocent maduresa, els teòlegs busquen Déu rere qualsevol bri de natura, el fiquen en un enginyós motllo humà i en treuen un flam casolà que ens venen a preu de postres deconstruïdes. Que ens pugen el preu de l’entrada al Cel, vaja.
A Mossèn Tronxo (Josep Maria Ballarín, 1991) sempre li ha semblat que “els teòlegs són l’embolica que fa fort, perquè sense ells no hi hauria heretges i els pobres podrien passar alegrets amb el credo.”
I de científics en distingeix de tres menes: el pràctic —que omple casa nostra d’endolls—, el teòric —que veu el món per un forat estret— i el cercamelics —que busca el melic del món, però té el greu inconvenient que a la taverna no l’entenen.
Però els ignoròlegs són els pitjors: se’ls entén perfectament a la taverna i se n’hi fan un tip de seguidors. Són cínics perquè prediquen oscurantismes diversos en què ni tan sols creuen, només se’n beneficien.
«L’home és un ésser que neix sense cotilla, però és fa la cotilla ell mateix»
Josep Maria Ballarin. Parábola dels retorns (1973)
Abans crèiem en els misteris de la fe catòlica, i els creients resàvem el rosari encadenant-ne de joiosos, dolorosos, lluminosos i gloriosos segons el dia de la setmana.
Decebuts de no haver-hi trobat la felicitat, ens arriba un nou i sobtat misteri, un foc follet que ens crema l’entranya com ja no recordàvem. El misteri obert en canal: Som tot vísceres. Ens descobrim negacionistes de la Veritat i entusiastes de la Conspiració.
Així, avui alguns creuen en misteris rere la ciència, tants com vulguem, de tots colors i sabors, al gust de cada consumidor –el client té sempre la raó—. i els prediquen perquè quantes més conversions a les noves fes, més vertaderes semblen les sectes. Però no és cert: la Veritat no es mesura pel nombre de seguidors, followers, votants… ni pel volum de riquesa privatitzada.
La Veritat és un mot immens, el Sant Grial de les nostres vides. Com més el busquem més se’ns amaga, i molts decideixen abandonar la cerca tot declarant que no n’hi ha, que ningú no l’ha vista, que tot és faula, o paràbola, o misteri…
A mi em sembla que els ignoròlegs són el desembussador del safareig universal que amb l’aigua del cossi llencen el nen, i no passen ànsia: Després de mi, el Diluvi.
Però el que necessitem és un desllorigador de diluvis. No volem morir ofegats en aigua després d’haver patit sequera. Volem tornar a casa com a fills pròdigs, i menjar el pa de cada dia.
Només hi ha un misteri: com l’espècie humana ha arribat a sotmetre el planeta?
Elemental, amic lector: som una versió sofisticada de cuc que fa capolls simplistes, dels politeismes a les pseudociències, tot passant pel poliamor.
