A la Marina hi ha una onada de gent vinculada i amb un compromís palès per participar de la vida social i veïnal a fi de millorar els seus barris. Són persones que no venen de l’activisme polític ni social, no els mou unes fortes conviccions ideològiques, els mou més aviat l’associació per supervivència, no acabar despenjats del tren i la locomotora de la gran Barcelona, que segons l’alcalde Jaume Collboni està vivint una “transformació històrica”.
Són persones que coneixen i entenen què és la pobresa i qui són els pobres; no els que demanen almoines als carrers, que són els més visibles, però continuen en minoria; ens referim als pobres més silents, els que es mouen en transports públics a primera hora i al vespre, tenen una feina i un pis, una habitació compartida o fins i tot una hipoteca. Treballant tots dos, però, així i tot, arriben amb angoixa a la fi de mes. Els pobres a Catalunya representen el 24% de la població, segons l’última l’enquesta de l’INE. Una dada que es manté des de fa almenys una dècada.
I per centrar la foto, els pobres menors de divuit anys, la infància a Catalunya, s’eleva a més del 32% del total dels menors (la Generalitat ni està ni se l’espera). Els nens i les nenes pobres d’avui són la mà d’obra barata, sense formació qualificada i els adults explotats i pobres de demà. Un 32% per cent. Necessaris per sectors com la construcció i l’hostaleria o la recollida de fruita (que a Catalunya no la fan els catalans, que marxen a França a fer-ho, sinó els africans).
Moltes d’aquestes persones pobres són veïns i veïnes de barris com la Marina, on la taxa d’educació superior, mitjana i bàsica és per sota de la mitjana de Barcelona. On la renda per càpita són 1.400 euros per viure en una ciutat com Barcelona. 1.000 euros al Prat Vermell. Mentre la mitjana a Barcelona ronda els 1800 euros.
Barris en què si bé la taxa d’atur és entre el 7 i el 9% (6% a Barcelona) la insatisfacció laboral és molt més gran. I ni parlar de les oportunitats que abans donava la indústria a la classe treballadora, ara empobrida. La transformació que proclama l’alcalde de Barcelona –que li vagi bé, això per endavant– avorreix i molt perquè dona la sensació de “ja tornem als eslògans genèrics i altisonants”. Necessitem idees i projectes que ambicionin transformar de debò el malestar ciutadà que s’estén arreu, i això són propostes concretes i amb objectius ben clars que orientin la maquinària municipal i alineïn la resta d’actors econòmics i socials de la ciutat.
Tanmateix, els pagesos són la punta d’un iceberg del descontentament molt més gran que ningú no atén. Entremig el cas Koldo torna a empastifar la reputació dels partits polítics i mentrestant, l’extrema dreta avença i el seu discurs penetra més en la classe mitjana, enfadada amb les administracions pel fet que només ajudin els més febles i se’ls sobrecarregui a ells, quan, al cap i a la fi, estan sostenint l’estat, ja que els més rics no paguen mai ni la meitat del que els pertoca. I ara, la cirereta: Europa adverteix de la necessitat d’un rearmament militar pel perill d’una guerra i la victòria de Donald Trump.
En aquest context, la “transformació històrica” del nou govern ha començat a la Marina retallant serveis, tanca l’OAC, plega el Vila Veïna i cap escola de la zona rebrà finançament per fer front a l’estiu on les aules poden ser una paella ardent, ja que cap centre disposa d’aires condicionats.
Perquè mentre els governs de torn parlen des de l’eròtica del poder, des de la sensual carícia del privilegi i el narcisisme dels seus líders, Catalunya, Barcelona i encara més els barris de la perifèria com la Marina, continuen sense remuntar des de fa dècades.
Creix la taxa de nens pobres, de joves pobres, i en conseqüència de persones pobres mentre ells parlen de transformacions i inversions sempre “històriques”. El tret històric que potser sí que val la pena destacar és que hi ha amplíssims sectors de la població movent-se amb intel·ligència, allà hi són, veïns i veïnes com l’onada que es mobilitza a la Marina. Són l’esperança, que d’aquesta sempre n’hi ha!
