La selecció catalana femenina de tamborí ha aconseguit la medalla de bronze al Mundial disputat a Roma. El resultat arriba en un esport que, almenys a casa nostra, continua funcionant amb pocs recursos i molt voluntarisme.
Els focus, la cobertura mediàtica i l’ambient d’una competició de primera se substitueixen per l’escassetat de recursos, els entrenaments a hores intempestives i una manca absoluta de suport.
El que és innegociable, com ja ens va deixar clar en Pau Pompas, representant de la selecció catalana al Mundial, són les ganes de continuar dels qui en formen part. L’objectiu dels catalans a la màxima competició era lluitar per la tercera plaça.
La selecció masculina va fregar amb els dits aquesta posició. Després de perdre a semifinals contra l’amfitriona i campiona Itàlia, va caure al partit pel bronze per 5-13 contra una sorprenent Brasil que va signar una gran competició i que a semifinals va fer suar de valent a la subcampiona del torneig, França.
A la categoria femenina, en la qual també es va endur l’or el combinat italià, les representants catalanes van aconseguir una heroica medalla de bronze després d’imposar-se per 13-7 a Alemanya. A semifinals, van estar a punt d’aconseguir el bitllet a les finals, però van caure contra França, també subcampiona en la categoria femenina, per un ajustat 13-9.
Maria Fernández: “Les seleccionades vam entrenar un dia totes juntes, i prou”
Entre les seleccionades catalanes hi era la Maria Fernández, jugadora del Club Tamborí Marina. Amb només 17 anys, i sent la més jove del combinat, ja pot dir amb orgull que ha aconseguit una medalla de bronze a una competició intercontinental.
Una proesa que es va començar a gestar quan la Maria tenia només 7 anys i a la seva escola es va celebrar una mostra d’aquest sovint desconegut esport anomenat tamborí. Des d’aleshores, aquesta pràctica ha passat a formar part de la seva vida. Un amor que l’ha portat a ser medallista a l’escenari més important, no sense haver hagut de fer sacrificis prèviament.
La consecució d’aquesta condecoració assoleix la categoria d’èpica quan es coneix tot el que hi ha darrere. Als micròfons de La Marina FM, la jugadora relata com la preparació prèvia va ser totalment ínfima, a causa de la poca possibilitat d’aconseguir espais on entrenar. “Vam fer un entrenament conjunt amb totes les que volíem anar al Mundial, i a partir d’allà el seleccionador va fer la tria. Després, les seleccionades vam entrenar un dia totes juntes, i prou”.
Un únic entrenament que ha donat com a resultat una tercera posició al Mundial. Proporcionalment, és una ràtio excel·lent. Per la Federació Catalana de Tamborí (FCT), això és motiu d’alegria i de reflexió a parts iguals. “Estem molt il·lusionats pel bronze. És un resultat que permet veure que lluitar per mantenir aquesta pràctica té resultats, i que aquest esport té un futur real. Alhora, però, ens fa pensar en tot el que es podria aconseguir si disposéssim dels recursos i l’estructura adequada”, va compartir la secretària de la FCT, Yolanda Gutiérrez.
Pau Pompas: “Jugar a Itàlia sembla que sigui jugar a un altre món. Et sents professional de debò en ocasions com aquesta”
La disparitat de mitjans disponibles entre seleccions era la tònica general del campionat. Itàlia i França, campiona i subcampiona a cada categoria, respectivament, són dues seleccions amb una estructura professional al darrere i que, per tant, van acudir al Mundial molt més reforçades que la resta.
“Conversant amb integrants d’altres combinats nacionals bromejaven sobre el fet que s’estaven disputant dos mundials de manera simultània. El primer d’ells, el particular entre Itàlia i França, que són qui sempre arriben a les finals, i després el de la resta de seleccions, que aspirem a disputar la tercera plaça”, explicava en Pau Pompas.
Unes impressions també compartides per les integrants de la selecció femenina. “A fase de grups vam guanyar tots els partits excepte l’enfrontament contra Itàlia. A semifinals [contra França] vam viure un partit molt maco. Sabíem que el més probable era perdre, i érem molt conscients d’això. Com que França no arribava en el seu millor moment, anàvem, almenys, a intentar-ho”, relata Fernández.
“Vam començar molt malament, però en un moment vam remuntar i vam igualar bastant les coses en el marcador. Vam donar molta lluita i elles van patir de valent, va ser un partit molt bonic de viure, tot i la derrota”.
Quedar-se a les portes de la final no va ser un cop dur per les jugadores, sinó tot el contrari. El resultat va ser una demostració de poder, convicció i, sobretot, de qualitat d’unes jugadores que han de trampejar constantment per poder dedicar-se a la seva passió. I això es va traduir en una immensa alegria de tot el conjunt.
Potser aquesta eufòria es va convertir en un cert adormiment inicial en el partit pel bronze contra Alemanya. “Sabíem que podíem guanyar el partit, però els tres primers jocs els vam perdre. Va ser un toc de realitat per fer-nos veure que ens hi havíem d’esforçar per treure aquest partit. L’esbroncada de l’entrenador en el temps mort també va servir per despertar-nos”, admet la Maria entre rialles.
En definitiva, el Mundial ha estat molt satisfactori pels representants de Catalunya. “Jugar a Itàlia sembla que sigui jugar a un altre món. Tenen molta gent al darrere treballant perquè les coses funcionin correctament, també hi havia una gran presència de marques i l’ambient és espectacular. Et sents professional de debò en ocasions com aquesta”, comparteix Pompas.
“Vam sortir totes molt contentes. Vam aconseguir el que consideràvem que era el màxim què podíem aspirar i l’experiència amb el grup va ser increïble. És el primer torneig que hem jugat juntes i tenim moltes ganes de repetir”, assegura Maria.
Mentrestant, l’objectiu per la Federació Catalana continua sent el de sempre. Reunir el suport necessari per continuar existint, i fer-ho amb garanties. La Federació Catalana de Tamborí confia que aquest bronze serveixi per demostrar que l’esport té futur a casa nostra, sempre que disposi del suport i l’estructura necessaris.
