Magí Chavarría Escriche
Barcelona, 2001
Formació?
Periodisme
Religió?
Agnòstic. De petit anava a una escola religiosa, i això ha marcat una certa distància. Tot i així, entenc la religió com un espai de trobada i de relacions socials, i la respecto en aquest sentit.
Estat civil?
En parella
Política?
Roig, comunista.
Amb 25 anys, Magí Chavarría combina feina i formació mentre intenta obrir-se pas en el periodisme, un sector en el qual s’ha format, però que no ofereix cap estabilitat. Va iniciar-se amb pràctiques a la revista Abacus i va col·laborar durant un temps amb el diari La Marina. Des del setembre passat treballa com a conserge en un centre educatiu, alhora que cursa un màster en periodisme de dades.
En paral·lel, s’ha implicat en l’organització col·lectiva al voltant d’un dels principals fronts de la seva generació: l’habitatge. Vinculat al Sindicat d’Habitatge de l’Hospitalet des del 2023, hi arriba després d’assistir a xerrades del Moviment Socialista que el porten a replantejar la manera d’entendre els problemes quotidians.
Sense una trajectòria teòrica prèvia, però amb inquietud política, fa el pas cap a la militància en un espai que defensa respostes col·lectives davant situacions que sovint es viuen com a individuals.
Un moviment que, potser, apunta a un canvi de clima: menys discurs aspiracional, més necessitat d’organitzar-se.
Un jove comunista no és habitual.
Hi ha una mena de derrota intel·lectual dins del sentit comú: dius “comunista” i et responen “nazi”. Sembla exagerat, però passa.
Per què tria periodisme i quina trajectòria ha pogut fer fins ara?
Sobretot m’atreia la idea d’explicar històries. Fins ara la meva experiència és més aviat perifèrica, mai he format part d’una redacció estructurada. Des d’aquí, la sensació és que tot està molt ajustat, molt pressionat. I una part de la indústria molt tensionada, fins i tot diria que una mica desorientada.
Com valora el moment polític i social actual?
Crec que hi ha una derrota intel·lectual de fons i un sentit comú que vira cap a posicions reaccionàries. Es normalitzen discursos que abans eren marginals i acaben entrant en el debat públic. No és abstracte: està passant.
Què plantegeu des del sindicat en matèria d’habitatge, una qüestió que travessa especialment la seva generació?
El que plantegem és que la crisi d’habitatge que vivim —amb desnonaments ràpids i lloguers en màxims històrics— no és només un problema sectorial. Són expressions concretes d’una crisi més àmplia.
L’habitatge s’ha convertit en un dels principals espais d’extracció de rendes. A diferència d’altres sectors, continua sent un negoci molt rendible perquè respon a una necessitat bàsica i limitada: tothom necessita un lloc on viure i el sòl és finit.
Per això, entenem que el problema no es resol només amb reformes del mercat. Cal anar més enllà i replantejar el model: organitzar l’habitatge —i, en general, la societat— en funció de les necessitats, i no del benefici econòmic.
Com ha arribat a aquesta conclusió? Expliqui’ns la seva situació.
Fa tres mesos que m’he pogut independitzar, però soc una excepció dins del meu grup d’amics. La majoria —parlem de deu o quinze persones— continuen vivint amb els pares i, sobretot, sense perspectives reals de marxar a mig termini.
El problema no és només el lloguer, sinó el conjunt de despeses: alimentació, transport, el cost de vida en general. És una certa sensació d’estabilitat que no respon a una autonomia real.
Per què no està exercint com a periodista?
No és un abandonament voluntari. De fet, continuo formant-me perquè m’hi vull dedicar. Però també he entès quines condicions implica començar en aquest sector, i aquí és on poso un límit. No és tant que no hi hagi oportunitats, sinó que moltes passen per acceptar dinàmiques molt precàries: jornades extenuants, sous baixos, poca estabilitat. I he decidit que, almenys de moment, no vull construir la meva vida així.
I en el pla més polític i social, com veu el seu entorn?
Veig una generació força atomitzada. Cadascú viu els seus problemes com si fossin individuals, i només quan es fan molt grans es comparteixen. Però costa veure’ls com a part d’una realitat comuna. Passa amb l’habitatge, però també amb altres àmbits. El malestar existeix, però sovint s’interpreta de manera fragmentada. El problema no és el context, sinó “tal persona que és així”.
Les seves amistats han pogut anar fent, en l’àmbit laboral?
La majoria han anat a la universitat i treballen del que han estudiat. Són perfils qualificats, amb sortides relativament clares —infermeria, comptabilitat…—, tot i que això no vol dir que les condicions siguin bones.
Quines perspectives de futur teniu?
Quan jo vaig marxar de casa, alguns amics també es van animar a buscar pis. Va durar poc: preus desorbitats —habitacions a 800 euros— i la sensació que és inassolible. Per això, des del sindicat, l’horitzó és clar: un habitatge universal, gratuït i de qualitat. Pot semblar llunyà, però marca la direcció.
No tothom viu les mateixes situacions, hi ha diferències evidents segons origen o context.
Però sí que hi ha una arrel compartida. I això sovint no es reconeix.
Com valora que Barcelona hagi acollit la cimera progressista? Què diu això del moment que vivim?
Fa temps que el gir reaccionari és present a tots els nivells institucionals. Més enllà de les intencions, el resultat és clar: creix l’extrema dreta. Això també té a veure amb la política del “mal menor”, que promet frenar els pitjors però no resol les condicions de fons. El resultat és desafecció i dificultat per imaginar alternatives. I això reforça la idea que, votis qui votis, la teva situació material canvia poc.
Fem números. Com és la vostra economia real?
Entre els dos ingressem uns 2.100 euros al mes. El lloguer ja se’n menja gairebé la meitat, i les despeses bàsiques —llum, aigua i gas— pugen a uns 300 euros. El menjar i el transport acaben de tensar el pressupost: uns 100 euros setmanals en alimentació, tot i certa ajuda familiar, i despeses fixes de mobilitat. L’oci és limitat, entre 100 i 150 euros al mes per persona, però sovint es desquadra. I el cost de la ciutat també pesa: fins i tot fer un cafè o una cervesa s’ha encarit. Tot està calculat al mil·límetre. El marge és pràcticament inexistent.
Es parla molt de la “cultura de l’esforç” aplicada a la vostra generació. Què hi diu?
Quan es parla d’esforç, sovint el que es demana és acceptar pitjors condicions, normalitzar la precarietat, en un context on, tècnicament, tots podríem viure amb molta més tranquil·litat.
En el meu cas, no és que no m’hagi esforçat. He estudiat, continuo formant-me i treballo. Però també he decidit que hi ha línies que no vull creuar. No tot s’hi val per tirar endavant.
Entre la gent jove creixen discursos d’extrema dreta, masclistes o racistes. Com ho interpreta?
Hi ha joves que s’hi acosten, però no és només generacional. És un fenomen més ampli, present també en entorns familiars i laborals.
Té a veure amb la manca d’expectatives i amb la dificultat de trobar solucions reals. La via institucional es percep com insuficient, mentre que l’extrema dreta ofereix respostes simples a problemes complexos. Reduir-ho tot a la immigració és fàcil d’entendre i de comprar en contextos de frustració. És més immediat que plantejar canvis estructurals. Ara bé, també hi ha joves que s’organitzen i es polititzen. Aquesta altra realitat també existeix i creix.
I personalment, què el sosté en aquest context tan difícil?
La idea que la situació pot canviar. Casos com un desnonament recent al barri recorden que ningú n’està exempt i que no depèn només de l’individu.
I per desconnectar, què li funciona?
Jugo a escacs. És una manera d’evadir-me, tot i que tampoc del tot: si perds, la culpa és teva. Però precisament per això enganxa. (riu)
