Pel Rubén Cruz
En aquest capítol parlarem primer de l’estat del benestar, que Candel entenia com de justícia social, i tot seguit aplegarem els seus següents articles dins l’apartat dedicat a la seva crisi.
Crisi
- Buenos días, pobreza ……………………………….. LM núm. 38, abril del 1997
- Los viejos del FAS ……………………………………. LM núm. 9, setembre del 1994
- Maricón el último …………………………………….. LM núm. 46, gener del 1998
- No se dejen globalizar, amigos ……………………. LM núm. 96, juny del 2002
- Creíble o increïble ……………………………………. LM núm. 60, abril del 1999
- Divagación incongruente e irreflexiva ……………. LM núm. 103, febrer del 2003
«¡Menos Franco y más pan blanco!
Això és el que reclamava la gent…
Estar-nos menys de romanços…,
agafar el toro per les banyes.»
(Sinca. «La noia del macramé a l’espatlla», a La Providència es diu Paco. 2008)
La pobresa demana almoina mentre no arriba l’assistència social.
Però ni amb assistència se’n surt fàcilment, de la cultura de la pobresa. Com tampoc no ho havia aconseguit el fals benestar de la societat de consum: al costat de les esquerdes hi ha electrodomèstics, a les barraques, perquè «els transistors, te’ls venen a pagues. El cartó cuir o la uralita, no.» [1]
[1] CANDEL, F. «Barraques – promiscuïtat», a Els altres catalans (2008).
L’estat del benestar sorgeix a les democràcies liberals després de la Segona Guerra Mundial per satisfer, amb un intervencionisme limitat, les necessitats bàsiques que els països del bloc socialista semblaven poder garantir mitjançant planificació. Els dos enemics es fitaven per sobre del teló d’acer, i Occident temia que les reivindicacions socials acabessin estenent el risc de revolució.
«Aquesta aproximació als problemes econòmics i socials va regir la majoria dels països industrials entre els anys quaranta i setanta. Espanya, sota el franquisme, era capítol a part.»
(Candel. «La crisi», a La nova pobresa. 1988)
L’estat del benestar no és la solidaritat dels pobles, ni de les nacions, ni tan sols dels estats fent començar la «caritat ben entesa» per la seva pròpia gent, capteniment gens cristià però tan estès avui amb l’impuls del relat MAGA. És la solidaritat organitzada a contracor, sense creure-hi, com a mal menor i preventiu d’un mal més gran.
«La capacitat adquisitiva de l’espanyol havia anat augmentant a partir dels anys seixanta sense interrupció; […] Immergits de ple en la societat de consum que ens estrangulava i ens continua estrangulant, s’havia deixat de ser pobre miserable per convertir.-se en esclau miserable a base de ser pluriocupat, fer hores extres i pagar a terminis.»
(Candel. «Recessió (descendeix l’arribada d’emigrants)», a Els altres catalans vint anys després. 1985).
«Treballàvem com bèsties per viure com a persones. La gent, de primer, va adquirir l’habitatge de propietat. Es va comprar la “tele”, el frigorífic, la rentadora. Després va arribar el cotxe, el Seat 600 va fer furor. No tenir cotxe era no ser ningú, no representar res. Fins i tot els pelacanyes en tenien. […] La darrera aspiració d’aquest obrer de l’any 1964 va ser l’accés a la cultura, si més no el dels seus fills.»
(Candel. «Del racionament a la societat de consum», a La nova pobresa. 1988)
Desaparegut el model rival, ja no cal esforçar-se gaire per guanyar la cursa, i rebrota un vell conegut que mai no havia marxat: el egoisme neoliberal, la ideologia del qui s’ho vol quedar tot, de totes passades i sense cap més consideració.
Hem passat de tenir un bon nombre de fills per assegurar la vellesa dels progenitors, a tenir-ne dos o tres, pel cost que significa educar-los, en el context d’un estat del benestar on les pensions de vellesa estan garantides.
«A Espanya hem entrar en aquesta aclaparadora pressió fiscal sense haver experimentat el goig del benestar públic que comporta.»
(Candel. «La crisi», a La nova pobresa. 1988)
Crisi de l’estat de benestar
«Les hores extres subministraven
allò superflu del benestar,
i les hores normals l’essencial.»
(Candel. «S’acabaren les vaques grasses», a La nova pobresa. 1988)
El benestar dels seixanta semblava durador, quan només era passatger.
«Els terminis en les vendes de tota mena d’articles, del mes ínfim al més sofisticat, l’expansió comercial, que necessitava col·locar els seus productes en tot tipus de mercats, en les classes altes i en les classes humils, i la pluriocupació o la jornada excessiva en l’element obrer –cal recordar que les reduccions de jornada laboral no començarien fins un any després—, havien realitzat aquell prodigi taumatúrgic, del qual jo recalcava que tenia molt d’aparença.»
(Candel. «S’acabaren les vaques grasses», a La nova pobresa. 1988)
«Quan pensàvem que només quedava una pobresa residual, que desapareixeria gràcies a l’Estat del benestar, solucionada per la justícia social, de cop i volta es va produir un allau de gent aturada que va caure en la pobresa, a més a més de la que ja hi havia. […] D’aleshores ençà, la nova pobresa no ha desaparegut, al contrari.»
(Candel – Carol. «Dos punts de vista sobre els serveis socials», a Conversa transcrita per Xavier Febrés. 1991)
A l’article Buenos días, pobreza, l’abril del 1997, recupera i recicla per a la seva columna el títol de la novel·la Bonjour, tristesse de l’escriptora francesa, Françoise Sagan, que es va publicar a França el 1954 amb èxit de vendes i de traduccions a 22 idiomes. La novel·la va iniciar el corrent literari conegut com La Nouvelle Vague. L’adaptació cinematogràfica d’Otto Preminger el 1958 encara va fer més gran l’impacte entre la joventut europea. Tot i que a Espanya va ser prohibida fins el 1957, els joves la llegien en l’original francès de manera clandestina. Com que la protagonista és una dona jove i independent, va anar obrint pas a noves formes de moral i de llibertat sexual a una Espanya tancada i timorata.
Un famós locutor de ràdio a la Barcelona dels anys 50 i 60 va anomenar Candel «el Françoise Sagan español» per menystenir-lo [2].
Podem pensar que Candel la pren en préstec com a símbol del que potser li hauria agradat que hagués estat la seva pròpia joventut als seus barris. O fins i tot per desagreujar l’escriptora.
[2] CANDEL, F. «Cartas críticas», a ¡Dios la que se armó!. 1968.
El cert és que aquest article Buenos días, pobreza, de la seva columna «Punto y final» el va desenvolupar i publicar de nou en un aplec de relats al març del 1999 titulat Petit món: sous que no arriben a final de mes, fills que es posen a treballar amb uns estudis que no els serveixen per res, joves desocupats abans d’haver treballat mai, subsidis d’atur que s’acaben, atur crònic, renta parabrises, estàtues humanes, captaires, venedores d’alls i llimones al carrer… Un catàleg inabastable de necessitats. A La Marina va acompanyar-lo d’un article nou amb el títol de Bon dia, marginació.
| Buenos días, pobreza |
|---|
No es que cada día, al levantarme, abra la ventana y salude a la pobreza como la Sagan saludaba a la tristeza citando a un poeta simbolista. No es así, pero vaya… Hemos retornado a la pobreza sin haber llegado nunca a ser ricos. Nuestro regreso se produce desde la referencia del relativo bienestar que hasta la llegada del paro y del trabajo inestable habíamos disfrutado. La gente vuelve y volvió a ser pobre. Aquella pobreza que muchos habían dejado remansada en sus pueblos de origen o en una infancia dickensiana, está tornando al galope. Somos más pobres porque venimos del más, mientras antes no hacíamos otra cosa que proseguir en el menos. Cuando 500.000 personas viven sin techo en España, 40 millones de menesterosos se extienden por toda Europa y 20 millones ya de parados en la misma geografía europea configuran su plantilla laboral, hay que irse acostumbrando a este saludo matinal de: “Buenos días, pobreza”, aunque a renglón seguido vomites blasfemias y disparates. ¿Dónde están las mejoras del neoliberalismo y el libre mercado? ¿Para quién la recuperación económica? ¿En qué ha consistido el triunfo del capitalismo? ¿En sólo y cada vez más: “Buenos días, pobreza”? |
| LM núm. 38, abril del 1997, p. 16 |
Espanya havia conegut episodis d’arribada d’immigrants amb els primers anys de la postguerra —«la que els andalusos en diuen de “el año del hambre”, l’hivern 1941-42» [3]—,i una relativa prosperitat als anys 50 pel desenvolupisme industrial i turístic, seguits d’inflació, pèrdua de llocs de feina i emigració a Europa entre 1959 i 1963, per arribar a una certa recuperació a partir del 1964 en les zones de tradició industrial.
«Arribaven en allaus periòdiques. […] Algun cop l’onada minvà una mica, com als anys 1959-60, a causa de la crisi de feina, la supressió d’hores extres, els comiats i la política d’estrènyer el cinturó. Aleshores va passar de llarg, cap a França, Suïssa i Alemanya. […] Val la pena de remarcar que molts dels qui van a l’estranger, quan tornen, sobretot els qui han anat a les veremes, a França, es queden aquí.»
(Candel. «Segona invasió», a Els altres catalans. 1964 i 2008)
[3] Ara sabem que el règim havia imposat la fam com a arma de guerra i repressió als anys quaranta. L’historiador Miguel Ángel del Arco acaba de publicar La hambruna española (2025), on comptabilitza dos-cent mil morts a la postguerra per aquesta fam imposada als vençuts.
La forta emigració cap a Europa va rebaixar la pressió immigratòria sobre Catalunya :
«Cada vegada que hi ha hagut una crisi econòmica, la immigració ha cessat, o més que cessar, ha baixat, i en aquesta última dels anys 70-80, ha cessat del tot.»
(Candel. «Recessió (descendeix l’arribada d’emigrants)», a Els altres catalans vint anys després. 1985)
La paraula «crisi» es va posar de moda aviat amb el Plan de Estabilización. Aleshores, «pel novembre de 1959, la gent arribà a guanyar 325 pessetes setmanals, quan la carestia de la vida arribava a mil.» [4]
[4] CANDEL, F. Ser obrero no es ninguna ganga. 1968. També a Els altres catalans vint anys després. 1985.
La crisi fa del temps lliure un luxe que els treballadors no es poden permetre, sinó que han de convertir en més hores de feina:
«es triste ver cómo ese hombre no puede hacer lo que la lógica aconsejaría: reunirse con su familia o realizarse cultural o espiritualmente, o simplemente hacer lo que le venga en gana. Pero no. Hasta en eso han pensado los de arriba; hasta de esto nos privan al obligarnos a hacer horas extras pagándonos sueldos bajos. […] No queda más tiempo que el de trabajar.»
(Candel. «Explicación, en lugar de carta, de un joven», a Carta abierta a un empresario. 1974)
Però el relatiu benestar es posava en qüestió periòdicament, ja que «després d’una mena de remuntada venia un sot. Es van suprimir les hores extres i les primes, va augmentar la desocupació, les empreses van sortir-se’n amb una de bona, els famosos expedients de crisi.» [5]
«El número de parados aumentó, las fábricas trabajaban a ritmo más lento y, en algunos casos, aparte de suprimir las horas extras y la prima de producción, redujeron a tres los días de trabajo. La inmigración del campo a la ciudad cesó.»
(Candel. «Paro y despido», a Ser obrero no es ninguna ganga. 1968)
[5] CANDEL, F. La nova pobresa. 1988.
Encara no havia arribat Espanya a crear un estat del benestar, i ja era una incipient societat de consum que patia la pèrdua de poder adquisitiu amb la crisi del petroli del 1973.
«El capitalisme en general, amb la seva filosofia pragmàtica, havia considerat que vendre a l‘assalariat el miratge del benestar, un enganyós benestar d’utilitari i electrodomèstic, era un negoci meravellós. Incrementà els mitjans publicitaris i s’inventaren els sistemes de l’aparent comoditat d’adquisició; va néixer allò que els sociòlegs, que son uns tipus que tenen més noms substantius per a tot que no pas solucions, convingueren a anomenar “societat de consum”, societat de consum que els sistemes intenten mantenir en auge de totes totes i a la desesperada, i que es manté en suspens flaquejant i en la desil·lusió.
[…] Aquest rellançament econòmic es produeix –torna a produir-se, podríem dir—a les zones tradicionalment pròsperes, on torna a generar-se la roda del treball, llocs que ja eren focus d’atracció de la mà d’obra forastera.»
(Candel. «Recessió (descendeix l’arribada d’emigrants)», a Els altres catalans vint anys després. 1985)
«Los plazos en las ventas de toda clase de artículos […] junto con el pluriempleo o jornadas excesivas en el obrero, han realizado este milagro aparente. Porque en realidad continúa habiendo mucha apariencia.»
(Candel. «S’acabaren les vaques grasses», a La nova pobresa. 1988)
Amb la industrialització i l’activitat turística als indrets d’origen de la immigració es van produir moviments demogràfics de retorn:
«En realitat el descens –no el retorn—de la immigració a Catalunya es produí, com es va veure, a principis dels setanta. Després disminuí. I amb la crisi de la construcció caigué en picat. .[…] Així és que l’atur ja ve de llavors. I la crisi econòmica també. […] La qualitat de vida havia millorat a altres llocs i tenien on elegir en cas de decidir-se a emigrar, llocs més propers dels seus punts d’origen.»
[…]
«Si més de cent mil persones marxaren de Catalunya en els darrers cinc anys, dues-centes mil, en aquest mateix període, canviaren de municipi al territori de Catalunya. Moltes es traslladaven des de Barcelona i la seva rodalia cap a l’interior del país.»
(Candel. «Retorn dels emigrants (per aquest servei…)» i «La derrota dels immigrants (…no calia córrer)», a Els altres catalans vint anys després. 1985)
Finalment, amb l’ingrés el 1986 en la Comunitat Econòmica Europea –actual Unió Europea—, Espanya comença a rebre subvencions i ajudes per a reduir la bretxa o el diferencial amb la mitjana de la riquesa europea, i inicia un tímid camí cap a un benestar incert i breu.
Lluita contra l’atur, reconversió industrial (siderúrgica, naval, tèxtil i calçat), la privatització d’empreses públiques…
Molts dels acomiadaments han estat finançats amb diners púbics, per la via de l’expedient de regulació, la suspensió de pagaments, del comiat individualitzat i de la declaració d’insolvència de l’empresa. El Fons de Garantia Salarial acabava assumint el pagament de les indemnitzacions per acomiadament.[6]
[6] CANDEL, F. La nova pobresa. 1988.
Hem recuperat la pobresa, Una nueva pobreza com la que hem llegit el maig del 2003, al capítol anterior.
«La nostra societat ha arribat a tenir un grau de benestar acceptable, en termes generals, però desigualment distribuït. Perquè uns visquin bé, altres han de viure malament. […] Mentre que la pobresa urbana és la “pobresa de l’explotació”, la pobresa rural és la “pobresa de la descapitalització”.»
(Candel. «La Catalunya pobra en l’aspecte rural», a La nova pobresa. 1988)
I torna a veure’s la pobresa del parrac i de la ronya, que mai no ens va deixar, acompanyada de mancances bàsiques de feina i d’habitatge. Ho hem llegit a l’article Buenos días, pobreza, l’abril del 1997.
D’aleshores ençà, de l’ingrés a la Unió Europea als nostres dies, hi ha qui vol desmantellar el poc aconseguit emparant-se en la sostenibilitat… financera, és clar –encara no se’n parlava del capitalisme verd i sostenible—. Ho veiem a l’article del gener del 1998, Maricón el último. També a Creíble o increíble, article de l’abril del 1999. Són les coses del neoliberalisme, que va a la seva sense que li preocupi gaire la pèrdua de respectabilitat. I els partits d’esquerra s’hi han acollit al culte al Mercat amb la devoció del convers. Li diuen col·laboració publicoprivada, com ara al mercat de l’habitatge: el públic posa els recursos materials bàsics –la infraestructura— a disposició del privat, i aquest posa els diners per a produir béns que calen socialment –el primer de tots, l’acceptació pacífica del sistema, la superestructura—, i que el privat fa rendibles venent-los després als particulars satisfets amb l’operació. Però aquesta divagació no és del Candel, sinó meva: ell parlava d’«una especie de socialismo blanco» a l’article del juny del 2002, No se dejen globalizar, amigos.
De seguida, recupera Candel el neguit per la gent gran sense recursos. Hi ha un grapat de col·lectius especialment mancats, com ara els usuaris dels menjadors socials, tant de Càritas com de la Generalitat:
En arribar la democràcia i la justícia social, les señoritas de las conferencias i la seva caritat-truc no van aparèixer per enlloc. Com que mancaven el serveis socials organitzats, a les dones abandonades pels marits i que picaven a la porta dels Candel, el Paco o la Maruja les dirigien cap a Càritas Diocesana. [7]
[7] PARDO, Esther. «Les dones», a Els carrers de Paco Candel. 2003.
«Per poder menjar-hi [al menjador social de la Generalitat] hom necessita el certificat de demanda de treball de l’INEM [l’actual SEPE], amb el qual justifica que es troba en l’atur; les persones grans, el certificat conforme no cobren de la Seguretat Social. És la gent de les 15.000 pessetes al més del FAS (Fons d’Assistència Social de la Generalitat). Amb alguns que cobren 20.000 pessetes, o una mica més, es fan els ulls grossos”.
[…] Els clients dels menjadors són, en termes generals, persones que viuen soles, gent amb problemes d’alcoholisme o procedent de l’atur, parelles amb matrimonis trencats… Molts desocupats, en un any i escaig, esdevenen irrecuperables, ni tan sols se solucionés la qüestió de l’atur. També van als menjadors ex-presidiaris i malalts mentals»
(Candel. «Seguint la ruta de la misèria», a La nova pobresa. 1988)
Ens en parla a La Marina, el setembre del 1994, a l’article Los viejos del FAS.
| Los viejos del FAS |
|---|
| A menudo, los viejos son desconfiados; no les faltan motivos para serlo. A copia de paciencia y espíritu de servicio, Cáritas se ha ganado la confianza de lo que ellos llaman «los viejos del FAS». El FAS es el Fons d’Assistència Social de la Generalitat y lo reciben las personas que, teniendo años o una invalidez grave, carecen de ingresos económicos. Muchos viejos no tienen idea de esta ayuda y no saben cómo alcanzarla. Cáritas ha orientado y reconducido a infinidad de estos necesitados para que la consiguieran; además, les ha ayudado de diversas maneras, debido a que esta asignación es escasa. Legislativamente, la ayuda al viejo ha progresado, menos de lo que se desearía y de una manera insuficiente, pero ha habido preocupación hacia ese sector Por este motivo, el colectivo de los viejos del FAS ha disminuido. Si hace diez años era de 32.971 personas, ahora es de 12.799. Pero las necesidades que la vida comporta continúan. En el año 2000 habrá en Catalunya 1.100.000 personas de más de 65 años, el 17,5% de su población. Cáritas tendrá que descubrir y concretar los nuevos colectivos de viejos necesitados de más ayuda que la oficial y tendrá que comprometerse con ellos. Cáritas dice que en esta tarea se les encontrará siempre atentos y presentes. |
| LM núm. 9, setembre del 1994, p. 12 |
Ens criden a competir i, com s’acostuma a dir, «a taula i al llit, al primer crit». A Cosas que no me gustan, article publicat a La Marina l’agost-octubre del 1995, ja hem vist que a Candel no li agrada competir, ni haver de córrer com les gaseles i els lleons de la sabana africana només acabat de començar un nou dia, com hem llegit a Las malas hierbas, article publicat l’octubre del 2003. Candel ens havia fet cinc cèntims a Maricón el último, article del gener del 1998.
| Maricón el último |
|---|
| A propósito de las constantes amenazas que veladamente o descaradamente se insinúan o remarcan sobre la continuación del Estado del bienestar, el mantenimiento de la Seguridad Social, el recorte de las pensiones, incluso su supresión, y toda una serie de desastres sociales, preguntándose siempre quién se hará cargo de tamaños costes, de los gastos y dispendios que deben cubrir no sólo tan persistentes necesidades sino las nuevas patologías y las futuras organizaciones sanitarias del conocimiento, la respuesta cada vez más tajante del neoliberalismo –léase democracia de la derecha— y del libre mercado –léase capitalismo despiadado—, pasa por la pura competitividad sacrílega e incansable de sálvese el que pueda y el que llegue el último, maricón, que decíamos en nuestra infancia, cuando la palabra maricón era pecado. Y la izquierda, ¿qué dice la izquierda? Prácticamente nada o muy poca cosa, con el gran peligro que entraña aquello de que el que calla, otorga. Es como si con pelearse entre ellos tuvieran bastante. Pelearse y escindirse. Parecemos células reproduciéndose, con la diferencia de que ellas crecen y nosotros nos disminuimos. |
| LM núm. 46, gener del 1998, p. 16 |
El 1961 publica la primera d’una breu saga de novel·les que tenen en comú el títol de Los importantes, i es diferencien pel subtítol: Pueblo la primera, i la segona Élite.
Doncs bé, a la primera s’explica, entre més episodis, que un jove escriptor de suburbi guanya un premi literari molt ben dotat econòmicament, amb una novel·la de títol gairebé abstracte.
«—¿Tu título qué quiere decir?
[…] «Corriendo adelante siempre» es el futuro, lo que está viniendo. «Con la cabeza hacia atrás», el pasado, lo que dejamos. El punto medio es tu novela y por eso está escrita en presente. Al mismo tiempo es la situación del hombre actual; corre porque no le queda más remedio que correr, pero despavorido, mirando siempre hacia atrás, temiendo la persecución…»
(Candel. Los importantes-Pueblo. 1961)
Al juny del 2002 reflexiona sobre la transició ideològica que va del marxisme a la globalització neoliberal. El neoliberalisme prospera a partir de l’acumulació primitiva de béns convertits en el seu valor de canvi, que és el capital… Que Déu faci més que nosaltres, o ens haurem de cordar les calces i encara gràcies…
La franciscana i arabista Teresa Losada, informant d’en Candel per al seu últim assaig de la saga d’Els altres catalans, diu que avui prevalen els economistes: «la política és, en essència, gestió econòmica.» [8] Una forma de tecnocràcia.
De tornada als articles, Candel sembla recordar-nos la recomanació del Superratolí, «i no oblidin mineralitzar-se i supervitaminar-se…»
[8] CANDEL, F. CUENCA, J.M. Els altres catalans del segle XXI (2001)
| No se dejen globalizar, amigos |
|---|
| Uno diría que la globalización ha cogido del marxismo su forma, no su doctrina ni contenido, ese marxismo del que abominan, un marxismo que también es un calcetín del revés. «Ellos», entrecomillado, porque nunca sabes quiénes son ellos concretamente, por más que lo intuyas y aguantes su peso; ellos, pues, que mataron y remataron al Marx que reinó como un nuevo Dios prácticamente todo el siglo XX, que ahogaron sus ideas, las redentoras más que las utópicas, ahora intentan practicar un marxismo descafeinado, castrador y absorbente, una especie de socialismo blanco. Mediante las grandes fusiones financieras, cacarean la «unidad» universal; invadiendo y copando todos los rincones del mundo, la «internacionalidad»; reconociendo derechos que tergiversan e incumplen, la «igualdad» total; finalmente, hablan de la economía y del trabajo como si ellos fueran los distribuidores ecuánimes de este gran «reparto» que atesora las ubres de la hermana tierra. A este ágape estamos todos invitados. Lo que desearían es que nos sentáramos a los pies de las mesas y recogiéramos las migajas de ese Estado del bienestar que tanto les pesa haberlo otorgado y que están intentando rebanar. |
| LM núm., 96, juny del 2002, p. 4 |
A Creíble o increíble ens parla de l’augment de les desigualtats i de les diferències de classe, si és que encara el concepte de classe reté algun valor d’ús. Aquest article es publicà a La Marina l’abril del 1999.
| Creíble o increíble |
|---|
| Creciendo la riqueza como crece, cada día hay más, [9] ¿es creíble que existan dificultades para mantener las prestaciones sociales, ese intento del capitalismo neoliberal de presentar como insostenible el estado de bienestar? No, no es creíble. Pero a ellos, los usureros de la riqueza, los del todo está permitido para aumentar las ganancias, los que nunca tienen bastante, ¿qué les explicas? Hoy hay un despilfarro de dinero que no se concibe. Las cantidades que manejan los clubes de futbol, las televisiones, la publicidad, los gastos suntuarios gubernamentales, los promocionales del comercio, los tejemanejes de la Banca, las multinacionales, un largo etcétera, son mareantes. Pronto la palabra millones quedará obsoleta, suplantada por la de billones. Ante este derroche, ¿cómo vive la mayor parte de la humanidad? El axioma de que unos cuantos son muy ricos porque muchos son pobres, medianamente pobres o miserablemente pobres es irrefutable. Para colmo, cada vez que se corrigen los baremos económicos, se recorta por la base: pensiones, salarios, prestaciones… Se encarecen los servicios del ciudadano corriente y se abaratan los de los potentados. ¿Para qué seguir enumerando? |
| LM núm. 60, abril del 1999, p. 16 |
[9] Nota de l’editor. A l’original publicat, el signe d’interrogació va a començament de frase i paràgraf, on li fa perdre força a la pregunta perquè no es formalitza fins passada una breu explicació introductòria.
La pregunta ens porta cap a un tronc d’arbre que ens sembla insuperable, com un mur de les lamentacions, o una tanca amb concertines de la vergonya. Agafem aire i embranzida, com l’estudiant Cleofàs, i acompanyem el diable Cojuelo pel cel de la zona zero del pastelón o «cotarro del mundo».
Al voltant de la democràcia que perd espais i del neoliberalisme rampant, reflexiona Candel el febrer del 2003 a l’article Divagación incongruente e irreflexiva.
Era aleshores que s’havia produït la invasió d’Iraq per les tropes de l’amic americà.
| Divagación incongruente e irreflexiva |
|---|
Un pesimista es un optimista bien informado. Si eres realista tienes que ser pesimista, al menos en parte de tu cerebro y personalidad. Las democracias occidentales hace tiempo que entraron en crisis. Lo grave no es vislumbrar oro sistema mejor que las sustituya. Más allá de ese fin de la historia de la culminación que ellas encarnan, ¿qué se puede colocar? ¿De nuevo las dictaduras? Son sus propias contradicciones las que han metido a las democracias en su agonía. El 11-S fue un zambombazo resquebrajador. ¿Cuándo desembocaremos en otro sistema más igualatorio? Un nuevo mundo es posible, pero no existe la seguridad de concretarlo. La fuga de la intelectualidad tras el pesebre, rechazando el compromiso social de los tiempos que vivimos, es preocupante. No se cree en el hombre bueno de Rousseau. Encoraginan [10] gentes como el presidente Bush. Su concepto del Bien y del Mal es tan excluyente que te introduce en una moral cavernícola. Quiere arreglar el mundo destruyéndolo. El petróleo es su Dios y nosotros somos sus acólitos. A veces evoco los versos de Lorca en la muerte de su amigo Ignacio Sánchez Mejías. Tardará en nacer, si es que nace, un andaluz tan rico de ventura. Donde dice andaluz, colocar mundo. |
| LM núm. 103, febrer del 2003, p. 20 |
[10] Nota de l’editor. A l’original publicat, amb lletra rodona. Com que no és paraula castellana del diccionari de la RAE, la cursiva denota l’ús personal que en fa l’autor.
Ens trobarem de nou d’ací en dues setmanes, amb el capítol dedicat al neoliberalisme.
