Jesús Martínez / Yohany L. Ayala
No sempre cal un insult per fer mal. A vegades n’hi ha prou amb una frase dita sense pensar.
«Les nenes no juguen a futbol.»
«Aquest nen és així.»
«Aquests venen de fora.»
Són frases petites. Però no són innocents.
El que hi ha al darrere té nom, és diu violència cultural –i sovint també violència estructural– contra infants i adolescents: una manera de mirar, de classificar i de limitar que, sense cops ni crits, acaba condicionant vides.
Segons la Llei Orgànica de Protecció Integral a la Infància i l’Adolescència davant de la Violència, la violència no és només física; també ho és tot allò que humilia, exclou i discrimina.
El problema no és només el que es diu. És el que acaba generant.
En un pati d’una escola de qualsevol ciutat, una nena mira com juguen a futbol. Li agrada. Ho ha provat. Però no s’hi acosta. Algú, algun dia, li va deixar anar que allò no era cosa seva. No hi ha cap prohibició explícita. Però tampoc hi ha lloc per a ella.
Estereotip de gènere. Resultat: es queda al marge.
En una aula, un nen que sempre treu pitjors notes ja ni ho intenta. «És que és així», han repetit adults i companys.
Estereotip de capacitat. Conseqüència: baixa autoestima i renúncia abans de començar.
En un altre racó, un alumne nou gairebé no parla. Quan ho fa, algú riu pel seu accent o li demanen d’on és «de veritat».
Estereotip d’origen. Efecte: silenci i autocensura.
No hi ha cops.
Però hi ha violència.
Una violència que es construeix amb gestos, frases i mirades. Que es repeteix. Que es normalitza. I que acaba delimitant qui pot participar, qui pot equivocar-se i qui queda etiquetat des del primer moment.
Això, repetit en bucle, vulnera drets bàsics: el dret a la igualtat, a la participació, a la identitat i a una educació lliure de discriminació. No són ideals abstractes. Són drets que haurien de protegir cada infant en cada aula, en cada pati, en cada espai comunitari.
I té conseqüències clares en els nens, les nenes i els adolescents:
por a exposar-se, tancament, autocensura, baixa autoestima, limitació d’oportunitats. Infants que aprenen, massa aviat, que millor no destacar. Que millor no provar. Que potser aquell espai no és per a ells o elles.
No és casualitat. És estructural.
Quan una societat repeteix segons quines idees, acaba convertint-les en realitat. No perquè siguin certes, sinó perquè marquen el camí de qui té més marge i qui en té menys.
Per això no és menor el que diem. Ni com ho diem. Ni el que deixem passar.
La responsabilitat és, sobretot, adulta.
Què reforcem amb els nostres comentaris?
Quines etiquetes validem sense adonar-nos-en?
A qui estem deixant fora quan no intervenim?
La pregunta és incòmoda, però necessària:
Si no hi ha crits ni agressions visibles, som capaços de reconèixer igualment la violència?
Protegim la infància i l’adolescència de la violència.
