Pel Rubén Cruz
En aquest capítol dedicat al neoliberalisme republicarem els següents articles del Candel en aquest ordre
- Lujo y ostentación ………………… LM núm. 99, octubre del 2002
- Neoliberalismo……………………… LM núm. 43, octubre del 1997
- El parto de los montes……………. LM núm. 94, abril del 2002
- La hambruna ………………………. LM núm. 112, desembre del 2003
- El Cuarto Mundo ………………….. LM núm. 93, març del 2002
- Gue de Guerra …………………….. LM núm. 105, abril del 2003
«En los huecos o descampados que quedaban, las vecinas tiraban la basura.
Luego pasaba el basurero con su carro y trompeta y, ¿para qué?
Nadie le echaba nada.»
(Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje. [1959] i 2002: 219)
És el paradís de la llibertat feta malson, el contravalor de l’estat del benestar. Candel no hi creu, sinó que el denuncia per inhumà i aliè als equilibris de la Natura, model amoral que hauríem d’imitar, com hem vist.
Al remat, no és tan sols una crisi econòmica, financera, energètica, fins i tot ara climàtica. És una crisi dels valors que havien sustentat la convivència planetària. En paraules de Teresa Losada, informant del Candel i del Cuenca per a l’últim llibre de la saga, Els altres catalans del segle XXI, «No estem en una època de canvi, sinó en un canvi d’època; però el nou encara s’ha de dibuixar i no es veu clar. […] Jo crec que tot serà molt més… més… barrejat, serà una vida més compromesa.» [1]
[1] ALONSO, Javier. El diàleg de la vida quotidiana: el testimoni de Teresa Losada. Quaderns Cristianisme i Justícia, núm. 179, maig 2012.
La Teresa Losada (1943-2013) demostra en aquesta citació que també coneixia el pensament de l’ideòleg comunista italià Antonio Gramsci (1891-1937) filòsof i polític membre del Partit Comunista Italià, qui havia deixat escrit aquesta coneguda frase als seus quaderns des de la presó tot referint-se a l’aparició del feixisme a Itàlia: «El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres».
I com a dona de fe, arrelada a la gent del carrer, hi troba una sortida esperançadora, en què no només confiava sinó en què venia treballant-hi de temps enrere. Ajuda’t i t’ajudaré, que ens diria Déu amb una expressió catalana.
Doncs bé. El neoliberalisme és l’avantguarda d’un altre episodi reaccionari, un moviment d’enroc del capitalisme quan exhaureix els recursos que el mantenen viu i per això ha de trobar nous jaciments, ni que siguin més costosos d’explotar. Us en recordeu del fracking? És l’extracció del petroli retingut en roques bituminoses… És ben bé allò de l’ «Antes muerta que sencilla», que difonia una melòdica famosa, sense trellat.
A l’article Lujo y ostentación, Candel condemna la irresponsabilitat dels magnats que acumulen riquesa pel plaer de tenir-la ells, millor que no els altres o, encara pitjor, els miserables a punt d’indignació. Ho explica l’octubre del 2002 a la seva columna a La Marina. Aquesta classe ociosa i cosmopolita –els expats que fan del planeta la seva barriada o els countrymen que n’hi fan el seu pati privat— són els defensors del neoliberalisme.
«No hi ha animal més nostàlgic que el pobre. El ric és cosmopolita. Per al pobre, el retorn és retrobar el cau. El ric planta cases a molts llocs.» (Candel. Els altres catalans vint anys després. 1985)
| Lujo y ostentación |
|---|
| Jaime de Carvajal y Urquijo, marqués de Isasi, bajo el motivo del 40 aniversario de su casamiento, dio una fiestaza estilo belle époque en el Hotel Ritz de Madrid que congregó 600 invitados de etiqueta bajo una insultante y decimonónica exhibición de poder y de riqueza. Semejante pájaro, íntimo amigo del rey, es presidente de la Ford y la Ericsson de España. Al día siguiente de tan fastuosa soirée dansante, la empresa Ericsson metía 700 obreros en la calle. Bill McDonough, de la Reserva Federal de Nueva York, se ha referido a la inmoralidad de las retribuciones de los grandes directivos americanos que cobran 400 veces el sueldo medio de un trabajador de la misma empresa; 20 años atrás, la máxima diferencia era de 42 veces. Pese a eso, no hay indicios de que los gerifaltes actuales sean 10 veces mejor que los de antes. El desmoronamiento bolsista sí pone en evidencia que seguramente son 10 veces más sinvergüenzas. Aunque hayan arruinado a sus accionistas, ellos siguen tirando de avión privado, club de golf, apartamentos, stock options, limousines y seguridad a cargo de la empresa. Ostentación y lujo se compaginan con la más absoluta indiferencia e irresponsabilidad [*] social de una clase más prepotente que nunca. [*] Nota de l’editor. A l’original publicat, responsabilidad, per error. |
| LM núm. 99, octubre del 2002, p. 20 |
Diu el Rey de las Rancheras, Vicente Fernández, que Con dinero y sin dinero yo hago siempre lo que quiero y mi palabra es la ley… (1968), però això no passa de ser paraules fatxendes si no ets l’hereu de cap monarquia rància, o The King elegit d’un imperi prepotent i global. I tanmateix serveix d’estímul per regir el destí a voluntat, o fer-ho veure als altres, que la hi comprin també amb els vots.
«El Grúa era feliz. Se sentía el rey del mundo. […] Rey de la calle, rey de los prados, rey de las carreteras, rey de lo indefinido. Rey de una vida suya; y rey, tiranuelo y más, de otras existencias: de la vida misteriosa y retorcida de las hormigas, de la breve de las mariposas, de la geométrica de las libélulas, de… Se sentía muchas cosas más, aparte de rey […]; destino –eso es: d-e-s-t-i-n-o—, en fin, de toda la fauna, flora y algo más, que el bondadoso Dios –bondadoso para él, claro— ponía cada día, como descuidadamente pero sin faltarle, al alcance de su díscola y perversa mano.»
(Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje, [1959] i 2002)
Tota proposta que es vulgui engrescadora ha de cercar un enemic o sac dels gemecs que rebi les plantofades que els donaríem als reis de les nostres vides si se’ns posessin a l’abast. El neoliberalisme l’ha trobat a l’estat social i, de retruc, li destorben els atributs que li acompanyen: democràtic i de dret.
A Neoliberalismo, publicat a La Marina l’octubre del 1997, ens diu Candel de què va.
| Neoliberalismo |
|---|
| He aquí que una hermosa palabra está orquestando y dirigiendo el mundo: neoliberalismo. Pero ¿qué es el neoliberalismo? El neoliberalismo es una añagaza semántica. Suena a liberalidad, progresismo, democracia, entendimiento… En realidad, el neoliberalismo es la máscara eufemística del capitalismo más descarnado: el salvaje, el competitivo, el de las multinacionales y al Banca, el que considera al Estado del bienestar un estorbo y niega la clase obrera bajo el cuento de la igualdad de oportunidades; el que avasalla al trabajador, al autónomo, al mediano empresario y a los pequeño espacios comerciales; el que recorta pensiones y piensa que la seguridad social es un lujo que no podemos permitirnos; el que ejemplariza con actitudes triunfalistas que entrañan insolidaridad… Bajo el neoliberalismo tienes libertad para hacer lo que quieras, pero no tienes dinero para hacer lo que la libertad te deja hacer. Desde que cayó el muro de Berlín, al bloque neoliberalmente capitalista de los USA no hay quien los tosa. Incluso se han quedado sin enemigo que les sirva de chivo expiatorio. De momento, les sirve de chivo o bruja el tabaco. Desgraciadamente, no les será bastante. |
| LM núm. 43, octubre del 1997, p. 16 |
El neoliberalisme és molt poca cosa, un missatge senzill i fals com de guix imitació marbre: «No hi ha societat, només individus que competeixen per sobreviure», però aquest missatge es fa valdre en les cancelleries del món global perquè tothom voldria tenir la sort, la capacitat i el mèrit que li atribuïm graciosament als poderosos i mandataris. Ser competitius! Ca-si-ná! Sembla que la recepta és respondre amb amenaces a tota amenaça.
A El parto de los montes, de l’abril del 2002, ens presenta l’amic espanyol de la colla de les Açores –aquella que un any més tard envaïa Iraq amb l’excusa de les armes de destrucció massiva que havia acumulat, i això… Aleshores a la Cimera de la Unió Europea a Barcelona, feia també el xarlatà venedor d’olis miracle, quan amb la febre de l’or de les empreses «punt.com» al tombant de segle ja s’havien demostrat falsos, i encara no ens havia colpejat el fuet de la crisi financera.
| El parto de los montes |
|---|
| Aznar, José Mari para los amigos, y en la «cimera» de Barcelona, contento a más no poder, alegre como un chiquillo con zapatos nuevos, hizo de ama de casa, enseñando el pisito, que nos tiene «rellogado» a los catalanes, a sus invitados europeos; el pisito y los artilugios modernos que nos acabarán de amueblar a todos, aparte de amolar, entre esos chismes, la tarjeta de sanidad que nos restaurará la salud en cualquier punto de la «vieja» Europa, a la que ahora llamamos «nueva », donde nos encontremos. Era como si la hubiera ideado él; a lo mejor sí. También la «cimera», y como decía Isabel Clara-Simó en el Avui, resultó el parto de los montes, el de aquella montaña que, después de enormes convulsiones, parió un ratoncito; igualmente aquello del buey que, al final, cuando habló, sólo dijo «mu». Aznar, a la cabeza de los globalizadores, estilo converso, más papista que el Papa, pretende que creamos que ha conseguido que los ricos sean más ricos y los pobres menos pobres. Los pobres, proclamó, sólo existen en el Tercer Mundo. Y que la libertad del despido abaratándolo creará más puestos de trabajo, veinte millones en Europa, prometió. ¡Caray! Por menos embustes, a Pinocho le crecía la nariz. |
| LM núm. 94, abril del 2002, p. 20 |
El revers d’aquest títol és El ratolí i la muntanya, conte dins d’una carta que va escriure l’Antonio Gramsci de la presó estant a la seva dona perquè els l’expliqués als fills.
Es tracta d’un ratolí que es beu la llet de l’esmorzar d’un nen. Tothom passa fam perquè hi ha guerra i els aliments van cars i racionats. El nen es desperta amb gana, i al ratolí li sap tan greu que engega una cadena de favors per tornar-li la llet al nen que la necessita. Cada baula es compromet a fer el seu paper i la vida recupera la seva normalitat. El nen promet que, de gran, plantarà tot d’arbres a la muntanya… Així és com la seva promesa va resultar un part molt més gran que el ratolí no imaginava.
Recordem que a principis de segle XXI el capitalisme va provocar dues sotragades en forma de crisi financera. La bombolla de les empreses tecnològiques, anomenades «punt.com», que a Espanya va acabar amb els estalvis de molts petits inversors en accions de Terra, la filial de continguts d’Internet de Telefònica (1999-2005).
I tot seguit l’esclat de les hipoteques subprime o «escombraria» als Estats Units (2007-2012) que, contaminant el sistema financer global amb «accions preferents», va fer que els governs espanyols rescatessin la banca amb fons públics mai no recuperats ni tan sols en forma de parc públic d’habitatge (2009-2019).
El 23 d’agost del 2011 el president Zapatero al Congrés anunciava la intenció de reformar la Constitució per donar prioritat al pagament dels interessos del deute públic sobre qualsevulla altra despesa; el PP s’hi va posar bé de seguida i el dia 2 de setembre ja l’havien aprovada. Tot en període de vacances, pel procediment d’urgència i lectura única —sense debat ni esmenes— i pocs mesos abans de les eleccions generals que guanyaria el PP.
La crisi va arrossegar el sistema de pensions, ja que el fons de reserva de la Seguretat Social s’invertia en deute públic espanyol, aleshores depreciat. Per pagar les pensions, els governs de Rajoy (2011-2018) van vendre el deute buidant el fons de reserva.
Tornem, però, als articles d’en Candel, que no podien parlar d’aquestes derivades neoliberals perquè l’autor moria el novembre del 2007.
A La hambruna, article publicat el desembre del 2003, ens parla de la fam i de la impotent cooperació internacional. Hi denuncia que l’obsessió per la seguretat –esdevinguda negoci global— ha substituït la satisfacció de necessitats humanes primàries no menys globals.
| La hambruna |
|---|
| Lejos de alejarse por la vía de la erradicación, el flagelo del hambre en el mundo –la hambruna, que es algo así como el hambre institucionalizada— sigue creciendo, y el número de los que la viven –qué paradoja: será malvivir— sigue también aumentando. ¿Han pasado ustedes hambre, pero hambre de verdad? ¿Aquel hambre que de tan depauperado como te coloca, ya no tienes ansias de saciarlo y sólo te invita a dejarte morir? El número de la hambruna se sitúa alrededor de los 840 millones de personas. Aunque trágica, es una cifra fría. A ti particularmente ya no te quita el sueño ni las ganas de comer. Este año del 2003, la desnutrición se ha extendido a 40 millones de personas más. Lo que pasa es que tú no palpas con tus manos este contingente de famélicos. Hasta puedes dudar de todo ello o parte de ello. O encogerte de hombros porque tú nada puedes hacer. Las partidas para luchar contra el hambre las están congelando. Falta voluntad política. Se está dejando de invertir en proyectos de seguridad alimentaria. Los fondos de cooperación internacional son absorbidos por grandes operaciones bélicas. La prioritaria lucha contra el terrorismo resulta una tapadera de chanchullos políticos y financieros. |
| LM núm. 112, desembre del 2003, p. 24 |
A El Cuarto Mundo, del març del 2002 —acabada de clausurar la cimera—, tot seguit ens parla del resultat d’aplicar-nos meravellosos olis a la vida quotidiana de les societats modernes i desenvolupades. Ens ha sortit una llúpia sota la pell per acumulació de greix, que no cal extirpar perquè no és mortal per a qui la porta sinó per als que malviuen sense ni tastar-lo… Si fossin bubons de pesta sota l’aixella, encara faríen bondat per evitar el contagi.
«Aquesta nova pobresa configura una societat hipòcrita i insolidària, on les diferències de classe són cada vegada més profundes, ara que no existeix la lluita de classes; les idees reaccionaries adquireixen protagonisme i la democràcia degenera en un simple nom buit de contingut, ja que la democràcia econòmica no es practica de cap manera.»
(Candel. La nova pobresa. 1988)
Li diem Quart Món perquè ens agrada escalar amb el llenguatge políticament correcte, i perquè ja existia un de Tercer que no ens agradava gaire dir-li.
| El Cuarto Mundo |
|---|
¿Qué es el Tercer Mundo? ¿La existencia de un Tercer Mundo implica un Primero y un Segundo? Simplificando, el Primer Mundo sería el industrial y capitalista, ahora disfrazado de neoliberal; el Segundo, el trabajador y socialista, ahora otra vez una utopía, y el Tercero, el subdesarrollado. La definición de Tercer Mundo se generalizó después de la Segunda guerra Mundial, cuando los países capitalistas se plantearon las nuevas relaciones económicas que deberían establecer con los países colonizados, cuya descolonización se veía inevitable. Sólo por analogía, el Tercer Mundo recordaba el llamado Tercer Estado cuando la Revolución Francesa, un Tercer Estado que podría representar aquellos países diferenciadísimos de los burgueses transformados en capitalistas y de los hipotéticamente socialistas, y que pudieran ser, además, una fuerza social emergente de nuevo signo. La inmigración que recibimos de este Tercer Mundo sería un signo de este signo anunciado. De momento, sólo engrosan nuestro Cuarto Mundo, el de la pobreza dentro de los países desarrollados; dentro del capitalismo multinacional y de las grandes superficies, de las grandes fusiones también. Todo a lo grande, incluso las injusticias. |
| LM núm. 93, març del 2002, p. 20 |
Finalment, a Gue de guerra, de l’abril del 2003, en Candel s’interessa per una de les guerres imperialistes dels temps del neoliberalisme: la que l’Imperi havia engegat tan sols un mes abans i es prometia duradora. La colla de les Açores la justificava per la possessió d’armes de destrucció massiva pel règim iraquià i, subsidiàriament, per donar suport a Al Qaeda. Aquesta guerra va ser la «lògica» seqüela de la invasió nord-americana d’Afganistan (2000-2021) tot perseguint l’Eix del Mal que havia devastat les Torres Bessones a Nova York encara no feia un més, l’11 de setembre.
La propaganda occidental justificava totes dues operacions com a portadores de la llibertat i la democràcia de l’invasor a l’envaït. És clar que són dos regals que arrosseguen efectes col·laterals, eufemisme per indicar que no són desitjables però sí inevitables. Aquests efectes són la mort per als afortunats en el sorteig, i la destrucció i la misèria per a la immensa majoria del país.
Aquests exercicis de cinisme armat acostumen a anar acompanyats d’eufemismes i de millors paraules, propaganda que pretén ajudar a la victorià sense haver de gastar tot l’arsenal. Sempre convé guardar-se un roc a la faixa. Ho veurem a l’article Un lenguaje elegante, publicat de nou al capítol Comunicació.
Candel fa servir un to humorístic per sortir del congost per on el neoliberalisme ens fa passar estretors. I no aixeca la punta del bolígraf per no deixar-nos respirar, aclaparats per la intensitat del foc amic. Nosaltres hem obert línies perquè el missatge arribi més llegible i contundent.
Malauradament, continuem amb els pertrechos i les joguines de guerra en soirée dansante, que deia Candel a Lujo y ostentación, l’octubre del 2002 a La Marina. Diu l’escriptor Hugues Jallon, a El temps dels malparits (2025): «El feixisme comença amb els bojos, es fa realitat gràcies als malparits i continua a causa dels idiotes o carallots» [3]
[3] JALLON, Hughes. Le temps des salauds. Quimprerlé. Éditions Divergènces, 2025, 108 p. https://www.editionsdivergences.com/livre/le-temps-des-salauds
Ara ja sabem que bojos, malparits i carallots volen arrasar-ho tot per construir una gran ciutat de vacances –millor un ressort— del no-res, sense hipoteques que fan pobre. És temps d’invertir en futur.
Passem, però, a espais més acollidors on no caiguin bombes de cap banda. Ens tornarem a veure en dues setmanes per parlar de Solidaritat.
