Les flors del vici
- Productors: Andrés Vicente Gómez i Paco Vives
- Director: Silvio Narizano
- Guió: Gonzalo Suárez
- Director fotografia: F. Arribas
- Equip de càmera: D. Solano, Paco Marina, José Antonio Aguilar, Montse Faixat…
- Actors i actrius: Dennis Hopper, Caroll Baker, Richard Tood, Win Wells, Inma de Santis, David Carpenter
“Las flors del vici” és una pel·lícula rodada el 1979 a Almeria, Mojacar, Gergal, Bedar i Garrucha. Silvio Narizano és un director canadenc de prestigi internacional per la seva pel·lícula “Blue” amb Terence Stamp, una pel·lícula icònica i molt recomanable dels Sense Pàtria.
La pel·lícula narra les vivències d’un grup de vells intel·lectuals, hippies i artistes. Tots ells es troben perduts en un petit poble a través del qual persisteixen a reviure els seus records i vivències sense adonar-se del pas del temps. Alhora conviuen amb els habitants d’un petit poble de la costa d’Almeria on la seva vida transcorre entre costums i tradicions i on viuen totalment al marge del grup de “visitants”.
Resulta una pel·lícula plena de costums i simbolismes de l’Espanya més profunda.
Silvio era una persona encantadora amb la qual vam mantenir una relació fantàstica, gran director, sabia el que volia i sabia com transmetre-ho. Professionalitat i cultura. Tinc un especial record de Dennis Hopper, un actor americà amb pel·lícules tan notòries com Gigante amb Rock Hudson, Rebelde sin causa amb el seu amic James Dean, Los Hijos de Katie Elder, Apocalipsis Now, Terciopelo azul, Reborn amb Bigas Lluna i, així, fins a un total de 150 pel·lícules.
Artista polifacètic, escriptor, actor, fotògraf, director…i, a més, era molt bon conversador. Ens explicava com era la vida al ranxo Tao a Nou Mèxic on va viure en una comuna i ens detallava tots els noms dels seus veïns, els seus treballs i mil anècdotes del dia a dia en la comuna. Tenien el seu propi servei de seguretat i vivien en un recés de solidaritat, pau, amistat i “fum”.
Dennis va arribar a Tao amb botes vaqueres, samarreta blanca, una caçadora, pantalons texans i un barret texà. Aquest era tot el seu equipatge i únic vestuari. No va permetre que es rentés mai amb la finalitat de donar més versemblança al personatge que interpretava. El seu relat sobre la mort del seu admirat i amic Víctor Jara, cantant xilè, va ser molt emocionant. Mentre explicava com l’assassinaven plorava desconsoladament.
La protagonista femenina, Carroll Baker, era molt famosa a Hollywood. Ja havia coincidit amb Dennis en el rodatge de Gigante. Era molt amable, però molt diva. Era fàcil de recordar el resultat de la seva relació amb un actor de color americà que també participava en la pel·lícula i difícil d’oblidar la seqüència en la qual Carroll havia de seduir a Dennis. Va parlar amb Silvio i li va demanar que parlés amb Dennis perquè es dutxés, ja que estava brut i feia mala olor, de fet, feia set setmanes que no es dutxava.
Així doncs, Silvio va parlar amb producció i aquesta amb en Dennis. L’empipament va ser majúscul i aquest va acceptar amb la condició que Carroll es treies els dos quilos de maquillatge que portava. Carroll no va voler ni parlar i el resultat final va ser que no es va poder rodar la seqüència tal com estava en el guió i com volia en Silvio.
L’amic Fernando Arribas va fer una magnífica fotografia ajudant a crear un clima d’ofec i d’ànsia amb perfectes ambients de clar fosc. Em va iniciar en el fabulós món dels entrepans de musclos i calamars.
En definitiva, és una bona pel·lícula de la qual en guardo molt bons records tant en l’àmbit personal com en l’àmbit professional. Com a negatiu, recordo el que ens costava cobrar cada setmana. El productor, Andrés Vicente Gómez, guanyador d’un Oscar amb la pel·lícula de Trueba, ens va fer patir molt per a cobrar fins que es va associar amb Paco Vives i cada dissabte arribava la seva mare amb un maletí ple de diners.
Un últim record per a Fernando Arribas, Domingo Solano i per a Inma de Santis, amics de l’ànima ahir i estrelles rutilants que ens il·luminen cada dia.
