Vivim dies de calor extrema. Els termòmetres baten rècords i ja ningú no discuteix que el canvi climàtic ha deixat de ser una amenaça futura per convertir-se en una realitat present.
Però no tots els canvis que patim tenen origen en la temperatura. També hi ha altres fenòmens, igualment preocupants, que alteren els comportaments, les actituds i els estats d’ànim. La incertesa, la por, l’angoixa o la sensació que el futur immediat és cada vegada més difícil de preveure formen part de l’estat d’ànim col·lectiu.
En aquest context, hi ha una paraula que sovint oblidem: resistència
Resisteixen les famílies que intenten arribar a final de mes. Resisteixen els petits comerços. Resisteixen les entitats culturals i socials. I també resisteixen aquells projectes de comunicació de proximitat que, des de fa dècades, intenten explicar la vida dels barris.
A la Marina en sabem alguna cosa. L’Associació de Mitjans de Comunicació Local, el diari La Marina i La Marina FM 102.5 formen part d’una història de més de quaranta anys. Hem superat crisis econòmiques, canvis tecnològics i dificultats de tota mena. Ho hem fet gràcies a moltes persones voluntàries que han dedicat temps i il·lusió a aquest projecte.
Però arriba un moment en què el voluntarisme, per si sol, no és suficient. Si volem mantenir serveis útils per a la comunitat, cal professionalitzar-los. En el nostre cas, això ha significat crear llocs de treball i consolidar un equip estable.
I aquí apareix una reflexió que va molt més enllà del nostre cas. Costa entendre per què les administracions no aposten de manera decidida pels projectes de proximitat que generen cohesió social. Parlem de mitjans de comunicació, però podríem parlar igualment d’associacions culturals, esportives o educatives.
Durant anys hem elevat la figura del gestor, de l’administrador i del tècnic. Tot això és necessari. Però també calen lideratges amb sensibilitat social, capacitat d’escolta i compromís amb el territori.
Barcelona no s’ha construït només des dels despatxos. S’ha construït gràcies a milers de persones que han posat, i continuen posant, l’espatlla perquè els nostres barris siguin dignes, habitables i democràtics. Barris conscients que, si deixem d’empènyer, acabem retrocedint. I aquesta també és una forma de resistència.
Joan Antoni Reyes i Blanco
