Jess González Herrera
37 anys. Barranquilla (Colòmbia).
Estat civil? En parella.
Formació? Politòloga i ballarina.
Religió? Crec en l’espiritualitat i en els sabers ancestrals.
Política? Sempre a l’esquerra.
Amb només 16 anys va arribar sola de Barranquilla a Barcelona. Politòloga, ballarina i actual regidora de Barcelona en Comú, Jess González Herrera reivindica les seves arrels caribenyes i una manera d’entendre la política profundament vinculada a la comunitat. Filla d’un comerciant que durant un temps va ser regidor, i d’una mare que li va inculcar la cultura de l’esforç, assegura que la seva vocació política va néixer observant les petites injustícies des del pati de l’escola.
Conversem als estudis de l’emissora en un dels primers dies d’aquest calorós mes de juliol. Han passat vint anys des que va arribar a Barcelona, l’any 2006. Dues dècades després, creu en la idea que ningú no se salva sol i que la política només té sentit si serveix per millorar la vida de les persones.
De caràcter amable, uns ulls immensos, negres com la nit caribenya, i unes trenes que —ves a saber per què— sempre acaben hipnotitzant, completen una personalitat que combina convicció d’idees, sensibilitat social i aquella alegria irresponsable d’alguns pobles que, malgrat les dificultats, s’entesten a celebrar la vida.
De Colòmbia a Barcelona amb només 16 anys i sola. Què la va empènyer a fer aquest viatge?
Em va empènyer una barreja del meu amor per la dansa i per la política. A Barranquilla començava a ballar flamenc i ja tenia clara la meva vocació política.
Continua ballant?
Menys del que m’agradaria. I he anat canviant de ritmes segons el moment vital. El flamenc em demanava molt de caràcter, i jo era en una etapa en què decidia cap on volia anar. Quan vaig arribar aquí, després d’anys ballant sobretot tango i danses africanes —que van ser una manera de retrobar-me amb la meva part negra—, vaig tornar a les arrels. Ara ballo danses afrocolombianes.
Què enyora de Colòmbia?
La resiliència col·lectiva que tenim, construïda a partir del sentit de l’humor i de l’amabilitat als carrers. Colòmbia és un país marcat per conflictes i violències estructurals molt dures. I, precisament per això, en la vida quotidiana el tracte de tu a tu acostuma a ser més suau, més delicat. Hi ha una manera de cuidar-nos com a comunitat perquè mai no saps quina càrrega o quin problema pot estar arrossegant la persona que tens al davant. Crec que aquesta humanitat quotidiana és una de les coses que més enyoro.
Com defineix Barcelona?
Com casa meva. És el lloc que m’ha permès créixer com a persona i treure el millor de mi.
És també el lloc que m’ha polititzat molt. En la meva condició de dona migrada, sense suport familiar, he après que no ens podem salvar soles: que ens hem d’unir per millorar les condicions de les nostres vides.
La participació política de la comunitat migrant, a la qual vostè intenta representar, continua sent baixa. Per què? Quin és el repte?
Per participar en política de manera formal i accedir a un càrrec electe cal tenir la nacionalitat. Això vol dir que tu o la teva família heu hagut de superar moltes barreres abans d’arribar fins aquí.
També hem de reflexionar sobre una altra qüestió: els espais de poder no se cedeixen, es conquereixen. Els partits polítics han mostrat poc o molt poc interès a incorporar persones migrades, i no és per falta de compromís per part nostra, sinó perquè estem parlant d’espais de poder.
A més, les persones migrants tenim limitacions reals de temps i de recursos per participar. Moltes vegades estem centrades en la supervivència. Tot i així, jo defenso la idea que per participar en política no cal tenir-ho tot resolt; més aviat al contrari. Hem de buscar solucions des d’aquí, des de la realitat que vivim. Costa, però ho hem de fer si volem millorar les nostres condicions de vida i reivindicar els nostres drets, com a persones i com a ciutadanes.
Què li provoca més cansament o frustració de la política?
La distància que sovint existeix entre les institucions i la vida quotidiana de la gent. Massa vegades els relats, els titulars o les fotos acaben tenint més pes que les transformacions reals que necessiten les veïnes i els veïns. Aquesta desconnexió alimenta la desafecció política i facilita discursos simplistes, com els de l’extrema dreta, que asseguren que tots els polítics són iguals. Jo no ho comparteixo, però entenc que aquesta percepció existeixi. Per això crec que és imprescindible tornar a escoltar, ser presents al carrer i reconstruir aquest vincle de confiança.
Ara que som a l’estiu, quina cançó li posa de bon humor?
Aquests dies, La Candela Viva, de Totó la Momposina. Fa poques setmanes ens va deixar i he tornat a escoltar-la molt.Com diu la cançó, tots portem una «candela viva» a dins que, de tant en tant, cal tornar a encendre.
Ara pensi en una cançó per dedicar-li a l’alcalde.
Uf… La Perla, de Rosalía.
Sí?
Sí, sí. Podria justificar la resposta, però prefereixo deixar-la aquí. La Perla, sens dubte.
Ara una altra peça per a qui diu que els immigrants haurien de tornar al seu país.
Latinoamérica, de Calle 13. I, si em permet una segona opció una mica més irreverent, Rata de dos patas, de Paquita la del Barrio. La primera reivindica la dignitat, la memòria i la diversitat dels pobles llatinoamericans. I la segona… bé, la segona parla per si sola. (riu)
El món viu un moment convuls. Quina lectura fa del que està passant a escala global? A Colòmbia acaba de guanyar l’extrema dreta.
A Colòmbia, malgrat la derrota, la diferència va ser inferior a un punt percentual. En un context de gran polarització i amb el suport explícit de Donald Trump a De la Espriella, el resultat ens deixa moltes lliçons. Una d’elles és que la batalla política no es guanya només a les xarxes socials, però tampoc les podem abandonar. És preocupant, però la resposta no pot ser la resignació: hem de continuar organitzant-nos i trobar noves maneres de fer política.
Entrem en el joc de les frases ràpides. Li llenço una afirmació i vostè em respon amb una sola frase. Comencem: «L’esquerra ha perdut la capacitat d’il·lusionar.»
No l’ha perduda, però massa sovint ha deixat de connectar amb les emocions i les preocupacions quotidianes de la gent.
-«Avui és més fàcil mobilitzar la por que l’esperança.»
És cert, però precisament per això hem de disputar també el terreny de les emocions: la por només es derrota quan s’organitza i es transforma en acció col·lectiva.
«La immigració s’ha convertit en el boc expiatori de problemes molt més profunds.»
Sí, i per això cal ser contundents: la resposta no és menys immigració, sinó més drets i més democràcia.
I ara sí, l’última. Vostè ve del país del realisme màgic, de García Márquez i de Shakira. Amb què ens convida a començar l’estiu?
—Quan arriba l’estiu, el meu cos recorda el Carib. Fa calor i, encara que no és la mateixa calor, el meu cervell experimenta una petita dissonància. Tot i ser molt feliç a Barcelona, una part de mi continua reclamant el Carib.
Aquesta sensació sempre hi és. Així que, pensant en això i també en el cicle polític que ve, he escrit unes línies. Les hi puc compartir?
I tant.
Vengo de un lugar donde el mar no solo baña la tierra; también nos enseña a resistir.
En el Caribe aprendemos que después del calor más duro siempre llega una sombra compartida, una silla en la puerta, una vecina que te pregunta si ya has comido, una música que sale de una ventana o del autobús y nos recuerda que todavía estamos aquí.
La esperanza no es una palabra ingenua. La esperanza es un trabajo. Es levantarse cada mañana cuando el país o la ciudad nos duelen. Es cuidar la vida cuando el mundo empuja hacia el miedo. Es volver a empezar, aunque el viento sople en contra…”
Tal vez eso nos enseña el Caribe: que ninguna noche es tan larga como para apagar del todo la voz de un pueblo. Que donde hay memoria, hay camino. Donde hay comunidad, hay futuro.
Y que mientras haya alguien dispuesto a cantar, a cuidar, a bailar, a organizarse y a no dejar a nadie atrás, el verano siempre puede empezar con un poco más de luz.”
