En un cap de setmana pràcticament estival, la Marina va obrir les seves portes de bat a bat. Una ocasió immillorable per gaudir d’aquest barri amb tots els sentits: la vista, el tacte, l’oïda, l’olfacte i, fins i tot, amb l’Open Cuina, el gust.
Segons la directora de 48h Open House Barcelona, Elisenda Bonet, gairebé 4.000 persones s’hi van acostar per descobrir un barri que sovint passa desapercebut per la resta de la ciutat.
Ens apropem a la Marina diumenge, en un matí que ens va obligar a desenfundar les ulleres de sol i decidir si agafàvem la jaqueta abans de sortir de casa.
Aparco la moto en el lloc habitual, al porxo entre Química 4A i 4B, i ja veig una parella que consulta el mapa d’espais davant la seu de l’Associació de Mitjans de Comunicació Local, presumiblement després de visitar-la. Conec la redacció de La Marina i els estudis de La Marina FM com el palmell de la meva mà, així que em dirigeixo a altres punts del barri per ampliar coneixements.
L’oferta és molt àmplia. Durant diumenge es poden recórrer llocs com els barris de Plus Ultra, Can Clos i el Polvorí; els habitatges d’Estrelles Altes; la masia de Can Mestres i el seu hort urbà; la cooperativa d’habitatges La Chalmeta; el cementiri de Montjuïc o el conjunt d’habitatges de la SEAT.
Dissabte, els assistents havien gaudit de l’Espai Jove La Bàscula; el Centre Cívic Casa del Rellotge; el CAI La Marina; la Sala Pepita Casanellas i el CAP Doctor Carles Ribas, entre d’altres. Les estrelles del cap de setmana van ser la Torre Ponent i el Districte Administratiu.
Decidim baixar pel carrer Mare de Déu de Port i la nostra primera parada és el conjunt d’habitatges d’Estrelles Altes. En un dels patis interiors, un grup de visitants observa l’entorn mentre escolta l’explicació de la guia, identificada per una gorra vermella que, duta per tot el voluntariat, va poblar el barri durant el cap de setmana.
Com que hem arribat amb la visita començada, fem una volta de reconeixement i continuem la ruta. La masia de Can Mestres és l’objectiu. És un racó que val la pena visitar cada dia de l’any, però, en aquesta ocasió, encara més.
A l’entrada, una voluntària ens explica que la visita guiada començava a dos quarts, però que podem entrar a donar una volta als espais oberts. Falten poc més de vint minuts, així que decidim fer una ullada mentre esperem l’inici del recorregut.
Sota l’ombra dels arbres, una vintena de persones dibuixa la masia de Can Mestres. Alguns ho fan sobre les taules de pícnic, d’altres a la gespa o en cadires plegables. Una estampa pintoresca en un diumenge de calma al barri.
Coincidint amb les portes obertes, també s’ha organitzat l’Open Sketch, una proposta per conèixer i dibuixar el barri, amb aquest edifici com a punt de referència. Els participants formen part d’Urban Sketchers Barcelona, una entitat sense ànim de lucre que promou el dibuix al carrer.
La iniciativa ha ofert més de 27 espais i ha superat les 4.000 visites. Entre els més sol·licitats, destaquen les Torres de Ponent i el Districte Administratiu de la Generalitat
Ens criden l’atenció les obres de la Míriam i la Mariam, dues pintores que, assegudes l’una al costat de l’altra, s’acaben de conèixer. “Ens hem conegut fa una estona, però ja ens hem fet bones companyes”, explica Míriam. “A part, amb aquests noms, som una mica com Zipi i Zape”, bromeja Mariam.
Demano si em poden ensenyar els dibuixos, ambdós fets amb aquarel·la. La Míriam, que em mostra una obra magnífica, es disculpa dient que només fa un parell de mesos que ho practica. “És una mena de teràpia, i de mica en mica vas aprenent. Tot és posar-s’hi”, m’anima quan li explico que soc un negat amb el dibuix.
Entre pintures i converses, gairebé fem tard a la visita guiada. Al capdavant hi és la Flàvia, una veïna de la Barceloneta que ofereix una explicació sobre els animals que habiten l’espai i els horts que conrea el veïnat.
“És un oasi enmig de la ciutat”, arrenca. L’entorn fascina uns assistents que, majoritàriament, el descobreixen per primera vegada. Entre ells, una parella que, tot i fer nou anys que viu al barri, encara no hi havia entrat.
El passeig es transforma en una tertúlia entre la Flàvia i el grup. Un veí assenyala el creixement dels jardins del Tren de la Potassa. “Aquí fa poc més d’un any no hi havia absolutament res, era pràcticament una muntanya”. Ara, a banda de la zona de jocs infantils, també s’hi poden veure dues construccions d’habitatge, una gairebé acabada. La proximitat entre els edificis i els estables fa reflexionar alguns sobre l’inconvenient de ser despertats pels galls de matinada, cosa d’urbanites.
En acabar la visita, la Flàvia comenta, sorpresa, a un tècnic de l’Ajuntament el que ha dit el veí. “Ha dit ben bé que era una muntanya. És de debò?”, li pregunta. “Bé, hi ha hagut una inversió forta últimament”, respon.
La següent parada és el barri de Can Clos. El guia obre la conversa parlant de barraquisme, un fenomen clau en la identitat de moltes barriades de la Marina, entre elles Can Clos. Tot mostrant fotografies, parla de les barraques del Somorrostro i de Montjuïc, eliminades amb motiu dels Jocs Olímpics.
“Venia gent d’arreu del món i no podien veure aquesta Barcelona”, diu. “Era el Barcelona posa’t guapa de l’època”, bromeja.
Abans, però, el 1952, se celebra el Congrés Eucarístic Internacional. Una altra operació per maquillar la ciutat. En aquest cas, molestaven les barraques de la Diagonal.
“Els habitants d’aquests assentaments són enviats al Polvorí, però el barri no s’acaba a temps. Per donar resposta a la necessitat d’habitatge, es construeix Can Clos en només 28 dies”. Com diu la dita, «de pressa i bé, no pot ser».
S’aixequen deu edificis de dues plantes, amb habitatges de 30,5 m² útils, on vivien un mínim de dues famílies. “Eren pisos amb cuina-menjador, dues habitacions i un vàter”. Ni tan sols hi havia dutxa i es disposava de 150 litres d’aigua per habitatge. Una família de quatre persones en necessita un mínim de 300 al dia”, explica el guia.
Durant l’explicació sobre les condicions de vida inicials, amb un abocador a tocar i sense clavegueram, apareix la presidenta de l’AVV de Can Clos, Rosalía Fernández.
Equipada amb el polo verd del Can Clos Futsal, campió de lliga el dia anterior, s’acosta per confirmar la informació. Els seus assentiments constants fan evident que es tracta d’una experiència viscuda pel veïnat.
Als anys seixanta, el veïnat es posa mans a l’obra i construeix un grup d’habitatges amb cara i ulls, amb el suport d’un grup d’arquitectes municipals.
El passeig conclou amb una idea clara: el fort sentiment de pertinença d’un barri que s’ha aixecat, literalment, gràcies a l’esforç del seu veïnat. “Els habitatges fets amb esforç es mantenen, mentre que els que es van fer de pressa i malament ja no existeixen”, reflexiona el voluntari.
De camí a la moto, fem una volta pel Polvorí i ens desviem per acostar-nos als habitatges de la SEAT. Ja és l’hora de dinar i el sol convida a omplir les terrasses. A la plaça de Llorca, uns nens es llencen globus d’aigua. A tocar de l’Escola SEAT, un parell de voluntaris conversen amb dues visitants que allarguen la trobada.
Marxem amb la motxilla una mica més plena de coneixements sobre la Marina. I amb una certesa: el barri ja no és perifèria, és una peça clau en el mapa de la ciutat.
La Marina, laboratori d’habitatge i identitat
Hi ha moltes maneres de conèixer un territori: a través de la cultura, les tradicions o l’arquitectura. Però, abans, cal la voluntat de mirar-hi.
Quan algú pensa a descobrir Barcelona, rarament li venen al cap barris com la Marina de Port o la Marina del Prat Vermell. I, tanmateix, és aquí on també es construeix la identitat de la ciutat, més enllà dels grans monuments.
Amb aquest objectiu, el festival 48h Open House Barcelona impulsa l’Open Barri la Marina, una iniciativa que ha omplert el territori d’activitats, xerrades i visites amb l’arquitectura com a fil conductor.
A la Marina, parlar d’arquitectura és parlar d’habitatge, i en gran part d’habitatge social. Durant bona part del segle XX, la zona va estar marcada pel barraquisme, una realitat que encara forma part de la memòria del barri.
Avui, amb la Marina del Prat Vermell com a principal exponent, s’ha consolidat com un dels pols de creixement residencial de Barcelona, amb una forta presència d’habitatge protegit. Es preveu que hi arribin unes 30.000 persones més en les pròximes dècades.
Aquest eix va centrar una de les activitats del programa: una conversa sobre habitatge social a la Sala Pepita Casanellas, antic menjador de la fàbrica Philips i origen del Jardí dels Drets Humans.
La sessió, moderada per l’arquitecta Sandra Bestraten (presidenta del COAC Barcelona), va reunir els arquitectes Judith Leclerc (Coll-Leclerc) i Sander Laudy (B01 arquitectes), responsables de projectes recents al barri. Entre ells, l’edifici del carrer Ulldecona (72 habitatges socials, lliurats el 2024) i l’edifici Londres, al carrer del Cobalt (210 habitatges, 64 protegits).
En la mateixa línia, dies abans i a propòsit de la presentació del llibre De la Zona Franca a La Marina, 100 anys d’habitatge social a Barcelona 1925-2025, el catedràtic emèrit de l’ETSAB Ignacio Paricio va reivindicar la Marina com a “laboratori de l’habitatge” a Barcelona, una vocació que —va dir— continua vigent amb noves promocions que combinen innovació i qualitat.
L’Open Barri també va servir per abordar la identitat i el futur del territori al programa radiofònic Tres Punts de Fuga, amb la participació de les arquitectes Sandra Bestraten (COAC Barcelona) i Aurora López (Oficina de la Marina del Prat Vermell), i del periodista Pau Llopis (La Marina), moderat per l’arquitecte Pedro García.
Les sessions deixen una idea clara: la Marina és un territori viu, en transformació i amb molt per explicar.
