La promesa era clara: estudiar, formar-se, especialitzar-se. Fer-ho bé. Però a la Marina, i més enllà, aquesta equació fa temps que no surt. Quatre joves expliquen una realitat que es repeteix amb matisos diferents. Trajectòries marcades per la precarietat, feines desconnectades dels estudis i una sensació d’incertesa respecte del futur.
En David Aguilera té 31 anys i una carrera d’Història a la butxaca. Va triar-la per vocació, “per entendre el present a través del passat”. Però aquella aposta no ha tingut correspondència laboral. “Totes les portes tancades”, explica, en referència a un sector amb poc finançament i escasses oportunitats. Avui treballa com a operador en una central d’alarmes, una feina estable, però aliena al seu recorregut formatiu. La fotografia, que va començar a explorar durant la pandèmia, és l’espai on troba sentit i plaer, però també una activitat que sovint implica invertir més diners dels que genera.
David Aguilera 31 anys. Carrera d’Història. Treballa com a operador en una central d’alarmes
“M’he trobat totes les portes tancades. La fotografia m’omple, però és més despesa que ingrés”
La seva trajectòria no és una excepció. Magí Chavarria, de 25 anys, també va estudiar allò que li agradava, Periodisme. Volia explicar històries. Però la realitat amb què s’ha trobat és la d’un sector en crisi, amb oportunitats que sovint impliquen acceptar condicions precàries. Després de pràctiques i col·laboracions puntuals, ha decidit marcar un límit. Continuar formant-se, sí, però sense assumir qualsevol condició per entrar-hi. Mentrestant, treballa com a conserge en un centre educatiu i cursa un màster de periodisme de dades.
A Espanya, gairebé un 70% dels menors de 34 anys viu a casa dels seus pares (INE)
En David i en Magí són el clar exemple d’una situació habitual a Catalunya. Segons un informe del Consell de Treball, Econòmic i Social (CTESC), un de cada cinc joves catalans que treballen i que tenen estudis post obligatoris (el 22,7%) està objectivament sobre qualificat per al seu lloc de treball.
Noa Chinedu 20 anys. Estudiant de Disseny audiovisual. Treballa com a monitora d’extraescolars
“Sí que em veig treballant del que estudio… però també podria no passar”
En un altre punt del recorregut vital hi ha la Noa Chinedu, de 20 anys i estudiant de Disseny audiovisual. Encara no ha entrat del tot al mercat laboral del seu sector, però ja percep la incertesa. Treballa com a monitora d’extraescolars mentre estudia una carrera que li agrada, però que també li genera dubtes. “Sí que em veig treballant del que estudio, però també podria no passar”, admet.
El 58,8% dels contractes formalitzats per joves d’entre 16 i 29 anys a Catalunya durant l’any 2025 van ser de caràcter temporal (Observatori del Treball i el Model Productiu)
La Lila Michel Alvarado, de 24 anys, hi afegeix una capa més, la de les situacions administratives irregulars. Durant anys va treballar en negre, en feines precàries i invisibles, fins que un programa de regularització li va permetre entrar al mercat laboral formal. Ara treballa en una suplència en l’àmbit administratiu a la Unió d’Entitats de la Marina, però la inestabilitat continua marcant el seu dia a dia. Contractes temporals, canvis constants, la dificultat de planificar. “Sempre és un any en un lloc, un any en un altre”, resumeix.
Segons dades de l’Observatori del Treball i el Model Productiu, els contractes temporals continuen conformant prop de la meitat dels contractes signats a Barcelona durant el primer trimestre del 2026. Concretament, un 47,4% són de durada determinada. D’aquest total, un 35,6% el representen les contractacions d’un mes o menys.
De la mateixa manera, el 58,8% dels contractes formalitzats per joves d’entre 16 i 29 anys a Catalunya durant l’any 2025 van ser de caràcter temporal.
Magí Chavarria 25 anys. Carrera de Periodisme. Treballa com a conserge en un centre educatiu
“No és que no hi hagi oportunitats, és que moltes passen per acceptar condicions molt precàries”
Aquesta inestabilitat té conseqüències directes. No és només una qüestió laboral, sinó vital. La Lila ha hagut de deixar els estudis per centrar-se a treballar. En David parla d’una trajectòria feta de feines diverses, com ara hostaleria, logística i atenció al client, sense una línia clara. El Magí descriu un sector que exigeix molt i n’ofereix poc. I la Noa, encara en formació, ja intueix que el camí no serà lineal.
Tot convergeix en un punt clau: l’habitatge. Aquí la precarietat es fa tangible. En David, amb 31 anys, no està emancipat. No per falta de voluntat, sinó perquè “no és viable” amb els preus actuals. La Lila sí que ha fet el pas, però en condicions ajustades. Lloga una habitació per 430 euros i comparteix pis amb quatre persones. És una independència parcial, fràgil.
El Magí, que viu en parella, fa càlculs. Uns 2.100 euros mensuals d’ingressos conjunts, amb un lloguer que s’endú gairebé la meitat. Després venen subministraments, alimentació, transport. “El marge és pràcticament inexistent”, explica. No és només el preu del lloguer, sinó el cost global de la vida.
No són casos aïllats. Segons dades de la Generalitat de Catalunya, durant el darrer trimestre de 2025 el preu mitjà del lloguer a la ciutat era de 1.161 euros mensuals i de 1.009 euros a Sants-Montjuïc.
Lila Michel Alvarado 24 anys. Treballa en l’àmbit administratiu
“Sempre és un any en un lloc, un any en un altre. Aquesta inestabilitat m’ha obligat a deixar els estudis”
Posat en contrast amb el salari brut anual mitjà dels joves d’entre 25 i 29 anys, que l’Ajuntament xifra en 26.751 euros (uns 1.400 euros nets al mes), el resultat és que el lloguer pot arribar a endur-se prop del 70% dels ingressos.
Això transforma les expectatives. Tenir una feina estable i una casa era abans un punt de partida, ara es formula com un objectiu a llarg termini. Fins i tot com un privilegi. La Noa ni tan sols es planteja emancipar-se a curt termini. La Lila ho ha fet, però amb concessions. En David ho veu lluny. I el Magí ho viu amb una tensió constant.
En aquest context, la idea de futur es redimensiona. Ja no es parla de vocació o realització professional, sinó d’estabilitat. En David ho resumeix amb una frase senzilla, tenir una feina que li permeti viure. La Lila parla de poder reprendre estudis quan tingui una base més sòlida. La Noa es mou encara en la incertesa. El Magí, en canvi, apunta cap a una altra direcció, la col·lectiva. Implicat en el Sindicat d’Habitatge, entén que aquests problemes no són només individuals, sinó estructurals.
L’edat mitjana d’emancipació a Catalunya és de 29,8 anys. Quatre punts per sobre de la mitjana europea (UPF i APCE)
Els que han aconseguit independitzar-se són més l’excepció que la norma. Com detalla el monogràfic de la càtedra d’empresa Habitatge i Futur de la Universitat Pompeu Fabra i l’Associació de Promotors i Constructors de Catalunya (APCE), l’edat mitjana d’emancipació a Catalunya és de 29,8 anys. Quatre punts per sobre de la mitjana europea. Segons dades recents de l’Institut Nacional d’Estadística, a Espanya, gairebé un 70% dels menors de 34 anys viu a casa dels seus pares.
Una realitat persistent malgrat les bones dades macroeconòmiques del país, que fa poc celebrava el creixement de la seva economia i la superació de la barrera dels vint-i-dos milions d’afiliats a la Seguretat Social.
També hi ha espai per a noves incerteses. La irrupció de la intel·ligència artificial apareix com una eina útil, però amb riscos. En sectors com el disseny, pot abaratir processos, però també desvalorar la feina. En l’administració, el factor humà continua sent clau. En el periodisme, la IA és una ajuda; tanmateix, no es pot concebre com la via per exercir la professió. I en la fotografia, es percep més com un suport que com una amenaça immediata.
Les quatre trajectòries són diferents, però dibuixen un mateix paisatge. Una generació formada, flexible, capaç d’adaptar-se, però atrapada en un sistema que no garanteix correspondència entre esforç i resultat. No és només una qüestió d’oportunitats, sinó de condicions.
Potser el més revelador no és la precarietat en si, sinó com s’ha integrat en el relat quotidià. Treballar del que has estudiat ja no és l’objectiu evident en molts sectors. Doblar torn en qualsevol feina tampoc garanteix els mínims per a viure. Emancipar-se no és el següent pas natural. I el futur, més que projectar-se, es gestiona dia a dia.
