Barcelona, ciutat sempre dinàmica, projecta una renovació multimilionària de Montjuïc amb motiu del centenari de l’Exposició de 1929. En són exemple la remodelació de la sala de concerts Sant Jordi Club (70 M€), la renovació del recinte firal (255 M€) o la transformació del MNAC (més de 112 M€). Actuacions estratègiques que reforcen el paper de la muntanya com a pol cultural i d’atracció de ciutat.
Però mentre el focus institucional se centra en els grans equipaments, als barris de muntanya —amb una geografia complexa i històricament menys connectada— persisteixen mancances en transport, accessibilitat i serveis bàsics.
La millora del transport públic, una demanda eterna
Als barris de Can Clos i el Polvorí, el transport públic no és una opció: és una necessitat diària. La manca de comerç i serveis —una única botiga de queviures a Can Clos i una farmàcia al Polvorí— obliga el veïnat a sortir del barri per a gestions tan bàsiques com fer la compra, anar a la farmàcia o, simplement, prendre un cafè.
En aquest context, les línies 13 i 125, les úniques que connecten aquests barris amb la resta de la ciutat, esdevenen imprescindibles. Però fa anys que el veïnat reclama millores en unes freqüències que consideren insuficients, especialment per a les persones grans o amb mobilitat reduïda.
A Can Clos, a més, la ubicació de la parada del 13 al carrer de la Pedrera del Mussol continua generant controvèrsia. Fins al setembre passat, se situava uns metres més avall, a tocar de l’Escola Can Clos, però es va traslladar a petició veïnal per la manca d’espai. El nou emplaçament ha resolt aquesta limitació, però n’ha obert una altra: la dificultat de baixar de l’autobús en un pendent pronunciat.
Can Clos i el Polvorí fa anys que reclamen actuacions bàsiques que no arriben
La parada, situada just després d’un gir en pujada, sovint deixa un espai entre el vehicle i la vorera que complica el descens. Per a moltes persones grans, aquest gest quotidià es converteix en un risc.
Ho explica Mar Montilla, escriptora i col·laboradora d’aquest mitjà: “Quan puc, acompanyo els meus pares a fer la compra setmanal. Tornem en autobús amb el carro carregat, i és aleshores quan comença la nostra odissea”.
“Cap dels dos autobusos passa amb la freqüència desitjable. Has d’esperar entre 20 i 25 minuts. El 125 et deixa bé, però el 13 et deixa en plena pendent. Les persones grans, com els meus pares, han de baixar fent equilibris”, relata.
Els seus pares, Plácido Montilla i Ana Sánchez, ho han viscut en primera persona. “Fa poc em van haver d’ajudar entre tres persones a baixar de l’autobús”, explica ell.
Des de l’Associació de Veïns i Veïnes de Can Clos, la seva presidenta, Rosalía Fernández, admet les dificultats, marcades en part per l’orografia del barri. “Can Clos és un barri de muntanya, amb característiques molt concretes. L’anterior parada també presentava problemes que van motivar el trasllat”, recorda.
Tot i això, assegura que traslladaran a TMB la necessitat d’ajustar el servei: “Cal que els conductors s’apropin més a la vorera, que deixin més temps per baixar i que facin ús de la rampa quan sigui necessari”.
Montjuïc. Milions per projectar la ciutat i dèficits als seus vessants
Inversions previstes:
• Sant Jordi Club: 70 M€
• Recinte firal: 255 M€
• MNAC: +112 M€
Mentrestant, als barris de la muntanya:
• Millores de transport pendents
• Equipaments comunitaris insuficients
• Sense oferta estable de projectes socioeducatius
Can Clos: Necessitat adaptar els habitatges del parc públic a una població envellida.
Però la dependència no s’acaba a la parada del bus. Comença —o continua— a les mateixes escales dels edificis.
A Can Clos, amb una població cada cop més envellida, l’absència d’ascensors en bona part dels blocs converteix la mobilitat quotidiana en un repte afegit. Baixar al carrer, en molts casos, ja és una barrera. Una reivindicació històrica que, de moment, continua sense una resposta clara.
L’any 2015, el districte de Sants-Montjuïc va aprovar una dotació extraordinària de 75.000 euros per instal·lar 11 ascensors exteriors en cinc blocs de pisos. A aquesta partida s’hi sumaven les ajudes del Consorci de l’Habitatge de Barcelona, que destinava més de 200.000 euros a actuacions vinculades a la Llei de barris.
Deu anys després, però, el balanç és limitat. Només quatre escales han tirat endavant la instal·lació —en diferents fórmules i amb graus diversos de suport públic— i set de les onze continuen sense ascensor.
Les dificultats són múltiples. “L’edifici és tan vell que primer s’han d’arreglar els fonaments. Quan estigui enllestit, aleshores es podria fer la instal·lació. No és un procés ràpid”, expliquen veïns del barri. La complexitat tècnica, sumada a la necessitat d’acords entre comunitats i a la manca de recursos, ha acabat frenant molts dels projectes.
“En tractar-se d’edificis privats, les comunitats s’havien d’acollir a les subvencions d’aleshores, però per diferents motius no es van posar d’acord. Ara mateix no hi ha cap ajuda activa i no hi podem fer res”, lamenta Rosalía Fernández, presidenta de l’Associació de Veïns i Veïnes de Can Clos. Fernández assegura que han traslladat reiteradament aquesta necessitat a l’Ajuntament. “Ens han dit que hi haurà noves ajudes en un futur, però sense calendari definit”, apunta.
Mentrestant, l’entitat manté reunions periòdiques amb el Patronat Municipal de l’Habitatge per fer seguiment dels edificis de titularitat pública i de les seves mancances. Entre elles, també, compromisos encara pendents com la instal·lació de places de motos a la zona verda del barri.
Can Clos i el Polvorí dibuixen així una realitat que es repeteix: barris amb indicadors socioeconòmics estancats, amb dificultats d’accés al transport i amb un parc d’habitatge que necessita adaptar-se al progressiu envelliment del veïnat.
Però les limitacions no són només estructurals. També impacten en els espais de vida comunitària. Al Polvorí, un grup de veïns jubilats que hi juguen a la petanca fa anys que reclama l’adequació de la zona verda on es troben per convertir-la en una pista en condicions, així com la rehabilitació de l’antic Cos de Guàrdia com a espai per a l’associació veïnal. A això s’hi suma un manteniment de la vegetació sovint tardà o incomplet, amb restes acumulades que generen risc, especialment a les portes de l’estiu.
El barri tampoc disposa d’una oferta estable de projectes socioeducatius per a infants i joves, en un context marcat per indicadors d’atur, situacions de vulnerabilitat i una població amb necessitats diverses, també en l’àmbit de la salut mental. Entitats i veïnat coincideixen a assenyalar la necessitat de reforçar espais que facin barri, que generin vincles i que actuïn com a suport en el dia a dia.
Una realitat que contrasta amb les grans inversions previstes a la muntanya de Montjuïc amb motiu del centenari de l’Exposició de 1929. Perquè mentre Montjuïc es prepara per reforçar el seu paper com a pol cultural i d’atracció de ciutat, als seus vessants hi ha barris que continuen esperant millores bàsiques: les que permeten, senzillament, sortir de casa i moure’s amb dignitat.
