Pel Rubén Cruz
En aquest nou capítol tornarem a publicar els següents articles d’en Candel, organitzats en tres apartats:
- Aprenents
- El tiempo de los aprendices…………………………. LM núm. 78, novembre del 2000
- El món del treball
- ¿Qué opinamos sobre los sindicatos? …………….. LM núm. 59, març del 1999
- Los oficios……………………………………………… LM núm. 76, setembre del 2000
- Los oficios /2 …………………………………………. LM núm. 77, octubre del 2000
- Los Reyes del Mambo ………………………………. LM núm. 79, desembre del 2000
- El matricero y la Caballé …………………………… LM núm. 80, gener del 2001
- Feines dignes que no fan ofici
- El papel y el cartón …………………………………. LM núm. 25, gener del 1996
Els oficis
«Sempre he pensat que qui sabia bé un ofici
era més lliure i més capaç d’estimar».
Miquel Martí i Pol. Cantata el poble (2003)
El dels oficis és un espai que està perdent massa òssia o densitat humana a mesura que se tecnifica, mentre que es mantenen reservades a persones les feines menys qualificades, que són les que encara conserven aquesta massa corporal. Fins quan serà així? Fins a la propera crisi econòmica. De crisi en crisi fins a la derrota final, o la Gran Victòria del Capital.
Entre setembre del 2000 i gener del 2001, dedica Candel un seguit de cinc columnes a reflexionar sobre els oficis –manuals, no cal dir-ho—, com a experiència vital que ell també havia iniciat abans de dibuixar i pintar, per acabar de deixar-ho estar per culpa de la vista, i dedicar-se finalment a escriure, per culpa de la tuberculosi. Ens ho explica també en primera persona, tot i ser conscient que no n’ha aprés prou de la que havia escollit com a feina mecànica.
L’automatització amenaçava el futur dels oficis –avui ja els supera—, però encara Candel enyorava i volia confiar encara en la feina ben feta de l’especialista.
«Podría decirte, también, que el trabajo, ahora, esta deshumanizado, que se hace insoportable debido a las máquinas que hoy tienes.
Todo son timbres y relojes. La persona está dominada por la máquina. Un asco. Pero esto es normal.
Según vosotros, la producción no puede parar. Y es más importante producir que vivir humanamente.
[…] que no sólo se vive del sueldo –aunque esto sea muy importante—, sino que hay algo que cuenta mucho más, y es sentirnos hombres.»
(Candel. Carta abierta a un empresario. 1974)
Per aquest motiu, la mecanització i progressiva tecnificació de les feines, que l’escriptora i actriu Estel Solé ens tranquil·litza a propòsit de la Intel·ligència Artificial (IA). Ella sospita que, una vegada arribats tan lluny com ho permeti l’era IA, tornarà a tenir valor allò fet pels humans, a mà i amb l’ànima, «tot allò que les màquines no sabran plagiar mai prou bé perquè no és d’interès del capitalisme.» [1]
Les feines artesanals, entre més.
[1] SOLÉ, E. La IA i més pors del futur. VilaWeb, 16.01.2026. En línia a https://www.vilaweb.cat/noticies/ia-altres-pors-futur/ [Consultat el 23.01.2026]
Diu en Candel a la novel·la Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959) que a la postguerra hi havia una feina fàcil que no podia fer qualsevol, sinó especialment certs col·lectius d’immigrants –per excombatents i paisanatge—. També els que havien anat a escola i a més tenien alguna recomanació. Perquè «Ser tranviario era una especie de ganga a la que todo el mundo se agarraba, todo el mundo que podía, desde luego, qué duda cabe. Aquello no era darle al pico y a la pala. Aquello, si bien se mira, no era trabajar. El Grúa se desesperaba. No sabía leer ni escribir, y de este modo no había manera, y eso por más recomendaciones de cura que hubieran terciado.» (Candel. Han matado a un hombre… 1959 i 2002)
«[…] els gallecs s’ha dit que en un principi van arribar com a combatents, amb aquesta categoria,
i que per això van entrar a la Companyia de Tramvies. Per això ara hi van a parar tots els seus paisans.»
(Candel. Els altres catalans, 1964 i 2008)
A Candel no li agrada escriure amb una finalitat esteticista, «fer literatura», però ara i adés es deixa portar per la poesia quan evoca amb nostàlgia els valors –i les virtuts incorporades— que es van perdent. Així, obre una breu sèrie de columnes dedicades als oficis evocant L’ofici que més m’agrada, poema de Joan Salvat Papasseit que va publicar l’any 1925, plenament coetani amb la primera riuada d’immigració a Catalunya, i dedicat a Jordi López-Batllori, poeta desconegut.
En Candel aplega uns pocs versos a la columna perquè no hi ha espai per reproduir-lo sencer i comentar-lo, però paga la pena de recordar-lo sencer aquí amb més calma.
Hi ha oficis que són bons perquè son de bon viure,
mireu l’ésser fuster:
—serra que serraràs
i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja han tret.
Gronxada d’encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d’una nouera te’n faran un cobert.
I caminen de pla—
damunt les serradures de color de mantega.
I els manyans… oh, els manyans!
De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s’embruten el dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m’encanten
i els galls de les teulades
que vigilen de nits.
I són homes cepats
coms els qui més treballen.
I al dic? Oh, els calafats!
Tot el port se n’enjoia
car piquen amb ressò
i es diu si neix un peix a cada cop que donen
—un peix cua daurada, blau d’escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden:
veiéssiu les gavines
com els duen claror.
I encara hi ha un ofici
que és ofici de festa, el pintor de parets:
si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i cantaven:
tots porten bata llarga
de colors a pleret.
I encara més
si us deia l’ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
—si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
—els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt…
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!
Joan Salvat Papasseit, L’ofici que més m’agrada (1925)
Ja ningú no se’n recorda, en temps de tractats comercials intercontinentals que remenen les coses del menjar amunt i avall, però érem pagesos, i ramaders, i pescadors… fins fa quatre dies.
L’any 1968, el cantautor alcoià Ovidi Montllor, cantava encara l’emigració del pagès a ciutat, rere les feines de la indústria i també de les dones que s’hi venien a servir…
Tant com estime la terra, ai mare!,
i no vull ser llaurador, ai mare!.
Jo no vull ser llaurador
si no em compren un tractor, ai mare!,
que les xiquetes del poble, ai mare!,
no em volen veure amb la mula.
[…]
I si no marxe no em case, ai mare!,
que les xiquetes fadrines, ai mare!,
no volen xicots amb mula.
Fragment de «Cançó de llaurador», de l’Ovidi Montllor, a l’àlbum La fera ferotge (1968)
Recordem que «la mayoría de las zonas rurales habían quedado ya despobladas bajo el signo de la mecanización del campo y sólo restaban en ellas los viejos.» (Candel. Los otros catalanes veinte años después. 1986)
Com que hi havia feines dignes, però dures i sense futur –com ara ser porquer o pastor, ho hem de veure encara—, ens recorda Candel que «en aquellos tiempos, y para ir tranquilo por la vida, tenías que tener un oficio, a diferencia de hoy, que lo que debes hacer es ocupar un buen puesto.» [2]
A l’apartat El món del treball veurem en què es tradueix aquesta deriva: la professionalitat.
[2] CANDEL, F. Carta abierta a un empresario. (1974).
Aprenents
Els oficis s’aprenen. Ningú no neix amb un ofici après, tot i que pot néixer en un context familiar que faciliti l’accés a una feina.
A l’apartat Els nostres adolescents del capítol «La família, valor universal» hem vist que alguns comencen a treballar tan aviat que no aconsegueixen el Certificat d’Estudis Primaris que els demanaran algunes empreses.
Candel va deixar l’escola als setze anys, perquè els pares volien que tingués estudis, però ell tenia ganes de treballar.
«Jo, la primera cosa que vaig descobrir en entrar en el món del treball, on havia de treballar onze hores diàries per a guanyar menys de deu durets a la setmana, fou que havia caigut en una immensa trampa de la qual difícilment podria sortir-ne. Les injustícies de cada dia per part dels burgesos em van refermar en aquesta creença.»
(Candel. Parlem-ne, 1967)
«Quería tener un oficio y conocerlo en todos sus aspectos. Con un oficio se va a todas las partes del mundo, me habían dicho.
De todos modos, el trabajo que hacía no me gustaba, y no solamente eso, sino que no me gustaba el trabajo en sí, el hecho de trabajar. No me sentía obrero. Me daba cuenta de que el trabajo no dignificaba, sino que embrutecía.»
(Candel. Ser obrero no es ninguna ganga, 1968)
«Una de les coses més transcendentals a la vida dels homes és descobrir la seva obligació, adonar-se d’allò que està obligat dintre la seva professió, dins la seva condició social, dins les seves creences religioses o polítiques, dins de la localitat on viu… […] Per tal que l’avenç de la humanitat sigui un fet, cal que ens apliquem en aquelles obligacions i en aquells deures.»
(Candel. Parlem-ne, 1967)
Per això, troba que un noi entre els 14 i els 20 anys té dret a aprendre un oficio amb què guanyar-se la vida, tot i que no aprendrà en un taller perquè se’l fa servir de traginer dels encàrrecs i els oficials no li ensenyen. A més no hi havia gaires escoles de formació professional i sí massa aprenents [3].
A l’article El tiempo de los aprendices, el novembre del 2000, ens parla de la mesura humana de les activitats i de les vides. Potser no tan productives com demanen Els Mercats –en plural, perquè els productes de l’horta són solidaris i saben que si no lluiten junts els pengem per separat. Però produïen allò suficient per viure. El valor de saber que hom no sap gens d’un ofici, que cal aprendre’n més per satisfer necessitats alienes, que hom sap prou per posar-hi condicions, o que hom no té competència en fer-lo és una mesura humana que hom s’aprèn.
| El tiempo de los aprendices |
|---|
Hubo un tiempo en que los aprendices pagaban a los dueños de los talleres donde ejercían su adiestramiento. Más tarde dejaron de pagar, pero trabajaban sin cobrar. Después trabajaron cobrando poco. Además de aprender el oficio, efectuaban tareas adyacentes como barrer el taller, regar el almacén, llenar el botijo del agua, hacer recados a los oficiales… amén de la tomadura de pelo, bromas pesadas, broncas y pescozones. En los talleres mecánicos nos hacían limar el yunque de la forja, tarea inútil, pues nada hace mella en un yunque; ir al cuarto de herramientas a buscar el nivel de bolas y la escuadra inglesa, o pasear arriba y abajo por todo el taller con una viga a las costillas. La pérdida de los oficios y la extinción del aprendiz la hemos achacado, sobre todo, al automatismo o automatización, y partiendo de ahí, a todas sus derivaciones y suposiciones; las cadenas de montaje, la prefabricación, la informática, la reconversión de las empresas, la reducción de las plantillas, el paro, el trabajo inestable, la desaparición de la conciencia de clase obrera, el afán del dinero, la desvirtuación de la honradez y de la honestidad, y más cosas, claro, y más cosas… |
| LM núm. 78, novembre del 2000, p. 16 |
Els valors s’encarnen en els oficis de manera que a una certa habilitat manual hi afegeixen un conjunt de coneixements, i donen sentit –qualitat, durabilitat—a la relació de qui els practiquen amb la matèria primera i l’entorn social. Parlem de la proximitat, de la paciència i cura, de la singularitat, la saviesa acumulada i transmesa a la següent generació, el respecte pel ritme humà. Si l’ofici és més mecànic que artesanal, fins i tot compromet la consciència de classe. Aquests principis construeixen relacions socials arrelades. El món del treball es degrada amb la pèrdua del oficis, sigui per automatització o per abandonament dels que haurien de prendre el relleu.
També es degrada reprimint de la presa de consciència del poder real que té la classe obrera, mitjançant violència física primer i com més va més sofisticada després, fins a «la más refinada de todas: la creación de la sociedad de consumo, que riza el rizo de lo inverosímil al crear antes la necesidad que el producto apetecible que la satisface.»[4] Aquesta arma té la funció de dissociar una classe mitjana assalariada dins la classe obrera, perquè el «burguesismo obrero» també existeix. [5]
[3] CANDEL, F. «Quejas de los aprendices», a Ser obrero no es ninguna ganga (1968).
[4] CANDEL, F. «Dos cartas que, por poco, no llegan a tiempo», a Carta abierta a un empresario. (1974)
[5] CANDEL, F. «Novela social», a Inmigrantes y trabajadores. (1972).
Un ofici crea diferències entre la gent dins de la mateixa classe social, treballadora, perquè «ningú vol ser menys que els altres». Candel hi proposava la seva recepta:
«El que cal fer és barrejar autòctons i forasters, gent de tots les províncies, i també de tots els oficis i professions,
però en igualtat de condicions.»
[…]
«jo advoco més per la barreja que per la dosificació. Perquè és molt discutible i difícil de determinar fins a quin punt és lícit d’impedir que una persona busqui els mitjans de vida al lloc que millor pugui satisfer les seves necessitats peremptòries.»
(Candel. Els altres catalans, 2008)
Com hem de veure, aquestes diferències primerenques esdevenen més tard importants en nom de la professionalitat d’un col·lectiu..
A mig camí entre l’aprenentatge i la feina dura i mal retribuïda, ens parla Candel dels menors a les fabriques i els tallers. A Ser obrero no es ninguna ganga (1968) explica que el juny del 1965 va visitar dues vegades les classes nocturnes del barracó de Can Tunis, on hi havia menors d’edat que treballaven en fabriques de vidre bufat [6], on feien ampolles:
«El ambiente en estas fábricas de vidrio es sórdido […] A esas empresas les resulta más caro mecanizar que tener niños trabajando en condiciones infrahumanas, […] Los inspectores de trabajo no descubren estos lugares.»
(Candel. «Menores en el trabajo. Mis testigos.», a Ser obrero no es ninguna ganga. 1968)
El 1925 va produir-se una exitosa vaga d’aquests treballadors menors d’edat [7], tot i que les condicions van tornar a empitjorar durant el franquisme.
[6] N’hi havia de fàbriques properes a Cornellà de Llobregat, a les Corts, i al Pueblo Español, a Montjuïc.
[7] GRIFOL, Gabriela. ‘La vaga dels nens’ a la fàbrica de cristalleries Planell. Betevé. 13.05.2022. Consultable en línia a https://beteve.cat/va-passar-aqui/vaga-nens-cristalleries-planell/
El món del treball
«[Los anarquistas] Éramos apolíticos porque creíamos que
elegir pastores era convertirse sistemáticamente en rebaño…»
(Candel. «Lo que ahora llamamos hombres de antes o generaciones viejas. Notas marginales»,
a Ser obrero no es ninguna ganga, 1968)
A l’assaig Els altres catalans (1964) Candel diu que «la majoria [d’immigrants] havien agafat l’ofici que exercien perquè sí. No tenien cap vocació determinada. S’havien posat a treballar de la primera cosa que els havia sortit, i ara els agradava.» [8]
Un vell informant anarquista ens diu que el més important del moviment va ser «la tremenda dignidad que le dio al hombre.[…] Cada sindicato tenía su comisión de cultura. […] Y también dio al obrero algo que hoy se ha olvidado […]: el orgullo del oficio. Para ser militante de un sindicato se tenía que ser un buen profesional…» [9]
Sobre la presa de consciencia de classe de l’obrer del suburbi, Candel diu que era deficient o nul·la, i que, en general, la publicitat insistent com un corcó ha esmussat la gent [10]:
[8] CANDEL, F. Els altres catalans (2008)
[9] CANDEL, F. «Notas marginales», a Ser obrero no es ninguna ganga (1968).
[10] CANDEL, F. «Hombres de antaño», a Ser obrero no es ninguna ganga (1968).
«En el fons, aquests barris [industrials] eren simples magatzems de força de treball. No hi havia infraestructures de serveis ni equipaments col·lectius. Si de cas, especulacions i improvisacions a causa de la iniciativa privada, una iniciativa moguda per l’afany de lucre.»
(Candel. «La Catalunya pobra a les zones urbanes», a La nova pobresa, 1988)
EL Pla d’Estabilització de 1959 es caracteritzava per l’austeritat que va posar fi a la proclamada autarquia i va sacsejar el mercat laboral per la base:
«El nombre dels sense feina va augmentar, les fàbriques treballaven a ritme lent. A més de suprimir les hores extres i la prima de producció, van reduir a tres els dies de feina. Cessà l’emigració del camp a la ciutat.»
[…]
«Els seixanta van ser els autèntics anys feliços del treballador a Espanya, si més no entre els sectors industrials.»
[…]
«I mentre que les feines anteriors a 1974 eren fixes, actualment els llocs de treball són inestables
i duren poc temps.»
(Candel. La nova pobresa. 1988)
Amb el creixement de l’activitat industrial a Catalunya, els obrers catalans esdevenen especialitzats i els substitueixen com a peons els obrers immigrants en feines més feixugues i mal pagades [11]. Els nord africans, sobretot algerians, «se dirigen a Francia, y en la frontera los detienen. […] Al no ser admitidos en Francia, se quedan en Cataluña.» [12] «Estos, sobre todo, en los trabajos de les autopistas, pero últimamente merodeaban las obres de la construcción de viviendas. Había cierto recelo a admitirlos y únicamente lo hacían cuando la falta de brazos era apremiante.» [13]
[11] CANDEL, F. Els altres catalans. (2008).
[12] CANDEL, F. «Inmigrantes. El “altre català”», a Inmigrantes y trabajadores. (1972)
[13] CANDEL, F. «El peón inmigrante en la construcción», a Inmigrantes y trabajadores. (1972)
«La mayoría de inmigrantes del más inferior nivel económico, los de la necesidad sustancial, ingresan en las filas del peonaje.
Son esos obreros de la construcción que amasan el mortero y empujan carretillas, o remiendan las calles, con sus cascos amarillos y rojos, y que tan bien ha retratado Cesc en sus monigotes.
[…]
Las aspiraciones de este hombre son encontrar la colocación fija, a poder ser en una fábrica, donde se convertirá en peón especializado, trabajará bajo techo, en unas faenas un tanto rutinarias pero no tan pesadas, y donde irá adquiriendo derechos de antigüedad, quinquenios, primas, puntos, comas…
De todas las maneras muchos se pasan tiempo y tiempo siendo eventuales, transformados en carne de prestamista,
sin acabar de conseguir una mínima estabilización.»
(Candel. «Inmigrantes. El “altre català”», a Inmigrantes y trabajadores. 1972: 38-39)
Entre els anys seixanta i vuitanta, a Barcelona, el prestamisme laboral era una pràctica abusiva i il·legal per aconseguir mà d’obra tot aprofitant la necessitat humana de treballar per menjar. Era una forma moderna d’esclavitud que va ser prohibida sense gaire èxit per decret de 4 de gener del 1971.
Les grans empreses prestamistes tenen una plantilla fixa per a les feines pròpies. Als treballadors de prestació els feien signar un contracte en blanc i també una liquidació por cessament voluntari. Els llogaven a altres empreses sense fulls de salaris ni altes en l’assegurança social, tot i que se’ls hi descomptava una quantitat fixa per aquest concepte. [14]
Al 1968, els cineastes Agustí Coromina i Antoni Lucchetti van enregistrar amb càmera oculta el documentari «No se admite personal», i el van editar amb una “cançó que parla de tots els que es cansen de no trobar treball”, de l’Ovidi Montllor. Distribuir-la de manera clandestina era tasca del productor cinematogràfic Pere Ignasi Fages i Mir [15]. Avui, sense patir riscos, podem veure’l a internet en aquest enllaç, o fins i tot descarregar-la aquí, perquè el Sistema no té cap mena de por que conèixer aquesta malifeta pugui tenir cap efecte revolucionari o subversiu… Coses del franquisme —diran els progres—, i causes de la Llibertat i el dret a la Propietat —diran els retros que mai han marxat, com els esperits mofetes.
[14] JAVIER. «El prestamismo laboral, una esclavitud moderna», a Grama, revista de Santa Coloma. Desembre de 1971, núm. 36, p. 11-13.
[15] Ens ho recorda el bloc de l’Arxiu històric de Roquetes-Nou Barris, a https://arxiuhistoric.blogspot.com/2013/01/in-memoriam-pere-ignasi-fages.html
Els contractes eventuals faciliten l’acomiadament. «Estos peones y albañiles con los cuales hablé me contaron que todos ellos eran eventuales. Según una ley —que las empresas se saltan a la torera, me dijeron—, al cabo de tres meses tendrían que hacerlos fijos. Ellos, cada tres meses, formaban un contrato por tres meses más… Prácticamente no conocían a nadie que fuera fijo. Y menos los peones.» [16]
[16] CANDEL, F. «El peón inmigrante en la construcción», a Inmigrantes y trabajadores. (1972)
L’atur amenaça els nous treballadors que no aconsegueixen de trobar la primera feina i acaben formant bandes juvenils. També als treballadors envellits i menys productius que els joves, i als joves per ser combatius amb les empreses:
«Una gran empresa automovilística anda desechando las solicitudes de la gente joven y seleccionando la de los hombres mayores.
Las gerencias de esas monumentales empresas se las saben todas. Salen a conflicto laboral diario.
Y quien más problemas les crea es el elemento joven. Puede decirse que a todos los jóvenes les consideran unos revolucionarios.
El joven no tiene nada que perder y se lo juega todo. El viejo tiene mucho que perder, y de ahí el haber auscultado y analizado su conservadurismo. Cuanto mayores son, mejor, y cuantos más hijos tengan esos hombres, más perfecto. Es un buen sistema de colonización. Siempre atándote de todos los modos y por todas las partes.
Antes por viejos y ahora por jóvenes, los elementos de cierta clase social siempre andan palmando.
¡Ah! Un consejo a los “viejos”. Cuando rellene usted una solicitud de ingreso, no ponga que ha trabajado en el extranjero.
Le considerarán altamente politizado y no le admitirán.»
(Candel. «Antes por viejos, ahora por jóvenes», a Inmigrantes y trabajadores. 1972)
Per trobar feina és un obstacle gran el fet d’haver participat en una vaga, o haver estat enllaç sindical. [17] Tanmateix, un acomiadat no pot deixar de dir-ho perquè, com explica Antonio Rodríguez, informant d’en Candel, per admetre’t et demanen «el papel de la empresa anterior donde trabajaste, y allí consta todo. ¿No ves que los patronos se ayudan entre sí? Ellos sí que constituyen una verdadera Internacional y no nosotros…» [18]
Arriba la crisi del petroli al món occidental, i els immigrants espanyols tornen d’Europa com les orenetes a l’hivern, però no al lloc d’origen de cadascú, sinó a les zones industrials, com ara Catalunya. [19] Als anys 70 començava a declinar el prestigi i l’orgull de l’ofici, perquè els convenis d’empresa introduïen diferències salarials entre les grans empreses i els petits tallers: «Hoy no trae cuenta tener tal oficio sino trabajar en tal lugar», ens hi diu un altre informant. [20]
[17] CANDEL, F. «Novela social», a Inmigrantes y trabajadores. (1972).
[18] CANDEL, F. «Parados», a Crónicas de marginados. (1976).
[19] CANDEL, F. «El “altre català”», a Inmigrantes y trabajadores. (1972)
[20] CANDEL, F. «Su Majestad el convenio . Algunas opiniones, algunos hechos», a Ser obrero no es ninguna ganga (1968).
Candel descriu un panorama fatalista als anys 80,
«La població treballadora ha perdut la fe en l’eliminació de les desigualtats. La fam ha tornat a Espanya. No hi ha escassetat d’aliments, però falten ingressos familiars […] cal denunciar l’existència de subgrups d’ancians; d’ancians i d’invàlids, i de malalts,
que han de viure amb pensions benèfiques dels fons d’Assistència insuficients per a satisfer les mínimes necessitats.»
(Candel. «Informe sobre la pobresa», a La nova pobresa. 1988)
L’estat del relatiu benestar havia teixit una xarxa protectora del món laboral plena de forats. El subsidi d’atur presenta mancances que són aprofitades pels empresaris:
«Existe una impresionante cantidad de gente incapacitada por la legislación para cobrar esta ayuda, tal quienes firmaron carta de despido aceptando indemnización, quienes perdieron el juicio en Magistratura, los eventuales, los… Estos son ahora la carne de horca del empresario desaprensivo que alquila a precios reventados. Los acogidos al subsidio del paro no acostumbran a coger estas eventuales chapuzas porque cobran menos de este subsidio y porque peligra dicho subsidio.»
(Candel. «Parados», a Crónicas de marginados. 1976)
El subsidi d’atur podia durar un màxim de 18 mesos, i després el treballador perdia fins i tot el dret a tenir assistència sanitària.
«Las empresas se aprovechan de esta gran cantidad de parados sin seguro de desempleo.
Son gente que se ofrecen por bajos sueldos, y siempre los cogen eventualmente.
[…]
Muchos parados se ven forzados a hacer de esquiroles. No es de ellos la culpa, aclaran todos [los informantes], pero verdaderamente ocupan el puesto que tú te has visto obligado a dejar. Al mismo tiempo les dan los mejores trabajos pues, al no tenerlos asegurados, procuran evitarles toda clase de peligros.»
(Candel. «Parados», a Crónicas de marginados. 1976)
Són aquests treballadors de prestat o llogats per empreses intermediàries, sense drets socials i laborals, que ja hem vist.
«Un obrer qualsevol» signa una carta al seu ocupador, on explica les pràctiques abusives d’una empresa pública integrada en el Instituto Nacional de Industria (INI). Anotem-hi un fragment bo del tot:
«la empresa emplea personal no cualificado, procedente en su mayoría del campo. Tras un breve tiempo de adiestramiento en las máquinas –tornos, fresas, etc.—, les obligan a rendir al máximo, con la amenaza de que si no sobrepasan ampliamente la producción establecida hasta entonces, les quitan de la máquina y los llevan a servicios generales. Ellos, como que tienen una posición laboral y económica todavía inestable, como que además trajeron a su familia a la ciudad, y no saben nada de la situación y lucha de los obreros, lo hacen así, sobrepasando lo dispuesto, y aun cuando luego resulta inútil un alto porcentaje del trabajo que hacen, por su mala calidad, ha quedado establecido un nuevo tiempo de producción, tiempo al que no hay quien llegue o supere, encontrándote, por consiguiente, que no puedes sacar unas pesetas de prima.
Últimamente también, por si faltara poco, manda usted que gran parte del trabajo se haga fuera de la fábrica, encontrándonos, así, sin faena, o con muy poca, con el consiguiente perjuicio para el personal obrero, pues, bajo esta situación, nuestros ingresos disminuyen en unas 1.500 pesetas al no poder trabajar a prima.»
(Candel. «Carta abierta a don …, director de la Empresa Nacional de Manos Reductoras del INI», a Carta abierta a un empresario. 1974)
Treball a preu fet, sabotejat i externalitzat no són invents del neoliberalisme, perquè el capitalisme industrial ja els havia descobert de bon començament.
L’atur, la pèrdua del subsidi i els contractes eventuals tenen encara un efecte secundari més pervers quant a la identitat masculina:
«Así es que nuestras mujeres han tenido que agarrarse a hacer faenas. Y yo, cuando ella anda haciendo la limpieza de otras casas, a bregar con los críos y otros quehaceres domésticos. Me da una rabia… Me siento como disminuido. Y pienso ¿siempre será así? En estos trabajos eventuales que he hecho me pagaban a setenta pesetas la hora, mientras que a mi mujer se las pagan a cien.»
(Candel. «Parados», a Crónicas de marginados. 1976)
A l’article ¿Qué opinamos sobre los sindicatos?, Candel amplia la «classe sindicable» a col·lectius bandejats del món laboral.
Com que l’ofici o professió atorga una identitat social, amb el benestar ha sorgit el nou valor de la professionalitat, un criteri social d’excel·lència personal [21]:
«En realidad, ahora, la gente ya no tiene oficios, sino puestos, cargos, categorías, empleos. A esto se llama profesión. Algunas profesiones que parecen oficios son simplemente trabajos en cadena.»
(Candel. «Parados», a Crónicas de marginados. 1976)
[21] CAMPS, V. «¿La profesionalidad?», a Virtudes públicas (1990)
| ¿Qué opinamos sobre los sindicatos? |
|---|
| Qué opinaba yo sobre los sindicatos me pregunta un periodista hace ya días. Así como de los partidos políticos el ciudadano en general prescinde, acordándose de ellos, si se acuerda, el día del voto, de los sindicatos, y concretamente quienes pertenecen al mundo laboral, no pueden ni deben prescindir, al contrario. Lo que ocurre es que de las mejoras que los sindicatos alcanzan, se benefician incluso los no sindicados, pues basta para ello pertenecer a la empresa, gremio o situación en litigio o litigante, o englobados en un conflicto de clase. El vocablo «gremio» me sugiere también que algunos sindicatos son gremialistas y otros tienen que vigilar el no serlo, pues cada vez más, consciente o inconscientemente, se camina hacia ese derrotero, y alguno, como el de pilotos, hacia el elitismo. Recordaría también al mundo sindical que existe un mundo obrero que va más allá del asalariado, trabajador o empleado, y que podrían ser los parados, los bajos pensionistas, los extrabajadores que, por la cuestión que sea, han llegado a la marginación total, todos aquellos de una economía débil que sólo la mejoran bajo reivindicaciones fraternales… |
| LM núm. 59, març del 1999, p. 16 |
Les diferències dins la classe treballadora que introdueixen els oficis especialitzats, esdevenen qualitatives en prestigi i quantitatives en salari en nom de la professionalitat, una ideologia de grup que defensa una quota de poder. És un reflex corporatiu que trenca la unitat de classe, sigui obrera o burgesa.
«Hoy nos encontramos, además, con otra virtud, la que cualifica el trabajo o la acción más específicamente humana: la profesionalidad.
El buen profesional es, exactamente, un “virtuoso” de su trabajo.»
(Camps. Virtudes públicas. 1990)
«La estructura corporativa de nuestra sociedad fragmenta la conciencia moral porque impone la obligación de cooperar con unos y competir contra otros.»
(Camps. «Identidades», a Virtudes públicas. 1990)
Exemples de sindicats gremialistes tenim des de l’inici de la recuperada democràcia. No són sindicats de classe, sinó de cos professional, com ara els controladors aeris i els maquinistes de tren. N’hem patit de vagues clàssiques, per condicions laborals i de seguretat; també vagues de zel o encobertes, i fins i tot vagues de signe polític. La resposta dels governs de torn ha estat contundent amb els controladors aeris el desembre del 2010 –per afectar l’espai aeri europeu i també global—, però tèbia amb els maquinistes quan des del 2007 han protestat pel traspàs de Rodalies a la Generalitat de Catalunya. I és clar que la correlació de forces persistirà, si les autoritats no busquen alternatives a la capacitat extorsionadora d’alguns sindicats corporatius.
Aquest és un efecte pervers de la professionalitat. Trobo que hi manca la virtut de la renúncia a acumular per tenir més en el futur, com l’acumulació primitiva va engegar a rodar el capitalisme. També hi manca la voluntat de no interferir alguns on no han de fer-hi res. Però renunciar a l’egoisme és el cavall de batalla de la nostra història, la de la Humanitat.
Res a veure amb les condicions laborals d’un maquinista de tren als anys 70. Aleshores, un home en la trentena, que treballava a la RENFE des que va fer-hi el servei militar, va anar escalant de fogoner fins a maquinista. Candel publica la carta on Francisco Plaza, el maquinista—, explicava les exigències de la seva jornada laboral:
«Pero no se nos puede negar, y creo que es harto evidente, el que nuestra gran responsabilidad, sin opción a fallo alguno, exige también un respetable esfuerzo no sólo físico, sino incluso psíquico. Y ese respetable esfuerzo no lo realizamos en jornadas laborales de siete horas, sin de catorce y dieciocho, y algunas de ellas –bastantes—de veinticuatro horas. ¡Increíble! La ley, lógicamente, no autoriza estos excesos, pero a todos nosotros no nos queda más remedio que aceptar estas jornadas, ya que es lo único que nos permite engordar nuestra depauperada nómina.»
(Candel. «Carta de un maquinista», a Carta abierta a un empresario. 1974)
Un altre efecte no desitjable és quan la professionalització serveix de coartada per privatitzar serveis públics, en l’ordre neoliberal de coses que vivim. Allò privat passa per ser més professional. Així ha passat recentment amb la gestió dels centres cívics, com ara al barri de la Marina [22]. El primer pas acostuma a ser precaritzar-ne els recursos, o condicionar-los a l’assoliment d’uns objectius de reducció de la despesa, com ara s’ha intentat fer a la sanitat pública. Així, sense gaire esforç de la seva banda, es tornen més atractius els serveis privats i els concertats.
[22] LIMPIAS, Yohany. La gestió dels centres cívics de la Marina passa a mans d’una empresa privada. La Marina, 11.02.2025
Al primer dels dos articles consecutius titulats Los oficios, que va publicar a La Marina el setembre del 2000, en Candel vol recordar-ne la mesura humana, tant pels qui els practicaven com i pels qui en rebien el fruit: l’arbre caigut i la taula, serradures que alimenten, els penells de vent a la teulada, el clavetejar rítmic, la sanefa i la cançó, l’aire fresc, la vista del mar i de la muntanya. Hi ha tanta vida rere la feina feta i l’encara per fer!
L’espai disponible se li feia curt, i va haver de tornar-hi l’octubre per explicar la seva experiència com a aprenent d’un ofici mecànic.
| Los oficios |
|---|
| Salvat Papasseit no sólo pregunta si has guardado madera en el muelle; en otro poema habla del oficio que más le gusta: «Hi ha oficis que són bons perquè son de bon viure,/ mireu l’ésser fuster,/ −serra que serraràs/ i els taulons fan a miques,/ i de cada suada deu finestres ja han tret». La gente de oficio siempre se ganó la vida. «I els manyans, oh, els manyans!/ De picar mai no es cansen:/ pica que picaràs i s’embruten els dits;/ però fan unes reixes i uns balcons que m’encanten/ i els galls de les teulades/ que vigilen de nit». Papasseit sigue evocando oficios: «Oh, els calafats!/ Tot el port se n’enjoia/ car piquen amb ressò/ i es diu que neix un peix a cada cop que donen/ un peix cua daurada, blau d’escata pertot». Ante los pintores se transfigura: «I encara hi ha un ofici/ que és ofici de festa, el pintor de parets:/ si no canten abans, no et fan una sanefa,/ si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc.» Pero quien más le encandila es el albañil: «El mateix fan un porxo com una xemeneia/ si ho volen/ sense escales/ pugen al capdamunt;/ fan també balconades que hom veu la mar de lluny/ −els finestrals que esguarden tota la serralada/ i els capitells/ i els sòcols…» |
| LM núm. 76, setembre del 2000, p. 16 |
Al següent número ens parla dels oficis mecànics que demanen un aprenentatge més llarg. Són oficis d’especialistes, com ara ajustador mecànic, que ell va iniciar amb el desig d’esdevenir afinador de balances o també matricer.
| Los oficios /2 |
|---|
| Cuando yo empecé a trabajar, el ansia de nuestros padres era que aprendiéramos un oficio. Un hombre de oficio podía dar tranquilamente la vuelta al mundo, trabajo no le faltaría. No era necesario tanto rodeo: lo encontrabas a la vuelta de la esquina. Yo salí de la primaria y me coloqué en un taller de cerámica. Me cansé y cambié a otro de básculas y balanzas. Hallar trabajo era tan fácil como mudarse de camisa. Luego de un tiempo desbastando aluminio, comencé el aprendizaje de ajustador. Limaba piezas metálicas y las encajaba en el chasis de las balanzas automáticas dentro de una primera fase de montaje. No acababa de ser un oficio al completo sobre lo que suponía ser un mecánico ajustador; sí un trabajo en serie de las primeras y rudimentarias cadenas de producción. Mi objetivo, y el de otros aprendices como yo, era llegar al final de la cadena donde los afinadores de balanzas hacían virguerías dentro de su especialidad. Nosotros teníamos entre 17 y 19 años y ellos entre 32 y 35. Nosotros éramos jóvenes y ellos viejos. Además de aprender, teníamos que esperar a relevarlos, algo que nunca llegaba. ¿Cuántos oficios de los cinco que reseñaba el poeta Salvat Papasseit subsisten en este momento? No lo sé. |
| LM núm. 77, octubre del 2000, p. 16 |
Aquest coneixement especialitzat de l’oficial és possible automatitzar-lo per fer-lo més rendible, més productiu per unitat de temps, però ja no s’obté un resultat de la mateixa qualitat que quan l’operari manipula les màquines al seu bon criteri, amb la vista posada en la peça entre mans.
A l’article Los Reyes del Mambo, del desembre del 2000, encara explica oficis qualificats, fins al punt de comparar-los amb l’ofici d’una cantant lírica prestigiosa a El matricero y la Caballé [23], al número següent.
[23] Aquesta peça ha estat presentada en públic amb altres 6 més de la columna «Punto y final» que signava Paco Candel a La Marina, dins l’exposició que organitza l’Associació de Mitjans de Comunicació Local a l’Espai Veïnal Química per a commemorar el centenari del naixement de Francesc Candel, entre el 24 d’octubre del 2025 i el 14 de febrer del 2026.
| Los Reyes del Mambo |
|---|
¿Qué querré ser cuando sea mayor? Madre, yo quiero ser matricero. A las madres se les tiene más confianza que a los padres. Superada mi grafomanía, me decanto por ese oficio. En el ramo del metal han perdurado como esenciales los oficios de matricero, tornero, fresador, soldador y ajustador, el de matricero a la cabeza. El matricero es el aristócrata de los oficios. Siempre lo fue. En mis tiempos de mecánico de balanzas, los matriceros eran los reyes del mambo. Una matriz, aparte de ser el órgano de las hembras donde se desarrolla el feto, es también el molde en que se da forma a objetos de metal, de plástico y otros materiales. En los diccionarios que manejo, aparece la palabra matriz; no la de matricero. Y sin embargo son seres que han existido y existen. En mis tiempos eran como divinidades. Si el encargado les tosía, pedían la cuenta y se iban a otro taller. Para demostrar su categoría tenían que ajustar un ala de mosca, un «gra d’ordi», un cuadrado dentro del cuadro… Miradas estas piezas al trasluz, no debía vislumbrarse ni un resquicio luminoso a través del ajuste. Al ala de mosca se le llama también cola de milano, aunque hay quien dice que se parece más a una cola de paloma. |
| LM núm. 79, desembre del 2000, p. 20 |
Al següent article, Candel insisteix en la capacitat que tenia un oficial especialista per fer-se respectar per l’empresari. [24]
| El matricero y la Caballé |
|---|
| El matricero ha pasado a ser del rey del mambo al rey del rock, o de lo último en música contemporánea. Hernández Acera, responsable del Centro de Formación SEAT, nos soltó, a este respecto, dos afirmaciones lapidarias: «Un buen matricero es como la señora Montserrat Caballé; tendrá todo el trabajo que quiera, donde quiera y como quiera». Y: «El matricero se puede enfadar con el jefe, pero el jefe no se puede enfadar con el matricero». Y Julio Macarrillas, que lleva esos talleres, dijo algo definitorio y surrealista: «Lograr una buena matriz es como coger a una pareja revolcándose en la cama y sacarles la sábana de debajo sin una arruga». Mientras el hierro o la chapa sean lo esencial del coche, los matriceros son insustituibles. Noticia periodística fue que la empresa Quintela de Gavá había sufrido la marcha de un matricero que cobraba 300.000 pesetas al mes; otra empresa le pagaba 50.000 pelas más. Hoy, los nuevos oficios deben ser más polivalentes que antaño. Prácticamente, todo lo que se podía automatizar se ha automatizado ya. Vuelven, entonces, los manitas, las rigurosidades del oficio, conocerlos a fondo. Las matrices son como si no pudieran automatizarse; sólo acomodarlas. |
| LM núm. 80, gener del 2001, p. 20 |
A la dreta, Julio Macarrillas. Fotograma del vídeo de comiat a Salvador García Chinchilla. Arxiu de l’Escola d’Aprenents Seat, d’autor desconegut, publicada pel Rafael Ochoa a la segona part de l’article Una gran escola de formació professional marxa del barri… la nostra Escola d’Aprenents de SEAT, publicat a La Marina el 22 juliol 2025, https://lamarina.cat/opinio/58740/una-gran-escola-de-formacio-professional-marxa-del-barri-la-nostra-escola-daprenents-de-seat-segona-part/
[24] Aquesta peça ha estat presentada en públic a l’exposició que organitza l’Associació de Mitjans de Comunicació Local per a commemorar el centenari del naixement de Francesc Candel, entre el 24 d’octubre del 2025 i el 14 de febrer del 2026.
Hi ha, finalment, feines que no són feines sinó serveis que es presten com si no fossin retribuïts amb diners sinó amb honors. Qui les fan no hi treballen, sinó que presten servei a la comunitat, fan un servei públic. I en arribar l’edat convinguda no es jubilen sinó que es retiren a un segon pla, el de les Clases Pasivas.
L’any 1974, Candel publica la carta d’un noi jove que vivia amb pares i tres germans. Abans d’anar a fer el soldat, al servei militar, havia estudiat Magisteri mentre treballava en diverses empreses per mil pessetes mensuals. Per poder casar-se amb la seva núvia,
«Terminé el servicio militar y me reenganché. Pronto seré sargento.
Dieciocho mil pesetas al mes por cuatro horas matinales solamente de trabajo. ¡Una mina!»
(Candel. «Carta a nadie», a Carta abierta a un empresario. 1974)
Encara n’hi ha, de serveis més còmodes. Candel explica la revolta i vaga del personal de l’Ajuntament d’Ells quan van obligar-los a fitxar a l’entrada, a l’esmorzar i a la sortida del lloc de treball. En conversa amb algun empleat:
«—L’Ajuntament va començar a funcionar malament el dia que vostès van obligar-nos a fitxar. Abans funcionava per inèrcia i després per obligació. Vostè ja sap que la inèrcia és vocacional, mentre que l’obligació és extorsió. Vostès, els comunistes, amb aquesta estoica moral que els caracteritza, en van tenir més culpa que ningú. Per això ens vam plantar i vam fer vaga…
—A causa de la moral comunista?
—No. Perquè ens sentíem esclavitzats. Érem lliures i vostès ens van marcar com al bestiar…
[…]
En Cranes es va negar al fitxatge de les vuit. Jo em vaig negar al fitxatge de les vuit en punt i la permanència de sis hores seguides a la peixera, locomotora o piano. Es tractava de fer la feina, no de ser a la feina. Jo per independent, no militant. Dins la disciplina de grup anava una mica per lliure. Jo era escriptor i necessitava temps per a escriure.»
(Candel. «La rebel·lió de la conillera», a Un Ajuntament anomenat Ells. 1994 i 2025)
Per cert. Candel havia escollit la feina d’escriptor a causa de la tuberculosi, que no li permetia fer esforços físics. Abans havia renunciat a dedicar-se al dibuix a causa de la vista.
«I un bon dia em vaig decidir a escriure. Per això he fet tot sovint la broma de dir que quan una persona no serveix per a res es fa escriptor. No és que sigui veritat, és una ironia del que em va passar a mi.
[…]
Amb la segona novella que vaig publicar, vaig poder deixar de treballar en res més que no fos escriure. Amb la segona novel·la ho vaig deixar tot i em vaig fer escriptor. »
(Candel – Carol, Conversa transcrita per Xavier Febrés, 1991)
Feines dignes que no fan ofici
Ben aviat ens parla de diversos oficis que no necessiten aprenentatge especial ni especialització, entre els quals els de venedors a les parades de carrer, i en particular del drapaire:
«El oficio de trapero o drapaire es un oficio un tanto romántico, como el de vagabundo; eso de ir en un carrillo, dale que te pego a un gong, con un Marco Aurelio de los prados uncido a él, conociendo gentes y sus intimidades, es algo muy tentador para un novelista. Es un poco sucio y un poco marrano, el oficio, eso sí que es verdad, pero también lo es el de mecánico y el de fundidor y el de planchista, y no tiene tantas compensaciones. Además, ser trapero es ser un poco bolsista, jugar un poco a la bolsa, pues los precios suben y bajan continuamente, y en ello hay riesgo y emoción. Hoy compras una partida de hierro robado a tanto; luego resulta que ha bajado a cuanto y te jorobas. Y que, como cuenta el Andresín, uno que empezó con un saco, cogiendo papeles, y ahora tiene carro, burro y un corral con tres o cuatro cerdos junto a su barraca: a pesar de ir tan sucio y tan tirado, no creas, siempre encuentras algún plan; siempre te llaman desde algún piso para venderte un mueble usado o una percha y te sale la dueña en viso, en ropa de estar por casa, y se arma la gorda. El Francisco Candel, durante un tiempo, estuvo tentado de meterse a trapero, pero alguien se lo quitó de la cabeza.»
(Candel. Donde la ciudad cambia su nombre, 1957)
I encara una mica més de literatura per dibuixar el perfil d’un personatge viu i dens, i d’una feina gens especialitzada que la modernitat no acabarà mai de fer desaparèixer:
«El Paco el Trapero iba por la calle Ulldecona, antes calle 7, golpeando su gong. ¡Clong,clong, clong! El Trapaireeee! ¡Compro trapos viejos, botellas, papeles, alpargatas! ‘El trapaireeee! ¡Clong, clong, clong! Metía un ruido de mil diablos.
El Paco el trapero era un tío linfático. Sentado en el carro parecía que iba sentado en un trono. La barriga, en esa postura, se le hacía gorda como a un buda. Con una varilla de hierro golpeaba el gong. El gong también era de hierro y colgaba de un lado del carro. En la parte de atrás, en una esquina, llevaba un palitroque enhiesto del que pendían unas sucias y viejas corbatas que revoloteaban al viento. Estas corbatas eran como su escudo o su emblema, la bandera de la profesión.
El Paco el Trapero, por no sabemos cuántos kilos de papel, te daba un orinal. O bien una docena de platos. O una fuente de loza. Dependía de los kilos, de las avenencias y de las alzas y bajas de los precios. También daba dinero, si lo preferías. El kilo de papel, tres reales. Seis, el trapo. A real las botellas, las de champaña a peseta. A tres duros el kilo de cobre. A dos el de metal. Según. Pesaba la mercancía con una romana. Una romana que hacía trampa; a su favor, claro.»
(Candel. Donde la ciudad cambia su nombre. 1957)
En temps de crisi, apareixen els espigoladors entre la brossa, que li venen les troballes al drapaire. Candel els situa entre els ex homes, membres de «esta cofradía de la archimiseria» [25], i ens en fa un retrat ràpid dels pàries-pàries:
«Por las mañanas veo hombres con sacos rebuscando en los cubos de la basura que las mujeres han dejado en las puertas de sus casas. Son hombres de cincuenta años para arriba, por lo general, con barba entrecana de tres o cuatro días, boina, bufanducha, tabardo, otros harapos… Los acompaña una caterva de perros. A estos canes también pudiéramos llamarles ex perros. Vagabundean. Y se arriman a estos hombres con la esperanza de que alguno de ellos los prohíje, por decirlo así.»
(Candel. «Ex hombres», en A cuestas con mis personajes. 1979)
[25] CANDEL, F. «Los rebuscadores», en A cuesta con mis personajes. (1979).
N’hi ha de més afortunats –sense que ells se’n sentin—als quals companya la família:
«Su mujer empuja y sus chiquillos se suben encima. Su mujer le acompaña porque no se fía de él. Él, al trapero mayorista –ellos, los rebuscadores, son los traperos parias–, le pide, por debajo mano, que le escamotee algo. El trapero, en las cuentas, hace que salgan diez duros menos y se los pasa disimuladamente. Las traperías están en Santa Eulàlia. Uno de estos magnates del desperdicio le ha regalado, estas Navidades, dos botellas de champán llenas. Luego él le vendrá los cascos.
[…]
Unos lo hacen por viejos; otros porque no les gusta trabajar; otros porque están enfermos; yo porque no encuentro nada fijo. Hay otros que lo hacen porque sus hijos no los quieren en casa, o están separados de la mujer. Con lo que sacan, van a la tasca y beben…»
(Candel. «Los rebuscadores», en A cuesta con mis personajes. 1979)
Entre les feines sense ofici també figuren les feines domèstiques, l’anar a «fer feines» de tantes dones per completar els ingressos del marit. En el cas de la família d’en Candel, tres feines dignes per a dos oficis, els dels homes de la casa:
«un dia, aquest capellà li va oferir feina a la meva mare…, com que ella anava molt a resar, li va semblar
que era una bona persona per fer-se càrrec de la porteria parroquial.
—Al meu pare, tot això dels capellans –comenta, divertit—li feia ben poca gràcia. Però la fam empenyia i van acceptar d’anar a al porteria… L’avantatge és que allí hi teníem sempre llum…,
aigua corrent i, sobretot, lloguer gratuït.
[…] el seu sentit anarquista [del pare, Pedro Candel] no lligava gaire amb el fet de ser porter de la parròquia.
Al començament, aquesta feina li feia una mica de vergonya, però l’oferta era massa bona.
—De rebot –continua en Candel—, en aquell temps em vaig trobar fent d’escolà per pagar-me l’escola
amb el que treia de les propines.»
(Sinca. La Providència es diu Paco. 2008 // Candel – Carol. Conversa transcrita por Xavier Febrés. 1991)
Ho tornarem a veure al capítol Pobresa, perquè és inevitable…
«lego un remordimiento porque es aleccionante
y un poco de tristeza porque es inevitable […]»
(Mario Benedetti. Fragment de «Testamento de miércoles»,
al poemari La casa y el ladrillo. 1977)
Recupera el fil a l’article El papel y el cartón, de gener del 1996, amb una mirada que apunta del reciclatge de sempre cap a la sostenibilitat ambiental. Ja n’era partidari abans que se’n parlés. Cal recordar que el vicepresident dels Estats Units, Al Gore, no publicaria el seu llibre An Inconvenient Truth (Una veritat incòmoda) fins al 2006, tot coincidint amb l’estrena global del documental del mateix títol.
| El papel y el cartón |
|---|
| Un taxista me dijo que abandonaba el oficio para dedicarse al papel. Poco después vino a mi estudio con una furgoneta y se llevó cien kilos de periódicos. Me quería pagar a 20 pesetas el kilo. Yo le regalé todo el papel. El antiguo trapero, aquel que con un carro gritaba por las calles que compraba pieles de conejo, trapos y papeles, desapareció. Ya no guardamos aquellos desechos destinados a tal personaje, sino que los arrojamos a los contenedores y a los iglús. Después de este trapero vocinglero surgió el recogedor de cartones; los de los frigoríficos los recogían también quienes duermen en la calle. Las noches de frío se metían dentro como si fuesen cajas de muertos, el cartón abriga mucho. La gente de la marginación malvivía del cartón. Cuando bajó a peseta el kilo, abandonaron el oficio. Si para pagarse un café tenían que recoger 75 kilos de cartón, estaban listos. Con la subida de precios, han vuelto a aparecer estos recogedores de embalajes. Son tiempos de publicidad audiovisual, pero también impresa. La pasta de papel escasea. El papel se despilfarra. La tala de árboles aumenta. Los periódicos han encarecido su precio. ¿Llegará a ser antiecológico leer, además de antieconómico? ¡Jo! |
| LM núm. 25, gener del 1996, p. 12 |
Candel ha escrit també sobre els oficis dels gitanos –venedor, ferroveller, servei domèstic, peó, captaire, obrer qualificat, espectacles… i d’altres ja desapareguts, com ara xollador d’animals de llana, componedor d’estris com ara paraigües, esmolador… [26] La majoria no se’n diuen «oficis» perquè són feines sense prestigi que, aparentment, no demanen coneixement ni especialització,
«Los gitanos, menos de trabajar, viven de todo. Se dedican al chalaneo. Venden y compran burros, caballos, hacas; los remiendan y componen; a los burros les ponen alfileres en las largas orejas para que no se les caigan,
es de suponer, tal como asegura Juan Ramón Jiménez. Las gitanas venden ropas, retales, y dicen la buenaventura. Y la mayoría se dedican a hacer de traperos. Algunos venden relojes, cortes de traje, estilográficas.
Una minoría son limpiabotas.»
(Candel. Donde la ciudad cambia su nombre. 1957)
[26] CANDEL, F. «Els gitanos», a Els que no poden seguir (1993: 27-43).
El mateix Candel ens explica perquè defugen de treballar:
«ells són fills de Déu, més ben dit, d’Adam, però no d’Eva. Afirmen que Adam va estar casar primer amb una altra dona. Els gitanos es diuen fills de la primera dona d’Adam. El pecat original el va cometre amb la segona, amb Eva. Per això, el gitanos no tenen el pecat original, o per això mateix no tenen tampoc l’obligació de treballar.»
(Candel – Carol. Conversa transcrita per Xavier Febrés. 1991)
Es tractaria de Lilith, la primera esposa d’Adam segons el llibre jueu del Talmud i el poema sumeri de Guilgameix.
Encara que tampoc no ho tenen fàcil per castigar-se treballant com els paios, quan volen:
«Al gitano le cuesta encontrar trabajo más que al payo, y ante cualquier crisis laboral ellos son los primeros
que pagan el pato.»
(Candel. Crónicas de marginados. 1976)
Va ser l’any 1749 que el rei Fernando VI va decretar la persecució del gitanos, separant-los per sexes per facilitar-ne l’extermini: dones i nenes empresonades, i homes i nens sotmesos a treballs forçats. El 1765 els supervivents van rebre l’indult del rei Carlos III.
Tanmateix, la discriminació no va desaparèixer amb l‘indult.
«Els gitanos pràcticament no van viure mai a les Cases Barates, però sí pels voltants. La gent no els volia ni els va voler i continua sense voler-los. En la funesta història de la discriminació, continuen sent els més rebutjats.»
(Candel. Primera història, primera memòria. 2006)
A la seva primera novel·la publicada, explica Candel amb que una gitana acudeix al despatx parroquial a demanar un certificat de naixement que necessita per portar-lo l’endemà a l’empresa on vol treballar el seu fill.
«—Nosotros no queríamos. Y hasta ha habido sus más y sus menos con la tribu. Pero mi hijo, que es mu formal, lo dijo. Dijo: Lo siento, pero tal como se está poniendo la vida, no me queda más remedio que deshonrar a la familia y buscarme donde trabajar. Nosotros no queremos, no estamos mu de acuerdo todavía, no nos hace gracia semejante afrenta. —Suspira—. Pero el tesoro de mis entrañas tiene razón. La vida está mu cara, padre, y cada día está peor. A este paso todos los gitanos vamos a tener que ponernos a trabajar.»
(Candel. «La deshonra», a Donde la Ciudad cambia su nombre. 1957)
Tot i així, l’autor reconeix que «els gitanos, per vendre, són extraordinaris.» [26]
Hi ha també les feines que feien els internats en asils i manicomis. És clar que no ern retribuïdes, o no amb diners i en prou quantitat, cada centre al seu gust. Éra el cas dels pastors i porquers de l’Asil de Port, i els hortolans de l’Instituto Mental de la Santa Cruz.
«Les feines més servils, les duien a terme els mateixos asilats, els menys tarats de la institució. Algun d’aquests empleats no ho semblaven pas, de tarats, i no sabies per quina estranya circumstància eren asilats, no entenies perquè no podien dedicar-se a la mateixa feina en la vida lliure i normal. Algun imperceptible misteri se t’escapava.» (Candel. El sant de la mare Margarida. 2000)
Explica Candel que pastor i porquer rebien compensacions morals…
«Al sarró els ficaven menjar fred per a tot el dia. La mare Margaria havia dit: “Me’ls cuidin bé, que la feina que fan és molt meritòria.” I ells estaven més que orgullosos de fer de pastors.»
…i diumenges a la tarda alguna gratificació monetària, per posar discos a la gramola mentre els dansaires de la parròquia de Port ballaven sardanes davant l’església:
«Per aquest diguem-ne nou ofici, a part del d’engegar ovelles, els deixaven sortir, els diumenges, abans que els altres asilats i retirar-se després d’ells. Els nois i noies de la parròquia, desprès de l’audició de sardanes, feien una col·lecta per pagar el col·locador de plaques, i el pastor adolescent es feia les seves propines. Al pastor cap gros el redimien del pagament, i el d’ulls blaus o adolescent li donava la meitat de la col·lecta.»
(Candel. El sant de la mare Margarida. 2000)
De la seva banda, una institució com el manicomi de Barcelona, a Nou Barris, disposava de 25 hectàrees de terreny amb horts, jardins, una granja amb animals, on treballaven els malalts ingressats, no pagava de cap manera aquestes feines que tenen un cost al mercat. [27]
Ens tornem a veure d’ací dues setmanes, amb el capítol dedicat a la Pobresa.
[27] Candel, F. «Locos», a Crónicas de marginados.1976: 157.
