Jesús Martínez/Yohany L. Ayala
A una sala discreta de la Fundació Mans a les mans, al barri de la Marina (carrer del Foc, 100), un ordinador queda encès amb diverses pestanyes obertes. Un formulari demana usuari i contrasenya. El cursor parpelleja. Ningú escriu. «Aquí és on em vaig quedar», dirà una veu jove, que no veurem en cap moment.
La dificultat no és entendre el contingut. És arribar fins aquí.
El projecte «Un pas endavant!» acompanya adolescents i joves que volen continuar estudiant, però que es troben amb obstacles que sovint no apareixen als llibres. «No sabia per on començar», explica un dels participants. «Era massa complicat. No tenia targeta, ni compte… i ningú per preguntar.»
Aquesta situació no és anecdòtica. És un exemple clar de violència estructural: aquella que no es manifesta amb insults o agressions directes, sinó a través de barreres invisibles que limiten l’accés a drets bàsics, com l’educació. Segons la Llei Orgànica 8/2021, aquesta manca d’oportunitats també forma part de la violència contra la infància i l’adolescència.
«No és que no vulguin estudiar», expliquen els tècnics del projecte. «És que abans han de resoldre coses molt bàsiques: tenir papers en regla, saber demanar una cita, entendre un formulari, tenir accés a internet.»
La resposta no és individual. Interpel·la la societat adulta. Si sabem que les barreres existeixen, per què continuen sent determinants?
El problema no és la capacitat. És el camí.
Molts d’aquests joves arrosseguen, a més, estereotips vinculats a l’origen o a la classe social. Se’ls pressuposa desinterès, falta d’esforç i poca motivació. Aquesta mirada simplifica una realitat molt més complexa i, en fer-ho, contribueix a perpetuar la mateixa desigualtat que vol combatre.
«Volia fer un cicle formatiu», escoltem més d’una vegada. «Però no sabia com arribar-hi…»
La frase es queda suspesa. No hi ha dramatització. Però sí una conseqüència clara: el desconcert, el bloqueig, el risc d’abandonament.
Les situacions descrites generen autocensura i silenci. Davant la dificultat, molts joves deixen d’intentar-ho. No perquè no puguin, sinó perquè el sistema els exigeix unes competències prèvies que ningú els ha ensenyat. I això té un impacte directe en les seves oportunitats futures.
El dret a l’educació, en aquests casos, no està garantit. No perquè no hi hagi places o centres, sinó perquè l’accés real queda condicionat per factors administratius, econòmics i socials. Quan un jove no pot ni iniciar un tràmit, aquest dret es veu vulnerat abans fins i tot de començar.
El projecte de la Fundació Mans a les mans no elimina les barreres, però les fa visibles i les acompanya. Els ajuden amb coses molt concretes: fer un currículum, demanar una cita, entendre què els demanen…
Molts d’aquests joves arrosseguen, a més, estereotips vinculats a l’origen o a la classe social. Se’ls pressuposa desinterès, falta d’esforç i poca motivació. I, en fer-ho, contribueix a perpetuar la mateixa desigualtat que vol combatre.
Quan el suport existeix, alguna cosa canvia. «Ara sí que sé què he de fer», dirà un dels joves. No és una transformació espectacular. És un pas. Però és un pas que abans no era possible.
L’alumna Sofia, nascuda a Colòmbia, estudia un curs de cuina, i li agradaria fer estudis universitaris d’integració social: «A la Fundació Mans a les mans m’han fet tot més fàcil, m’han donat informació i m’han ajudat a fer les preinscripcions dels estudis».
Pel seu costat, Modu, vingut de Gàmbia, està pendent dels papers per estudiar i treballar, pendent de la paraula que et frena i alhora et dona oportunitats: legalització.
«Estudiar i treballar és tenir futur», diu. «Jo voldria ser mecànic o bé futbolista, jugar una Champions, i en Mans a les mans m’ajuden.»
La participació dels joves en el projecte «Un pas endavant!» no es presenta com una història d’èxit tancada, sinó com un procés en construcció. Les seves veus –sense rostre– expliquen millor que cap dada on són les dificultats reals. I també posen en evidència una pregunta incòmoda.
Què passa amb aquells que no tenen aquest recolzament?
La resposta no és individual. Interpel·la la societat adulta.
Si sabem que les barreres existeixen, per què continuen sent determinants?
