Jesús Martínez / Yohany L. Ayala / Pau Llopis
A l’institut d’ensenyament secundari i batxillerat Montjuïc, a la Marina (Cisell, 19), la promotora i mediadora cultural Luisa Montero treballa amb adolescents per qüestionar frases i actituds masclistes que sovint es normalitzen, i obrir espais de reflexió sobre els límits i el consentiment.
A l’aula d’un dels cursos del centre, el silenci dura poc.
Una alumna llegeix en veu baixa una frase escrita en una targeta. Fa una pausa. «Depèn», dirà finalment. I aquest «depèn» obre la porta a tot el que passa després.
El taller, impartit conjuntament per l’Esther Fernández, la cap de l’àrea de Dona i Igualtat de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC), no busca respostes correctes, sinó preguntes incòmodes. Les targetes de colors vius plantegen situacions quotidianes: comentaris sobre el cos, insistències davant d’un no, bromes que sovint passen desapercebudes. Els grups han de decidir si allò és respecte o no. Però la decisió no és immediata.
“El que intentem no és dir-los què han de pensar, sinó donar-los eines perquè puguin identificar els límits i posar-los en pràctica”
En la conversa apareix una de les formes de violència més difícils d’identificar: la violència cultural, aquella que es construeix a través d’estereotips i que normalitza actituds de menyspreu i control. En aquest cas, especialment vinculada al gènere. Frases que situen les noies en una posició d’objecte o que legitimen la insistència masculina com a prova d’interès formen part d’un imaginari que molts adolescents han après sense qüestionar-lo.
«Treballar en aquest sentit és clau, perquè moltes d’aquestes situacions es viuen com a normals», explica Fernández. «El que intentem no és dir-los què han de pensar, sinó donar-los eines perquè puguin identificar els límits i posar-los en pràctica.»
Parla també de la necessitat de desmitificar l’amor romàntic: «Una cosa és el control i una altra, el respecte».
Segons la Llei Orgànica 8/2021 de protecció integral a la infància i l’adolescència davant la violència, aquestes formes de pressió, humiliació i insistència poden constituir violència psicològica i emocional. No cal que hi hagi agressió física perquè hi hagi dany.
I aquest dany, encara que no sempre visible, deixa empremta. Algunes alumnes reconeixen que, davant determinades situacions, prefereixen callar. «A vegades no dius res perquè sembla que exageres», admet una estudiant. El silenci, compartit per molts, pot derivar en autocensura, baixa autoestima i en la normalització del menyspreu.
El taller de l’institut Montjuïc posa aquestes experiències sobre la taula sense cap escenificació, i tampoc sense suavitzar-les. Quan una alumna explica que abans veia «normal» que algú insistís després d’un rebuig i ara ho qüestiona, no hi ha aplaudiments. Hi ha assentiments, dubtes nous, mirades que es creuen.
Per a la promotora, la Luisa, el procés és més valuós que qualsevol resposta tancada. «El que sorprèn és veure com canvien d’opinió quan escolten els altres», diu.
“El dret a una educació basada en el respecte i la igualtat no és un eslògan, és una necessitat per prevenir violències abans que es consolidin”
La participació dels adolescents no és aquí un simple exercici dinàmic. És l’eina que permet visibilitzar una violència que més d’una vegada queda amagada sota la rutina.
Quan un alumne defensa una postura i un altre la qüestiona, el conflicte emergeix. I amb ell, la possibilitat de repensar-lo.
Però aquest procés no és responsabilitat exclusiva del jovent. Pertoca també el món adult. Quins missatges transmetem? Quines actituds tolerem o minimitzem?
Yolanda, que estudia quart de l’ESO, detecta situacions que no han de ser normals: «Com allò que la casa, el treball domèstic, és només cosa de noies».
El dret a una educació basada en el respecte i la igualtat no és un eslògan, és una necessitat per prevenir violències abans que es consolidin.
Espais com el taller que ha engegat l’institut Montjuïc no eliminen el problema, però el fan visible. I, sobretot, generen debat.
Quan la sessió acaba, algunes targetes han canviat de lloc. Altres no. I gairebé totes han generat una pregunta.
Protegim la infància i l’adolescència de la violència.
