La nit del 5 de gener de 2012, mentre Barcelona celebrava la Cavalcada de Reis, l’Idrissa Diallo agonitzava en una cel·la del CIE del polígon de la Zona Franca. Tenia 21 anys, era guineà i la seva mort sota custòdia policial encara ens interpel·la avui. Va morir al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), lluny de casa, de la seva família i sense haver trepitjat els carrers de la ciutat. Avui, catorze anys després, la ferida continua oberta i els mecanismes que van permetre aquella tragèdia persisteixen mentre són invocats com a “solució” davant crisis humanitàries com el recent desnonament del B-9 a Badalona.
L’Idrissa Diallo va morir d’una insuficiència respiratòria i, segons els testimonis dels seus companys de cel·la, va demanar auxili mèdic aquella tarda, però no va ser atès fins passada la mitjanit, quan ja era massa tard. A més, el cas va ser enfosquit constantment, sense informar la família i amb el jove enterrat sense nom. La societat civil, organitzada sota el lema “Tanquem els CIE”, va rescatar el seu nom de l’oblit, convertint l’Idrissa en un símbol de la lluita contra el racisme institucional.
CIE: On els drets humans queden en segon pla
Però, què és el CIE? No són presons ni estan tipificades com a tal, però són instal·lacions on es priva de llibertat a les persones que no tenen els papers en regla. Són llocs on, de facto, els drets humans queden suspesos per controlar els fluxos migratoris i prioritzen la repressió sobre la dignitat humana.
Aquesta lògica deshumanitzadora no és aleatòria, sinó que forma part de la seva funció. Segons organitzacions com Irídia, centre per la defensa dels drets humans, estan dissenyats per amagar les persones, expulsar-les de la legalitat i eludir les obligacions humanitàries. Malauradament, encara continuen operant els set CIEs a l’Estat espanyol. Fins i tot, amb debats del 2025 sobre el traspàs de competències d’immigració a la Generalitat, no es garanteix el tancament d’aquests centres, ja que la decisió final continua depenent de la Llei d’Estrangeria estatal.
Idrissa Diallo, de 21 anys i guineà, va morir al CIE de la Zona Franca, sota custòdia policial, dues setmanes després del seu trasllat i va ser enterrat en un nínxol sense nom. La seva mort encara ens interpel·la.
Quina mirada tenim sobre les persones pobres i migrades?
La criminalització de la migració
El cas de l’Idrissa no és aïllat i congelat al 2012, ho veiem fa uns mesos als nostres carrers. A Badalona, centenars de persones van ser desallotjades de l’antic institut B-9 havent de dormir al ras o sota ponts. La connexió dels casos és més propera del que sembla.
Mentre l’alcalde badaloní, Xavier García Albiol, desallotjava aquestes persones sense oferir solucions habitacionals dignes, altres actors polítics assenyalaven el CIE com a única sortida. Ignacio Garriga, de VOX, ha exigit que els desallotjats siguin traslladats al CIE per a ser “immediatament expulsats”. Aquesta exigència evidencia la veritable funció dels centres, la intimidació i “emmagatzematge” de persones on la pobresa és criminalitzada. Tot i això, existeixen veus com la d’Elma Saiz, portaveu del govern espanyol, que titlla aquestes actuacions de “racisme, xenofòbia i deshumanització”.
Aquesta idea repressiva, però, no és exclusiva del nostre territori, sinó que trobem exemples recents del servei de deportació estatunidenc ICE (Immigration and Customs Enforcement). A Minnesota, per exemple, després dels assassinats dels joves Renée Good i Alex Pretti a mans d’aquests agents, la societat ha dit prou, convocant vagues sota el lema “Sense feina, sense escola, sense compres”. Milers de persones van marxar exigint que l’ICE abandonés l’estat i que s’aturessin les violacions constitucionals. Aquest exemple mostra com la lluita dels migrants no ha de ser només una qüestió dels afectats, sinó de tota la població civil, que hem de lluitar pels drets de les persones en casos com els dels veïns del B-9.
La resignificació de la lluita i més enllà de l’homenatge
Tot i això, gràcies a la pressió ciutadana i d’entitats com Tanquem els CIE, s’han aconseguit victòries simbòliques que marquen el camí. La plaça que connecta la Via Laietana amb el port duia el nom d’Antonio López, un comerciant colonial que es va enriquir a partir del tràfic d’esclaus al segle XIX, motiu pel qual el rei el va ennoblir amb el títol de “marquès” i també de “Grande de España”. L’any 2022, es va substituir el seu nom pel de l’Idrissa.
Aquest acte de justícia i reparació és fonamental. Diallo va passar de ser un “sense nom” enterrat en un nínxol anònim a ser el baluard del reconeixement de la importància de les vides dels immigrants. Però la resignificació no pot ser el final del camí. De què serveix tenir una plaça en nom de l’Idrissa si el centre on va morir continua obert i les lleis d’estrangeria continuen fabricant la falsa idea dels “il·legals”?
La lluita per les condicions dels immigrants necessita d’accions més enllà dels homenatges: exigeix pressió política i consciència social. Cal que es doni suport a iniciatives com la recent ILP “Regularització Ja”, que va aconseguir 700.000 signatures, per treure els nostres veïns d’aquesta precarietat administrativa, social i econòmica. Com a societat, i per consciència del nostre barri, hem de decidir si volem avalar la por i l’amenaça produïdes pels CIE o organitzar-nos per remarcar que cap ésser humà és il·legal. El cas de l’Idrissa ens ha de servir per a no resignar-nos i exigir el respecte per la dignitat humana de qualsevol persona.
