Vivim temps estranys. Mentre la mirada del món continua posada en la guerra amb l’Iran i les seves conseqüències econòmiques i polítiques, a l’altra banda de l’Atlàntic Amèrica Llatina torna a mostrar signes de tensió. Bolívia viu setmanes de protestes i bloquejos. Colòmbia afronta unes eleccions marcades per la polarització. I Cuba i Veneçuela continuen atrapades en crisis que semblen no acabar-se mai.
Podríem pensar que tot això queda molt lluny. Però no tant.
Perquè, salvant totes les distàncies, hi ha una mateixa pregunta que recorre moltes societats: què passa quan una part important de la ciutadania deixa de sentir que les institucions l’escolten?
A tot això s’hi suma un clima polític i institucional cada vegada més deteriorat. Tant el PSOE com el PP continuen afrontant casos de corrupció que alimenten la desconfiança ciutadana cap a la política, mentre una part important de la societat fa anys que qüestiona també la imparcialitat i la credibilitat de determinats sectors de la cúpula judicial. En aquest context de desgast institucional, creix la sensació que moltes persones viuen cada vegada més lluny dels espais on es prenen les decisions que afecten el seu dia a dia.
A casa nostra, Catalunya ha aprovat uns pressupostos importants i això és una bona notícia. Cal reconèixer-ho. Però també ho és que, gairebé al mateix temps, s’encadenen conflictes laborals en àmbits tan sensibles com la sanitat, l’educació, les biblioteques o diversos serveis públics. Quan tants professionals diferents expressen malestar alhora, probablement convé escoltar abans de concloure.
La Marina tampoc és aliena a aquesta realitat. Les darreres setmanes han posat de manifest preocupacions vinculades a la seguretat, la convivència i la fragilitat social. Però rere cada debat apareix una demanda que fa anys que es repeteix: més inversió social, més treball comunitari i més capacitat de decisió per a les persones i entitats que sostenen el territori cada dia.
El teixit associatiu no pot ser només una fotografia institucional, una reunió periòdica o una declaració de bones intencions. Necessita recursos, estabilitat i reconeixement. I reconèixer vol dir també escoltar. Escoltar de debò. No només quan hi ha un conflicte o quan s’acosten eleccions.
La cohesió social no es construeix quan arriba la crisi. Es construeix abans. Amb presència, amb confiança i amb vincles. I això requereix temps, persones i recursos.
Potser aquesta és una de les lliçons que comparteixen avui la geopolítica mundial i la realitat dels nostres barris: les societats que no cuiden els seus espais de convivència acaben governades per la por, el cansament i la desconfiança.
I cap pressupost, per ambiciós que sigui, pot substituir aquesta feina.
