Carmen Casanovas Alonso
1966 (Barcelona)
Estat civil? Casada amb Alfredo André.
Ofici? He fet una mica de tot a la vida, però una de les feines que més m’han agradat ha estat treballar com a monitora amb infants i adolescents amb discapacitat.
Religió? Catòlica no practicant.
Política? D’esquerres i independentista.
A la Marina en general i a Sant Cristòfol en concret encara passa una cosa que en altres llocs de la ciutat s’ha anat perdent: la gent es coneix. En aquest teixit de proximitat, l’Associació de Veïns i Veïnes continua fent de punt de trobada.
Carmen Casanovas (Barcelona, 1966) n’és avui la presidenta. Filla de família andalusa i veïna del barri de tota la vida, recorda quan tot això era un paisatge de fàbriques i mercats i quan començar a treballar amb dotze anys era gairebé el més normal del món. Des d’aquesta memòria compartida parla de convivència, de serveis que falten i d’un barri que encara funciona, en moltes coses, com un poble.
Quina és la seva història?
Tota la meva família és andalusa, però nosaltres ja vam néixer aquí, a Barcelona. Som cinc germans, dos nois i tres noies. El meu marit també és català i els meus fills han nascut aquí.
Quan vam arribar al barri encara hi havia un petit nucli que es deia la Bomba, amb cases baixes. Recordo una vaqueria i una lleteria on et donaven uns brics de llet per beure. Són imatges que tinc molt gravades.
De molt petita ens vam instal·lar a les viviendas de la SEAT, perquè el meu pare va començar a treballar a la Miniwatt. Tot això eren fàbriques: la SEAT, la Philips… Jo soc del barri de tota la vida.
I vostè a que s’ha dedicat?
Vaig començar a treballar amb 12 anys al mercat de Sant Cristòfol, que aleshores era enorme i molt impressionant. Treballava al bar del Charlie i també de xarcutera, però al final vaig passar per gairebé totes les botigues. A la peixateria, per exemple, havies de ser-hi a les cinc del matí.
Més endavant, vaig treballar en una oficina de venda de roba a l’engròs a l’avinguda Mistral. M’hi vaig casar, aleshores. Vam anar a viure a Gràcia amb la meva sogra i allí van néixer els meus fills. Però jo no m’hi vaig acostumar mai: trobava a faltar l’amplitud, els espais oberts i la tranquil·litat que tenim aquí.
Com arriba a la presidència de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Cristòfol?
Es va fer una convocatòria que al principi no va tenir gaire èxit. Perquè per portar una associació calen ganes i compromís, perquè és molta feina. El primer any la burocràcia es fa costa amunt, però després la gent també s’hi ha anat implicant més.
Sobretot ens sabia greu perdre aquest espai o que acabés destinat a una altra cosa que no fos un lloc obert al que el veïnat vulgui fer.
El balanç és bo. Veig que la gent està contenta, i això és el que més m’omple. Aquí ningú cobra ni hi ha ànim de lucre: són hores de feina, esforç i ganes de tirar coses endavant per l’estima que tenim del nostre barri.
Què és el que més li reclama el veïnat?
Sobretot la neteja del barri. Suposo que passa a molts llocs, però aquí fa anys que ho reclamem i, almenys en aquesta zona, no ha millorat gaire malgrat reunions i queixes.
Per exemple, després de molt insistir van posar una tanca… però encara esperem que la pintin. També hi ha temes de seguretat molt concrets. Al carrer Alumini fa temps que demanem un gual en una cantonada. Hi ha un pas de vianants just a la sortida d’unes escales i, com que hi ha cotxes aparcats a banda i banda, no hi ha visibilitat. Si surt una persona, un nen o un gos, el cotxe no té temps de frenar.
Vam proposar fins i tot un semàfor, però ens van dir que no es pot. Doncs almenys que posin un gual. Són coses que no necessiten un gran pressupost, només que algú s’ho miri i actuï. Però costa molt que passi.
Ara que estem enmig de les reivindicacions del 8M, com veu la desigualtat?
Des de l’associació ens hi hem compromès i ens estem formant en els punts liles. És un tema on tots hem d’implicar-nos. Però jo sempre insisteixo que tot això ha de començar des de la infància, perquè el masclisme encara està molt arrelat socialment.
Fa poc tres arquitectes del barri han presentat un llibre sobre l’arquitectura de la zona i el patrimoni de la SEAT. Creu que els veïns són conscients del patrimoni que tenim aquí?
Jo crec que sí. Sobretot la gent que ha vist com era abans el barri. Això abans era gairebé el final del món, érem l’extraradi. Quan sortíem dèiem “anem a Barcelona”.
Ara el barri ha canviat molt.
Què destacaria del seu barri avui?
Que tenim molts parcs i espais oberts. Si vols tranquil·litat, la tens. I si vols més ambient, en tens molt a prop. En aquest sentit estem bastant privilegiats. I ara, amb la piscina nova que tindrem, encara més.
Què tal el veïnatge amb la Fira, ara que esteu amb tot aquest moviment?
Bé. Hi ha molts veïns que hi treballen, sobretot en el muntatge i desmuntatge dels estands. Per a molta gent és una bona font de feina. No és només el Mobile: s’acaba un congrés i al cap de pocs dies ja n’hi ha un altre. Sempre hi ha activitat.
Jo, personalment, ho veig com un punt a favor per al barri. Evidentment també té inconvenients: hi ha gent gran que pot trobar que hi ha massa moviment. Però, en general, és positiu perquè genera treball i activitat. Com tot, té pros i contres; el que cal és anar-ho millorant.
Si abans les fàbriques marcaven la vida del barri, què ocupa avui aquest lloc?
Ara el que defineix el barri és la relació entre els veïns. És com un poble: ens coneixem tots. Moltes famílies vam arribar de diferents llocs i hem crescut junts. Hi ha molta proximitat i contacte humà. Això és el que fa especial el barri.
El que sí que trobem a faltar són més serveis i comerç de proximitat. Hi ha molts locals buits i falten coses bàsiques, com una fleca. Molta gent s’ha de desplaçar fins a la Zona Franca o la Gran Via per comprar. Jo apostaria per ajudar joves del barri a obrir negocis, facilitar-los l’inici perquè els locals tornin a tenir vida. Perquè comerços de tota la vida en queden molt pocs.
La ultradreta intenta fer-se lloc als barris explotant el malestar social contra els immigrants. I hi ha molta gent que l’hi ha comprat. Què n’opina?
Mira, al nostre grup d’amics hi ha de tot: una és romanesa, un altre colombià, una veneçolana, un brasiler, un cubà… I tots treballen, són gent tan normal com nosaltres. Aquí al barri molta gent ha vingut de fora i s’hi ha adaptat bé: tenen la seva feina, la seva casa i els seus fills. No tothom és dolent. També hem de recordar que els nostres pares o avis van haver de marxar a altres llocs a buscar-se la vida. I això no s’ha de confondre amb la delinqüència: sigui d’aquí o de fora, s’ha de combatre. Però són coses diferents, i alguns busquen barrejar-ho tot.
Israel amb tot l’Orient Pròxim, Trump, Pedro Sánchez… Quina sensació li genera tot plegat?
Una sensació d’esgotament. Sembla que els polítics ho emboliquen tot més del que caldria. Al final sempre acaben parlant de guerra i els que hi perdem som els de sempre: la gent de peu de carrer.
Per això crec que Pedro Sánchez ha fet bé negant-s’hi. Encara que després li caiguin crítiques, algú ha de plantar cara. Perquè, al final, els que paguen les conseqüències som nosaltres, la gent senzilla.
Fem un petit joc: imagini que als Goya li donen el premi al compromís veïnal. Perquè, com el cinema, les associacions veïnals també són refugi de la realitat per a molta gent. Quin seria el seu discurs d’agraïment?
Doncs diria que per a mi és una sensació molt bonica. Però que aquest premi no és només meu ni de la junta, sinó de tot el veïnat. Perquè el que hem fet aquí ho hem aconseguit entre tots. I això és el que més m’omple: sentir que és un reconeixement per a tot el barri.
I nosaltres diríem, bravo!
