Pel Rubén Cruz
En aquest capítol tornarem a publicar articles del Candel, organitzats en el següents apartats:
- Opció conscient, no romàntica
- San Francisco de Asís …………………….. LM núm. 1, gener del 1994
- Justícia política per acabar amb la pobresa
- Imposició social
- Ex Hombres …………………………………. LM núm. 35, gener del 1997
- Transeúntes …………………………………. LM núm. 42, setembre del 1997
- De bones intencions l’infern és empedrat
- Despilfarro a costa del pobre ……………. LM núm. 16, abril del 1995
- Otra nueva pobreza ………………………. LM núm. 106, maig del 2003
- Res a fer, Dama Justícia
- La pobreza, lacra que nunca termina ….. LM núm. 109, setembre del 2003
Pobresa
«La gent pobra
hauria d’estar més unida
que els poderosos.
I no és així».
(Candel. «Barraques. Promiscuïtat», a Els altres catalans. 1964 i 2008)
I tanmateix, com diu l’Antonio Rodríguez, aturat que informava a Candel, això no és possible:
«¿No ves que los patronos se ayudan entre sí? Ellos sí que constituyen una verdadera internacional y no nosotros…»
(Candel. «Parados», a Crónicas de marginados. 1976)
Candel observa que «La pobresa persisteix i s’estén. Ni el desenvolupament econòmic ni els avenços de la tecnologia han contribuït a disminuir-la.» [1]
[1] CANDEL, F. «Filosofia de la pobresa», a La nova pobresa. 1988.
I no és que Candel en sigui partidari, sinó més aviat que la pobresa esdevé inevitable si no canviem les condicions de desigualtat on neix i es fa gran.
«Les mesures assistencials tracten de satisfer les necessitats mínimes de la població pobra, sense haver d’actuar contra els mecanismes productors de desigualtat.»
[…]
«La Dama Misèria ha substituït la Dama Pobresa, i la Dama Justícia brilla per la seva absència,
ja que hem fet callar i hem ofegat la Dama Revolució.»
(Candel. «Informe sobre la pobresa», a La nova pobresa. 1988)
A la misèria material de la immediata postguerra s’hi va afegir l’aclaparament moral per no saber veure’n la sortida:
«ja en els anys quaranta s’apoderà de la gent […] l’estranya impressió que la societat civil havia estat abandonada a la seva sort, o que els espanyols havien estat traïts per les democràcies: contra tota expectativa, la consolidació de la dictadura franquista va ser un fet. La sensació de desencís arrelà profundament en els immigrants. I tot plegat, sumat a la misèria més absoluta de les cartilles de racionament, la manca de mesures sanitàries, la falta de treball, o l’excés d’hores de feina (per als que en tenien),
acabà minant la moral de moltes persones.»
(Sinca. «Els altres immigrants», a La Providència es diu Paco. 2008: 110-111)
«Cap a finals dels anys cinquanta, Espanya patí una forta crisi econòmica. Se suprimiren les hores extraordinàries a totes les feines i augmentà l’atur. […]
Es portà a terme el que s’anomenà Plan de Estabilización, Plan que la gent obrera mai no entenguérem, perquè les mesures d’austeritat sempre les posen en pràctica els treballadors, mai la classe dominant. […] Les empreses plantejaren expedients de crisi i pogueren acomiadar el personal. […] Aquells immigrants havien fugit del camp a la ciutat i, ara, a la ciutat, també sobrava gent.»
(Candel. «Recessió (descendeix l’arribada d’emigrants)», a Els altres catalans vint anys després, 1985)
«El Plan de Estabilización se tuvo que frenar, para evitar peores efectos a los trabajadores y a los pobres»
(Candel. «“Boom” de la emigración», a Ser obrero no es ninguna ganga. 1968)
Al gener del 1963 va haver-hi un augment general de salaris. El sou mínim interprofessional va passar de 36 a 60 pessetes, que era el sou base per a cotitzar a les assegurances socials. [2]
«El obrero español, entonces, es sumamente pobre.
[…]
Los salarios siempre se han mantenido estabilizados durante enormes temporadas.
No así el coste de la vida.»
(Candel. «La actualidad», a Ser obrero no es ninguna ganga. 1968)
Precisament, el novembre del 1974 publicava Candel l’article «¡Qué caro está todo! ¡Esto no puede seguir así!» [3]
[2] CANDEL, F. «La actualidad», a Ser obrero no es ninguna ganga. 1968.
[3] Pàgines 14 i 15 del número 8 de Los Vecinos Els exemplars de la col·lecció del butlletí són disponibles a l’Arxiu del Districte de Sants-Montjuïc.
Anys endavant, en conversa amb la Carme Carol, sosté Candel que «la pobresa ha existit sempre; la nova es refereix a la que va sorgir després de l’atur derivat de la crisi econòmica dels setanta. Quan pensaven que només quedava una pobresa residual, que desapareixeria gràcies a l’Estat del benestar, solucionada gràcies a la justícia social, de cop i volta es va produir una allau de gent aturada que va caure en la pobresa, a més a més de la que ja hi havia.
[…] Fins i tot entitats cíviques com ara Càritas i similars, que començaven a pensar que ja no tenien raó de ser, van tornar a ressorgir amb força.
[…] La gent ha cregut que l’administració pública ha de solucionar la nova pobresa. Això és veritat. Que en tingui l’obligació, potser sí. Que ho pugui fer, no ho crec.
[…] Però ha arribat un moment en què sembla que l’administració pública demana auxili a les entitats cíviques d’ajut social, conscient que no ho pot solucionar tota sola i que necessita l’ajuda dels ciutadans.
Es tractaria de mentalitzar els ciutadans sobre la necessitat d’aquesta ajuda de tothom, perquè hi ha el perill que el ciutadà es tombi contra l’administració si li demana gaire fer un esforç suplementari.»
(Candel. «Dos punts de vista sobre els serveis socials», a Candel – Carol, Conversa transcrita per Xavier Febrés. 1991)
Na Carme Carol replica a Candel que «aquestes ajudes han de ser una cosa establerta i consolidada des de les administracions públiques. Això és més difícil que repartir donatius», En Francesc Candel hi és d’acord quan explica la seva experiència a la seva novel·la Un Ajuntament anomenat Ells (1994 i 2025), amb un bri de murrieria, per boca del protagonista Fernando Cranes, alter ego de l’escriptor
«Imaginem-nos, es deia, traient la llengua, suant i sucant el pinzell, que rebessis el llegat d’una pesseta sota l’estricte manament de donar-la al pobre més pobre de la ciutat d’Ells. Com ho arreglaries? Creant una comissió –gastant milions en un desplegament detectivesc i policial—d’investigadors que arribessin fins al fons d’allò seleccionat sense equivocar-se? Sí, perquè això era la democràcia i la justícia. Abans, sorties al carrer i la donaves al primer pobre que trobaves. Però això era la caritat i la injustícia social. En Cranes es picà el front i envià aquell pensament funest a fer punyetes. Un exèrcit d’assistents socials, de psiquiatres, de psicòlegs, de sociòlegs, d’economistes, d’estudiosos de la mendicitat, de teòrics de la pobresa, que realitzaven enquestes, conclaves, fòrums, publicacions, investigacions, simposis, viatges, que cobraven tots suculents sous i dietes, vivien aprofitant-se de la pobresa. Cada dia se’n sabia més, de la pobresa, però cada dia hi havia més pobres. Al cap d’un any en socorrien un, i respiraven tranquils perquè aquest un era veritablement el pobre més pobre de tos els pobres de la pobra ciutat. Als altres pobres els ensenyaven a pescar. Peixos de colors –sistema Mao—, que ni es mengen ni serveixen per a l’aquari perquè els pobres no tenen aquari.»
(Candel. Un Ajuntament anomenat Ells. 2025: 16)
Al 1979, Candel declarava no tenir prou recursos per escriure un estudi sobre la misèria i pobresa en Espanya [4]. Li hauria agradat titular-lo Los hijos del hambre.
«Hubiera podido ser el libro contrapunto a esta sociedad de consumo y del despilfarro. Hoy en que ya ha periclitado esa era o sociedad y en que prácticamente todos –o muchos muchos—vamos a engrosar las filas de los hijos del hambre, se me han quitado las ganas de escribir ese rollo.»
(Candel. A cuestas con mis personajes. 1979: 120)
I tanmateix, una dècada més tard publica La nova pobresa on descriu els usuaris dels menjadors socials de la ciutat de Barcelona, i assaja de fer aquella exposició tan ambiciosa.
[4] CANDEL, F. «Los hijos del hambre», en A cuestas con mis personajes. 1979.
El suburbi és sinònim de pobresa, fins i tot misèria, treball i explotació, malgrat –o precisament a causa de– ser l’espai on hi ha gairebé tota la indústria de la ciutat, generadora de riquesa. El suburbi és un espai de forts contrastos, com ja ho apuntava a la novel·la Donde la ciudad cambia su nombre.[5]
«Suburbi tampoc no vol dir pobresa; vol dir raval o barri dels afores de la ciutat, però dins la seva jurisdicció. De tota manera, avui, pobresa i suburbi venen a ésser la mateixa cosa. A ningú se li acudirà d’anomenar zones suburbanes les de Sarrià, les de l’Eixample. D’aquestes, en diem zones residencials.»
(Candel. «L’immigrant ha creat el suburbi», a Els altres catalans. 2008)
[5] CANDEL, F. Parlem-ne. (1967).
Candel ens informa que, per escriure La nova pobresa, «vaig recórrer gran part de la Barcelona marginada, que jo anomenava la ruta de la fam. […] Una cosa que m’ha passat amb molts llibres i que em va tornar a passar amb aquest és la satisfacció d’haver estat útil en alguna cosa concreta. […] gestos com ara la iniciativa de gent anònima d’enviar-me diners perquè els fes arribar als casos de necessitat que exposava en el llibre. Eren quantitats de diners respectables. Això volia dir que confiaven en mi, que sabien que no em quedaria els diners.» [6]
[…] Quan vaig escriure La nova pobresa, vaig visitar Ciutat Vella. Havien fer la campanya «Aquí hi ha gana». Si no les han enderrocat, encara hi havia cases de pisos que tenien el wàter al replà per a tots els veïns de l’escala.» (Candel. «Barcelona en obres», a Candel – Carol, Conversa transcrita per Xavier Febrés. 1991:71)
[6] Candel. «Dos punts de vista sobre els serveis socials», a Candel – Carol, Conversa transcrita per Xavier Febrés. 1991.
Opció conscient, no romàntica
«Malauradament, la misèria és literària i fotogènica.»
(Candel. Primera història, primera memòria. 2006)
Al primer article de la seva columna Punto y final, que tancava el primer número de La Marina, el títol ja expressa l’admiració del Candel per la renúncia a la riquesa i l’opció per la pobresa del sant d’Assís.
I tanmateix, el nostre autor no s’enganya sobre aquest ni sobre cap altre sant:
«En els santorals religiosos sí que apareixen elements que van viure per la pobresa i en la pobresa. […] donaven el seu testimoni i vestien la seva salvació eterna. No eren reivindicatius: només caritatius.»
(Candel. «Filosofia de la pobresa», a La nova pobresa. 1988)
Aquest tema li interessa especialment, i el tracta en una dotzena d’altres col·laboracions.
La pobresa, en aquests verals del suburbi i de l’obra d’en Candel, va lligada primer als immigrants, i més tard als marginats de tota condició. Ells són el subjecte passiu, qui en rep els efectes.
«Els qui componien la immigració a Catalunya eren pobres, i el pobre sempre és pragmàtic, toca de peus a terra. Al pobre no se li permet somiar.»
(Candel. «Catalanes, andaluces, inmigrantes de a pie (el inmigrante ante el Estatut)», a Els altres catalans vint anys després. 1985)
Però ja no es tracta de la pobresa feliç, innocent i entusiasta dels infants que «a l’escola cantàvem una cançó:
Sóc pobre i no envejo la vida del ric
perquè m’ho passo molt més divertit.
Si hem de ser pobres, siguem-ho de grat.
Jo canto, m’hi alegro i estic molt trempat.
Tot un elogi de la pobresa resignada a l’estil de l’home que no tenia camisa.»
(Candel. La nova pobresa. 1988)
| San Francisco de Asís |
|---|
A mí, que soy agnóstico, me seduce la figura de Francisco de Asís. Aquel que llegaría a ser el amante de la pobreza era rico. Su padre, Pietro de Bernardone, pertenecía al opulento linaje de los tratantes en telas y damascos. De su madre sabemos que era de la Provenza. No es la devoción lo que de momento le atrae, sino la poesía. Aquel joven sensible y ardiente se había entusiasmado con las canciones de gesta y las novelas de caballería que les llegaban de la otra parte de las montañas, de la dulce y galante Francia. De esta manera, bajo el palio del refinamiento, se coloca al frente de la juventud de Asís, elegante juventud formada por hijos de notables que pasaban lo mejor de su tiempo en fiestas y comitivas. Saliendo un día de Asís tropieza con el nauseabundo espectáculo de un leproso. Francisco baja del caballo, vacía su escarcela en su mano gangrenosa y se la besa. Entonces le invadió una gran dulzura y su intimidad con Dios fue más intensa. Pero lo decisivo en su vida es cuando, para no conservar nada de la herencia paterna, se desnuda delante del tribunal del obispo y lanza sus vestidos a los pies de su padre. «¡Escuchadme todos y tratad de entenderme! Hasta ahora había llamado padre a Bernardone. Ahora ya puedo decir: Padre nuestro que estás en el cielo». Entonces, el obispo le cubrió con su manto. En estos momentos tan ofuscados, en que la riqueza florece estercolada por la demografía del hambre, desearía hombres de la talla de Francisco, ver cómo se orientaban. |
| LM núm. 1, gener del 1994, p. 12 |
Justícia política per acabar amb la pobresa
Un exercici conscient de pobresa és el de practicar la justícia política. Aquest era el motiu pel qual Candel, home d’esquerres, es va deixar temptar per formar part d’una candidatura unitària al Senat l’any 1977, l’Entesa dels Catalans, i encapçalar la candidatura del PSUC a les primeres eleccions municipals l’any 1979, a l’Hospitalet de Llobregat.
En Candel qualificava de demagògiques les promeses electorals fetes als immigrants en les primeres eleccions autonòmiques, per excés d’optimisme i confiança en què l’autonomia de Catalunya els portaria avantatges. Aquella primera vegada era creïble, «tal demagogia nos la creíamos incluso los propios demagogos. Al menos, yo sí.» [7]
[7] CANDEL, F. «Primeras elecciones», a Los otros catalanes veinte años después. 1986)
Tanmateix, amb la perspectiva del temps i l’experiència viscuda
«Semejábamos también charlatanes de feria vendiendo crecepelo, el crecepelo de la democracia, […] y además demagógico. Entonces creía que nuestra demagogia, la de la gente de izquierdas era santa y necesaria. Hoy la aborrezco totalmente […]. Siempre es mentira.»
(Vila – Candel. «15 de junio de 1977. Primeras elecciones democráticas; voté y me votaron», a Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981). 1996)
L’any 1968 Candel havia defensat a l’assaig Ser obrero no es ninguna ganga que «la demagogia es un instrumento que todos emplean. Cada día se habla a la masa demagógicamente. Si unos emplean la demagogia para hacer callar y dormir, lógico es emplearla también como antídoto [para despertar-la]». [8]
[8] CANDEL, F. «Digresión antes de entrar en materia», a Ser obrero no es ninguna ganga. 1968)
També aleshores, al relat La cooperativa, Candel profetitzava
«Pienso nostálgicamente que el día en que podamos hablar sin trabas haciendo nuestra santa demagogia,
nos llevaremos a la gente de calle»
(Candel. «La cooperativa», a Los hombres de la mala uva. 1968)
I tanmateix, aquests eren excessos ideològics i verbals propis d’un compàs d’espera d’un canvi polític, previs als excessos hormonals que acompanyaren el temps del destape al cinema espanyol, fenomen aquest que té més a veure amb el desmamament dels infants en la seva fase oral de la sexualitat.
Corrien temps de pobresa i repressió política, temes que alguns cantautors de la Nova Cançó van combinar en les seves composicions.
L’any 1977, l’Ovidi Montllor va enregistrar el disc De manars i garrotades, on cantava a ritme de jota valenciana amb aquest tarannà i una mica més enardit, perquè no es tracta només de nostàlgia i prou, sinó que l’Ovidi era dels que havien migrat amb consciència política:
Al vídeo podem escoltar i llegir el fragment quan diu:
«El preu que es paga per a viure
quan més pobre ix més car.
Quan més ric, el preu és lliure:
pots pagar o no pagar.»
És per aquesta alineació d’interessos de l’esquerra política que, al tancament de la campanya del PSUC a les primeres eleccions generals, on els candidats al Senat per l’Entesa dels Catalans anaven de teloners:
«Actuaron Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, La Trinca, Pi de la Serra y Lluís Llach, brevemente y sin ningún bis. Había que acabar antes de las doce. Todos ellos apoyaban nuestra candidatura. María del Mar Bonet aclaró que ella y Lluís Llach apoyaban la Entesa dels catalans y también a Xirinacs.» (Candel. «15 de junio de 1977. Primeras elecciones democráticas; voté y me votaron», a Vila – Candel. Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981). 1996)
A l’hora de la veritat, en la primera campanya electoral per l’alcaldia de l’Hospitalet de Llobregat, en Candel posa la seva experiència política en boca de Fernando Cranes, protagonista de la seva ficció:
«S’havia predicat així durant la campanya electoral: potser ficarem la pota, però no la mà. Havíem de ser austers perquè els comunistes i els socialistes érem l’esquerra, i l’esquerra defensa el treballador, el pobre i el necessitat, i per això havíem de viure en la pobresa, en el treball i en la necessitat. Més encara: l’esquerra és pobra; si no es pobra, no és esquerra.»
(Candel. «La guerra dels despatxos. Campanyes», a Un Ajuntament anomenat Ells. 2025: 92)
El professor Michel Landron atribueix el desencís de l’autor al fet que les competències obtingudes no vam evitar l’atur ni la jubilació anticipada dels immigrants [9]. Trobo que, amb la perspectiva del temps, potser era massa esperar, perquè l’autonomia no suposa la gestió dels tributs ni la solidaritat interregional que –diuen—representa un Concert econòmic que no estava en joc… Ho veurem al capítol Nació catalana.
[9] LANDRON, M. «Les autres catalans dans la Transition démocratique», a Francisco Candel. Une mémoire de la Transition démocratique en Catalogne. 2013.
Imposició social
La pobresa i la misèria neixen de la relació de domini dels que tenen més recursos sobre els que en tenen menys:
«La pobresa dels anys seixanta, en concentrar-se en bosses rurals i urbanes amb fronteres i delimitacions, com els guetos, era escassament visible si no s’hi anava a l’encontre. Era quan el suburbi era el zoològic que visitaven les dames de beneficència i els “progres”»
(Candel. «Informe sobre la pobresa», a La nova pobresa. 1988)
Els mitjans tenen gran responsabilitat en la pèrdua de consciència de la realitat, o de classe, perquè la publicitat esmussa el nostre sentit crític. Recordem que Marshall McLuhan definia els anuncis com les bones notícies, en contrast amb els noticiaris, que ofereixen les dolentes…
«Esa chorrada de que antes se iba con alpargatas y ahora con zapatos, ha calado incluso entre las clases humildes, en ellos que son víctimas de ese sofisma. Y todos están contentos porque ahora se ha pasado ya de la miseria a la pobreza.»
(Candel. «Hombres de antaño», a Ser obrero no es ninguna ganga. 1968)
De persones bandejades pel mercat de treball n’hi ha hagut sempre. Fins i tot a la mort de Franco, l’evasió de capitals superava el bilió de pessetes, amb el qual es podia haver creat més d’un milió de llocs de treball l’any 1977. [10]
El cert que al cap de poc temps, les persones marginades es tornen irrecuperables [11]. Són els usuaris dels menjadors socials, que viuen al carrer:
«Allò fa cara de baixos fons gorkians, dels seus ex-homes i dels miserables de Victor Hugo. Nosaltres hi desentonàvem.»
(Candel. «La ruta de la fam. Nadal de 1986», a La nova pobresa. 1988)
[10] CANDEL, F. «L’atur», a La nova pobresa. 1988.
[11] CANDEL, F. «Seguint la ruta de la misèria», a La nova pobresa. 1988.
Són aquests els protagonistes del seu article Ex hombres, el gener del 1997, i Transeúntes, del setembre del mateix any, així com d’altres textos que Candel va publicar.
Definir què o qui és un ex-home sembla fàcil: qui ha perdut, no ja la condició humana, sinó la capacitat de transformar-se en persona. Esdevenir un ex home és a l’abast de qualsevol que es trobi en les circumstàncies adients: atur continuat, sense suport de família o amics, edat superior a la quarantena… Recuperem el fil de la història de l’home al qual de res no li servien les mans, si no era per empaquetar caixes de cartró i portar-les a vendre.
«[…] y ya está metido, para siempre, en el cerco sin salida de los ex-hombres. Ahora, con su aspecto, ya no puede ir a buscar trabajo. Pero además del círculo sin salida, ha entrado en el círculo vicioso. Con ese aspecto no puede ir a pedir trabajo, pero si no trabaja no puede mejorar su aspecto. Aunque todo eso ya no lo debe ni pensar. Ha caído en el pozo, ha caído en la trampa. […] a vivir vegetando, a vivir de un modo fatalista.»
(Candel. «Capítulo gratuito», a Los que nunca opinan. 1971) [12]
[12] CANDEL, F. ¡De qué me sirven estas manos!, article publicat a Tele/eXprés el 14.12.1968.
També s’hi arriba començant de ben petit, quan ningú se’n fa càrrec, del futur d’un infant. Ja sabem que la manca d’estimació deixa petjada al cervell, tot i que més reversible com més aviat arribi l’estima.
Per això, qui completa la metamorfosi de simple bestiola –el nen sense lligams ni límits convinguts socialment— a ruda bèstia –l’adult capaç de transgredir criminalment els drets humans dels altres— esdevé ex-home, projecte fallit. Seria l’individu humà que comparteix necessitats materials amb la resta d’espècies animals [13] i que les satisfà quan i com pot. Aquest seria el cas del Grua fet adult [14], prototipus d’ésser humà pujat sense família ni llar, desarrelat, mancat de guiatge protector, que diria l’escriptor Antonio Gil.
«El Grúa ya no tiene recuerdos. Es un hombre sin memoria. […] Pensar es molesto; recordar, también. La vida es hoy. A lo sumo, mañana. Esto no lo piensa, el Grúa, esto lo pensamos nosotros. El Grúa, desde la paliza, es un hombre desmoralizado, derrumbado, desmoronado, acabado. Todo le da igual. O todo no le da igual. Es un hombre informe. Masa. Sólo sensaciones externas. Como un molusco. Comer, dormir, cohabitar. Y todo por un algo –hábito, vicio, rutina, instinto, necesidad— que le impulsa a hacerlo.»
(Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje; 1959 i 2002)
[13] RAGUER, Hilari. Personalisme i Cristianisme. Serra d’Or, Abadia de Montserrat, maig de 1965.
[14] CANDEL, F. Parlem-ne (1967).
| Ex hombres |
|---|
| Hace años leí un libro titulado Los ex hombres, de Máximo Gorki. Siempre he recordado más lo acertado del título que la trama del libro. Y cuando aún no había tanta sociología científica, yo empleaba este epíteto para calificar a los últimos del escalafón social. La sociología, después, les ha encontrado nombre, apellidos, eufemismo y encasillamiento. Se trata de los llamados «transeúntes». Transeúntes lo somos todos. Todos nos movemos de un lado a otro, ellos no se mueven mucho más allá del trozo del suelo donde duermen. También les hubiera podido llamar “nómadas”, hoy no son nómadas ni los gitanos, pese a la rueda de carro que ilustra sus banderas, logotipos y anagramas. Otros nombres con que se les ilustra son los de indigentes, sense sostre. Son nombres más descarnados, pero también más descriptivos y realistas. Los municipios siempre tienden a rebajar las cifras de estos hermanos en sus localidades. De todos modos, últimamente se ha barajado esta cifra: 500.000 personas sin techo. |
| LM núm. 35, gener del 1997, p. 16 |
El cas és que l’immigrant arribat en massa a mitjans del segle XX vivia pobrament i en barraques, però no eren gent de malviure.
«Resulta que tota aquesta gent són paletes, metal·lúrgics, fusters, peons, mecànics, en una paraula: obrers, gent que per la seva feina i per raó de justícia tenen dret a viure com a persones i no com a bèsties, amb tota mena de comoditats i amb les necessitats cobertes. […Tanmateix…] El nivell de vida està per terra, els salaris són de fam. Tot i ultrapassar el ridícul salari base estipulat –cosa que ja fan totes les empreses—no es paga prou. Per això la misèria al suburbi es centuplica i no s’acaba mai.»
(Candel. «Les barraques (continuació)», a Els altres catalans. 1964 i 2008)
En 1974 escriu Candel un llibre a partir de les cartes que els obrers adrecen a llurs empresaris per encàrrec de l’escriptor:
«Todas estas cartas que con mis sudores y mis angustias he procurado transcribir, más que al pie de la letra al pie del espíritu, han sido escritas porque yo se las he pedido a sus autores, por nada más.»
(Candel. «Una carta imposible», a Carta abierta a un empresario. 1974)
Efectivament, com escriu Juan Valls a la seva carta, «la empresa no es esa gran familia que usted se empeña en hacernos creer que es, sino una estructura vertical que se apoya en una ineludible base, el obrero, quien, por lo visto, es el pariente pobre de esa gran familia que usted proclama.» [15]
I encara més, Florentino Huerga demana a la seva carta:
«¿Cómo es posible que con la miseria de unos se haga la riqueza y –qué monstruoso—la felicidad de los otros?»
(Candel. «Una carta imposible», a Carta abierta a un empresario. 1974)
[15] CANDEL, F. «Dos cartas que, por poco, no llegan a tiempo», a Carta abierta a un empresario. 1974.
També els pobres de casa nostra –com ara els avis i les àvies vidus—, tot i tenir sostre, buscaven on podien passar calents l’estona, com recorda en Candel:
«El cinema constituïa una espècie de segona llar. Les sales s’omplien de gom a gom, sobretot els diumenges a la tarda, tant als pobles com a les ciutats. Als barris pobres, a l’hivern, famílies senceres s’hi escarxofaven i s’empassaven a cremadent les tres sessions del diumenge. Al cinema, deies, s’hi estava calentó, mentre que a casa, o bé et pelaves de fred, o bé t’empudegaves amb el fum dels brasers de pinyons o carbonet. S’emportaven el berenar o el sopar i la gasosa o menjaven pipes, deixant tot el terra com una estora de cloves.» (Candel. Crònica informal, sentimental i incompleta (1936-1986). 1992)
Precisament, Candel presenta el cas d’una família que perd la barraca, fulminada per un raig, mentre passen l’estona al cinema. Aleshores, un programa de ràdio patrocinat per una empresa organitza una subscripció popular perquè recuperin l’habitatge. El Patronato de l’Habitatge se’n desentén, d’oferir-li’n un. Un contractista d’obres els dona un centenar just de maons, i una família roba usada i mobles que els destorben perquè ja tenen a casa els nous… Quant als diners recaptats, la patrocinadora els dona bonus de compra per canviar-los per productes, perquè no se’ls puguin gastar malament. Així, tornen a refer la barraca al mateix lloc, i agraïts per l’atenció de l’emissora i de l’empresa patrocinadora:
«Es que una, sabe, a pesar de todo lo ocurrido se siente así, como le diría yo, como bien atendida, viendo que todos nos hacen caso, y nos preguntan y están por nosotros, y se interesan, y nos llaman señores, y nos ayudan, como si una, ahora, fuese yo qué sé, algo muy importante» (Candel. Élite. 1971)
El corresponsal Florentino Martín Huerga és també l’autor de la novel·la El banquete de los inocentes, que ens evoca aquesta escena de Viridiana, pel·lícula de Luis Buñuel (1961):
| Transeúntes |
|---|
Aunque todos somos transeúntes, puesto que todos rodamos de un lugar a otro, en el lenguaje social se denomina así a aquellos que duermen en la calle porque no tienen techo. Su característica es la mala salud física o mental y, a veces, las dos cosas. Las condiciones en que viven son de un alto riesgo respecto a la pérdida de esa salud. Tan precaria situación patológica se ve agravada por algún tipo de adicción alcohólica. Frecuentemente tienen un historial que conlleva periodos de internamiento en reformatorios, prisiones y hospitales. Los actuales transeúntes son más difíciles de homologar. A todos no se les puede meter en el mismo saco. La imagen clásica de que vivir a la intemperie es signo inequívoco de adicto al alcohol, fracaso individual y hábitos antisociales, con ser más o menos cierta, no es exactamente ajustada. Cada vez con más frecuencia, los sin techo son hombres –la mujer sigue siendo una minoría— entre 30 y 40 años, sumergidos en el último estadio de un largo proceso de marginación continuada en una sociedad altamente competitiva que no para mientes en los fracasados y los excluidos; desde que perdieron la categoría social que otorga el empleo, capuzaron. |
| LM núm. 42, setembre del 1997, p. 16 |
Les condicions socials –que ens afecten a tothom—, no ens fan esdevenir necessàriament ex homes ni transeünts: també podem ser persones que ens considerem «normals» només perquè estem envoltats de trastos, embalums i rampoines. Perquè «actualment, la pobresa també és això: una barraca amb nevera, ràdio i televisió.» [16]
«Nuestra sociedad de consumo ha dejado atrás el cliché del pobre clásico, el del harapo y el de la roña, y ha creado el pobre del electrodoméstico y los plazos.»
(Candel. «El último pobre», en A cuestas con mis personajes. 1979)
[16] Candel, F. «Barraques – promiscuïtat», a Els altres catalans. 1964 i 2008.
De bones intencions l’infern és empedrat
«Paradoxalment, com més coses en sabem,
de la pobresa, més ens costa de solucionar-la»
(Candel. «Filosofia de la pobresa», a La nova pobresa. 1988)
De fet, és allò que passa a escala personal amb la formació, considerada el mitjà de promoció social per excel·lència. En temps de crisi econòmica, el panorama esdevé d’atur intermitent o continuat, sense que els estudis fets et permetin de trobar feina i sortir de la pobresa:
«quan els pobres assoleixen una meta [—que els fills dels obrers poguessin estudiar una carrera—], aquesta meta ja no serveix de gaire, fins i tot de vegades per res.» (Candel. Primera història, primera memòria. 2006)
Fins i tot, a escala social, la solució té aquests límits:
«La major part dels estudis serveixen només per crear aquesta colla d’autòmats: funcionaris…, perquè, sense ser-ho, molts són funcionaris d’empreses, de tot, de la vida en general: és una forma més de pobresa.
[…]
Però els fills no han sabut sortir de la comoditat en què van ser instal·lats. Manca el sacrifici per adonar-se del que esta passant; manca l’esforç per mirar d’escapar d’aquesta tendència que ens fa a tots més iguals, i que és tan trista.»
(Sinca. « El manifest Candel », a La Providència es diu Paco. 2008)
També vol ser optimista i mostrar algunes iniciatives benintencionades per afavorir els pobres, no sempre profitoses, com la Cimera Mundial sobre Desenvolupament Social (Copenhague, 6-12 març 1995) que es tradueix en Despilfarro a costa del pobre, article de l’abril del 1995, on parla també d’algunes d’efectives, com ara el comerç just.
| Despilfarro a costa del pobre |
|---|
| La «cumbre de la pobreza» en Copenhague te ha dejado mal sabor de boca, la sensación de que vive más gente a costa de la pobreza que pobres pueda haber, sobre todo ante el despilfarro de delegaciones como la kuwaití pagando un millón de pesetas diarias por el palacete que habían alquilado, ya que el hotel que les destinaban no era de su agrado. Contrastando lo expuesto yo recordaba la tienda que INTERMON tiene en Roger de Llúria 15, sede social al mismo tiempo de esta ONG o Fundación independiente. Favorecen un comercio justo a través de la venta de productos elaborados por cooperativas de hombres y mujeres del Tercer Mundo igualados salarialmente, donde no existe la explotación infantil y donde la manipulación industrial no afecta al medio ambiente. La tienda es bonita y colorista. Tienen objetos decorativos y prácticos: tallas de madera , tapices, cerámica, cubrecamas, guantes de cocinar, vestidos, objetos de estaño, instrumentos musicales exóticos… INTERMON participa económicamente, técnicamente y organizativamente en países de Asia, África y América latina canalizando la ayuda solidaria que aportan más de 80.000 colaboradores y voluntarios en más de 200 programas de desarrollo al año en sus poblaciones… |
| LM núm. 16, abril del 1995, p. 16 |
Diu Candel que el nivell de vida de la «classe pobra» és de mera subsistència, i n’hi ha de «pobres no depauperats» que anomenem socialment com a «classes populars» o «classes treballadores» que abans li dèiem «classe obrera» o fins i tot «proletariat» [17]
Avui, sota el llenguatge políticament correcte de l’eufemisme, hi podem trobar Otra nueva pobreza, com a l’article publicat al maig del 2003:
«Entre els nous pobres, caldria destacar els treballadors amb feines poc qualificades i sous baixos; els desocupats; els jubilats que, per qualsevol anomalia, tenen pensions reduïdes, o que són donats de baixa a edats que encara podrien treballar i guanyar-se millor la vida; els joves que no han tingut la primera feina o que l’han perduda; els immigrants i exiliats estrangers, sud-americans, asiàtics, nord-africans o negres; els nous desviats; drogoaddictes, prostituïts per desesperació, homosexuals que no assumeixen l’homosexualitat com una cosa normal i correcta sinó com una manera de prostituir-se, chaperos…»
(Candel. «Informe sobre la pobresa», a La nova pobresa. 1988)
[17] CANDEL, F. «Filosofia de la pobresa», a La nova pobresa. 1967.
| Otra nueva pobreza |
|---|
| Se ha creído, durante tiempo, que la pobreza es una, indivisible e inamovible. Se ha olvidado que estamos en una sociedad que todo lo analiza, lo clasifica y lo etiqueta. La nueva pobreza es la que sustituyó a la tradicional. Nació en el 1973, cuando la gran crisis del petróleo, que abrió en el mundo del trabajo la grieta del paro, grieta que no se ha restañado y que parece no se restañará. Aparte del Primer Mundo (la sociedad capitalista), el Segundo (la sociedad socialista, desgraciadamente periclitada), el Tercer Mundo (el de la hambruna africana) apareció el Cuarto (el de las bolsas de pobreza en las ciudades industriales, neoliberales y globalizadoras). Dicen que no es ya el sentido estrictamente económico ¿Qué pues? ¿El statu quo? ¿La renta per cápita? ¿su fragmentación? ¿Sus muchos modelos? ¿El haber sido abandonada por el paternalismo? ¿También por la caridad? ¿El que su resolución sea estrictamente social? ¿O de justicia? ¿Una pretendida igualdad utópica? Insistiendo en el afán rotulador del momento actual, a la nueva pobreza se le está adhiriendo la etiqueta de «novísima», como los poetas catalanes de la antología de Joaquim Molas y Josep M. Castellet. |
| LM núm. 106, maig del 2003, p. 4 |
Res a fer, Dama Justícia
Com més s’estudien les causes de la pobresa, més lluny s’està de resoldre’n els efectes, perquè més conscient s’esdevé dels interessos que són al darrere i més costa de tallar. Candel hi veia una paradoxa. I mira que les causes són senzilles!:
«La condició de “ser pobre” es basa en la desigualtat generada pels processos de producció i d’intercanvi comercial de bens i de riqueses, que són, a més dels creadors de la pobresa, els seus sostenidors.»
(Candel. «Filosofia de la pobresa», a La nova pobresa; 1967)
La desigualtat esdevé més gran com més va, avui amb el suport de les noves tecnologies, que Candel no havia arribat a conèixer: la intel·ligència artificial i la robòtica. El futur de la societat dependrà de qui s’apropiï de les seves rendes, com diu el politòleg Josep Costa [18] .
Per això, no se li posa fi a la pobresa. Ara la paradoxa és el fatalisme que traspua: A La pobreza, lacra que nunca termina, del setembre del 2003, Candel ens embarca en un bigarrat bloc de text d’un sol paràgraf per evitar que puguem respirar durant la travessia, i ens n’adonem que així no val la pena de viatjar.
[18] COSTA, J. Els grans dilemes de la desigualtat global. El Món. 13.09.2025. Consultable en línia a https://elmon.cat/opinio/grans-dilemes-desigualtat-global-1052140/
| La pobreza, lacra que nunca termina |
|---|
| Aparte de la pobreza históricamente tradicional y hereditaria, la del mendrugo y tender la mano, los nuevos roles sociales están haciendo gravitar sobre nosotros otros modelos, algunos de los cuales no los colocarías nunca en el estadio de la debilidad económica: la inmigración, el hipotecamiento, las medias y bajas pensiones, la fiscalización de los escuálidos ingresos, los refugiados más o menos políticos, la pobreza del paro, la del trabajo inestable, la de las viudas que antes de serlo vivían de los ingresos del marido, la de los hijos eternizados en casa de los padres cuando estos murieron, los rebotados de los países del Este que al desaparecer el comunismo se quedaron sin cobertura estatal, el Cuarto mundo incrustado en la marginación del Primero, la de las guerras, la de las devaluaciones tipo Argentina y aquí Eurobank, la de los que hacen la estatua o el tancredo en nuestras Ramblas o en tantas rúas europeas, los de la rebusca en los contenedores, esos que recogen lo que otros tiran ahora que tantas cosas se tiran y que son como el sabio de Calderón de la Barca, aquel que iba rebañando lo que otro colega arrojó… Siempre hay los que son más que los otros, incluso en el no tener. |
| LM núm. 109, setembre del 2003, p. 20 |
Durant la guerra i la postguerra a Espanya, els qui no tenien res a perdre llevat de la fam, anaven en tren als pobles de la comarca a robar a cabassos els productes del camp que els pagesos no volien vendre’ls o que només intercanviaven amb els estraperlistes per béns que no tenien. Aquells vagons no eren de viatgers, sinó de mercaderies, i
«Se zambullían en ellos como borregos, apelotonados, orinándose en el mismo vagón o por las rendijas de las puertas cuando había necesidad de ello.»
(Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje. 1959 i 2002)
Més endavant, la pobresa que no cessa. Des del mirador de la sagristia on ajudava el seu pare el sagristà, Candel anunciava:
«Hoy me encuentro cerca del comunismo. Puede que sea la única solución al malestar físico, a la miseria material de las personas.»
[…]
«Con motivo de las Navidades se pone más al descubierto la miseria reinante. En la rectoría hay verdaderas conglomeraciones de desgraciados. Son más los necesitados que lo que hay para repartir.
[…]
Lo tremendo es no poder hacer nada por ellos, a duras penas escucharlos. A mí se me revuelven las tripas, y sueño con revoluciones y con cambiar y regirar las cosas, al estilo de la Internacional, los que nada son, que lo sean todo, y los que ahora todo lo tienen, que pasen hambre, miseria y frío, que no se vayan al otro mundo tan lindamente.»
(Candel. Diarios, 1945-1975. Lunes 21 de diciembre 1959; i viernes, 23 de diciembre de 1960)
Això ens fa pensar que estem en guerra contra el capital, però és una guerra somorta i amb sordina, que ja hem donat per perduda. Per tant, passem pàgina i ens situem en la postguerra, que s’assembla tant a la guerra però sense l’agror aspra de la sang vessada. Arribat un temps de revolta no hi farem res, perquè estem hipotecats i paguem terminis del cotxe…
A cavall del segle XX que moria i del naixent XXI, en Candel era escèptic sobre les possibilitats de viure solidàriament la respectiva pobresa de recursos. Tot conversant amb al seu biògraf, el Genís Sinca, :
«Avui ningú fa res a canvi de res. Això s’ha perdut. La gent va en plan d’executiu. A fer diners. Tothom vol diners. Fins i tot, els pobres d’ara no volen l’entrepà; volen diners, també. […] No ens n’adonem, però tots som més pobres. No es passa tanta gana, però tots som més pobres, en tots els sentits.»
(Sinca. «El manifest Candel», a La Providència es diu Paco. 2008)
Continuarem al capítol Estat del benestar.
