Carmen Asensio Pascual. 65 anys. Oftalmòloga. Dues filles,Carmen i Laura.
Té dues filles que viuen fora de la ciutat, acaba de ser àvia i no es vol perdre l’etapa nova que li ve. Així, nosaltres també l’acomiadem compartint les seves experiències professionals i vitals i amb l’ànim que l’esperit de superació i servei sigui una constant en la generació que li pren el relleu.
Ha canviat molt la manera d’envellir de la vostra generació. Els bommers l’afronten d’una manera diferent. Com s’ho planteja vostè?
És curiós, perquè realment, no em veig com una jubilada. Em sento com quan tenia 40 anys. Faig la mateixa vida. No és que sigui molt esportista, però soc activa, m’agrada caminar, passejar amb la bicicleta, fer pàdel… no en soc experta, però ho faig. No obstant això, hi ha activitats com anar a concerts, conferències, cursos o viatjar, que per falta de temps no puc fer-les. Ara que em jubilo, tindré temps i crec que en gaudiré.
Amb el debat per la desigualtat entre homes i dones, la medicina ha estat un camp que s’ha feminitzat. Quina ha estat la seva experiència des que va començar fins ara?
L’any 83 vaig arribar a Barcelona, aleshores vaig fer l’especialitat i vaig començar a treballar el 89. A la facultat, gairebé la meitat de la classe ja érem dones. Sí que quan sorties al món laboral, gairebé tot eren homes. Afortunadament, això ha canviat. Jo no soc partidària de penalitzar l’home perquè sí; les persones formem equips i tenim diferents peculiaritats, però hem de procurar paritat i igualtat, entenent això com la possibilitat de gaudir de les mateixes oportunitats. Però sempre s’ha de tenir sentit comú.
Un camp inicialment tan masculinitzat l’ha limitat en alguna ocasió professionalment?
Quan vaig començar i els clients veien que eres una dona jove, algun cop si que em preguntaven, “on és el doctor?”, “la doctora soc jo”, els responia. Però un cop els tractes, mai no he tingut la sensació que desconfiessin de mi. Potser a l’inici els sobtava més perquè estaven més acostumats al fet que els tractessin homes, però de mica en mica això també ha canviat.
Des que les dones treballem ningú no té temps per la vida i la cura a la llar. Com va lidiar amb la conciliació familiar?
Quan vaig començar a treballar, no es tenia gaire en compte la conciliació i la baixa maternal era molt curta. Actualment, això ha millorat, malgrat que jo crec que l’ideal seria de 8 mesos, i s’ha de lluitar per aconseguir-ho. Però el pare també ha de tenir la mateixa baixa que la mare, perquè és anar els dos alhora.
Mantenir el nucli familiar em sembla bàsic per a una societat sana. Durant els cinc primers anys dels infants és quan es forma la psicologia dels nostres fills. Em sembla molt important que tinguin als pares a prop durant tot el seu creixement, que puguin controlar també el temps que estan davant de les pantalles, perquè és un tema que afecta molt al desenvolupament psicosocial dels nens. No es tracta de donar-li l’esquena a la tecnologia, però els nens i nenes necessiten relacionar-se directament amb el seu entorn.
Cada vegada es fa més difícil competir amb les grans corporacions i sovint provoquen el tancament de les botigues de l’entorn. Darrerament, hi ha hagut una presa de consciència, però quina és la seva reflexió al respecte?
Crec que cada cop es valora més el tu a tu. Els humans som éssers molt sociables. A les grans empreses això es perd perquè al treballador ni el coneixen, és un número i li exigeixen una productivitat. A les empreses petites és més fàcil conèixer la gent i potenciar la iniciativa que tingui cada treballador. La pandèmia ens ha fet reconsiderar moltes coses. Hem vist que es pot teletreballar, un fenomen que ha facilitat la conciliació familiar. També hem vist que no és necessari viure tots en les grans ciutats. Podem viure als afores, més en contacte amb la natura. Crec que cada cop se li dona més importància al benestar del treballador i que tingui el seu espai lúdic, que pugui desconnectar, perquè s’ha demostrat que rendirà millor. No només és important la productivitat, sinó les condicions físiques i psicològiques de les persones.
Quin missatge deixa als pacients i als veïns de la Marina? És optimista amb el context en el qual estem vivint?
Soc molt optimista. Hi ha un context on la informació és molt alarmista, a totes les èpoques hi ha hagut problemes. Ara tenim un benestar social que no havíem tingut mai. Tenim millor salut, millors condicions per a la gent més gran. Ara els joves tenen unes condicions més bones tot i els problemes nous, com la substitució dels treballadors per màquines, però crec que hi ha massa pessimisme per la informació tan negativa que hi ha.
És veritat que hi ha països del tercer món amb unes condicions molt dolentes, però ha baixat molt la mortalitat, i hi ha més vacunes contra malalties mortals, etc. Es pot fer molt més del que es fa?, sí, però això és feina dels polítics. Nosaltres no podem fer gaire cosa, a més de votar. Crec que la nova tecnologia ha ajudat a la polarització. I és una pena perquè la tecnologia ens ha d’unir. Realment, què és el que vol tothom? Millorar les seves condicions. Si tots anem a una, el rendiment és molt millor. Però si ens enfronten entre nosaltres, ens manipularan més fàcilment.
Què s’emporta d’aquest barri i que li diu als seus pacients?
D’aquest barri només puc dir coses bones. Ens coneixem tothom, sempre hi ha gent al carrer, conversem, tenim mercat, farmàcies, metges, botigues, bars, forns de pa… És un barri especial en el sentit que t’ajuda quan ho necessites. Només puc estar agraïda de l’acollida que he tingut. Als meus pacients, els dic que estic molt contenta i agraïda per la confiança que m’han fet. M’emporto un record molt feliç, i gràcies per tot!
“Tot el que comença té un final. I l’important és que el trajecte sigui satisfactori. Me’n vaig feliç d’haver desenvolupat la meva activitat vocacional durant tots aquests anys. Ha estat molt gratificant perquè he tingut la confiança dels meus pacients”, diu la Dra. Asensio, com se la coneix al barri.
