Pel Rubén Cruz
Divendres 12 he anat a l’AMCL per trobar-me amb la Yohany. He aprofitat per agafar prestat un llibre del racó que hi ha a l’entrada. Després hem anat a petar la xerrada a la terrassa d’un bar.
—Com et va?
—Bé, no em puc queixar. I tu?
—Tampoc. No convé queixar-nos, que hem de gaudir del que tenim.
Vam convenir que fer-se adult és adonar-se que no ho pots controlar tot, i que de vegades has de deixar anar les regnes perquè les coses vagin sortint soles, a la seva manera, i gaudir-ne de la calma.
Dissabte vaig començar a llegir el llibre acabat de manllevar.
El vigilant en el camp de sègol és el conegut títol d’una novel·la de J. D. Salinger no gaire llegida entre nosaltres, perquè arrossega un llast: és literatura per a adolescents, amb tot el seguit d’hormones revoltades i trastorns de la conducta que els suposem perquè ens recordem de com érem fa una pila d’anys.
Ara hem esdevingut adults, amb tot el seguit d’hipocresia, cinisme i superficialitat que se suposa que arrosseguem nosaltres. Aquesta és precisament, la denúncia que ens fa en Holden, el jove protagonista de la novel·la. Però no he vingut a ventar les mosques de la gent granada com jo.
Soc aquí per parlar del primer gest de maduresa d’una persona jove, que li fa acceptar el camí al qual estem tots abocats: el camí de créixer.
Com reconeix el Holden, el protagonista, no és fàcil parlar amb ell, no et venen ganes de fer-ho, o se’t passen aviat. I tanmateix, volia jo acabar la lectura per saber cap a on em portava la seva divagació extrema, el seu retorn a allò conegut per evitar de topar amb els propis límits. Però el Holden no té gaire èxit. Jo he insistit en trobar-li el sentit a la novel·la fins al final.
Imaginem un adolescent confós en una xarxa d’idees. No hi veu gens clar allò que és i no sap ni tan sols imaginar què serà més endavant. No sap què vol, ni què ha de voler. Es perd d’una idea a una altra, inconstant. És el retrat de bona colla de joves, ara que estudiar és un temps mort abans d’un altre temps no menys mort, que és trobar una feina. Quan no fan ni una cosa ni l’altra, és lògic que no trobin sentit a res del que podrien fer.
Aquest noi ni tan sols sap enamorar-se, perquè li troba defectes als amics i companys amb qui surt o vol sortir.
Té una família que li protegeix materialment sense donar-li el suport que necessita, perquè tampoc sap com fer-ho.
Té germans i germanes, grans i petits, tots més brillants que no ell. S’hi sent fracassat abans d’haver emprés cap camí propi, perquè li fan estudiar en un internat. Però s’estima els germans, especialment els que el segueixen en edat. I els germans se l’estimen, malgrat la seva rastellera d’expulsions dels instituts per on passa. Tot i que el germà petit havia mort feia tres anys, Holden el té ben present.
Un dia, expulsat de l’últim centre, torna a casa només per acomiadar-se de la germana petita, abans de partir cap a l’Oest americà a trobar una feina qualsevol que li permeti de viure al mig de la natura, com un llenyataire o un carboner. Es munta aquesta pel·lícula de vaquers.
Quan Phoebe, la germana, decideix marxar de casa amb el germà expulsat, Holden mira de protegir-la, vigila per ella el camp de sègol on no s’hi veu gaire, ple de riscos. El jove no vol que ningú pugui fer-li mal, a la nena, perquè tampoc no sabria defensar-la prou bé, i accepta tornar a casa i seguir el curs natural dels esdeveniments: el probable càstig i el nou institut on mirarà d’aprofitar el temps.
L’estima és el motor per fer allò que cal fer, però no qualsevol sentiment emotiu que ens la recordi, sinó l’estima interessada en el benestar de l’altre.
Aquest és el començament. Arrencada de cavall… Més endavant, la vida adulta no controla tant com voldria, però els fonaments fan que no calgui. No hi haurà aturada de ruc…
