Aquest setembre s’estrena “Valentina i la noche” un curt sobre la història dels efectes d’una amistat tòxica. La protagonista, una noia trans, normalitza la presència d’aquest col·lectiu en barris obrers, per això la Marina forma part de les localitzacions del rodatge.
Parlem amb Raul Villalba, director del curtmetratge i amb Noor Husheri, productora i guionista, tots dos estudiants de l’Escola de Cinema i Mitjans Audiovisuals de Catalunya, per saber més de com ha estat aquest procés de creació.
Quina és la història darrere del curt “Valentina i la noche”?
Valentina és una noia trans de 18 anys que viu amb la seva millor amiga, Mar, de 17, i entren en un bucle d’un no parar de sortir de festa, sense estudiar ni treballar, ni cap altra motivació. La història explica com aquesta amistat arriba a la seva fi, i com la toxicitat que comporta aquesta relació les arrossega cap a un mode de vida que no els convé. El curt sobretot se centra en una nit de festa i en com evoluciona l’amistat fins que Valentina decideix posar-hi fi, i canviar de vida.
Heu gravat bona part aquí al barri, a les vivendes de SEAT, Alts Forns… on has crescut tu, Raul. I parleu del “barri” com un lloc on la Valentina no pot acabar de ser ella mateixa, per què?
La idea principal del curt era marcar dos espais. Un al Raval, un lloc més cèntric on hi ha més gent i més diversitat, on es pot mantenir un cert anonimat. I el barri, en aquest cas la Marina com a exemple, més apartat, on els veïns és coneixen, això típic dels barris de “tu ets la neta de la Pepita”. Més que un lloc on ella no es pot expressar lliurement, és un lloc on ella destaca més. Al barri ella intenta passar més desapercebuda, es mostra en interiors…
És important normalitzar totes les identitats en els entorns més propers….
Exactament, nosaltres el que volíem era que personatges com la Valentina, una noia trans, també ocupés espais quotidians com els del barri, perquè així es visibilitza que els perfils LGTBIQ+ també existeixen en barris obrers i humils com la Marina i que s’ha de normalitzar la convivència, que en la pràctica és així.
Suposo que el fet que la Valentina sigui una noia trans acaba influint en la història.
Sí, òbviament, tot i que d’una manera indirecta perquè el fet que sigui trans no és el centre, la història en si parla de l’amistat. Ho volíem tractar amb la major naturalitat possible i sense incidir massa en la seva identitat de gènere. La idea neix d’una història real, i no ha estat fàcil captar la realitat d’aquestes dues amigues i adaptar-la a un guió de ficció.
Era important no assenyalar dient: mira, el nostre personatge és trans!, sinó començar a gravar i explicar la història, l’espectador no ha d’arribar a cap conclusió, sinó que són dos personatges que ha d’anar descobrint.
En aquests últims mesos s’han incrementat les agressions al col·lectiu LGTBIQ+, al barri mateix va ocórrer una . Justament vosaltres parleu d’aquesta por a mostrar-se en els seus entorns propers, què en penseu?
Doncs nosaltres vam gravar la mateixa setmana de l’Orgull i no va ser gens fàcil sortir a rodar amb les noies. Vam patir alguna agressió, ens van arribar a tirar ous, agressions sobretot verbals.
Teníem tan clar que volíem explicar la història, nosaltres, tot l’equip i les actrius, que vam continuar com si res perquè cal i perquè és una lluita constant, és l’única manera que projectes com aquest tirin endavant. Les actrius, que eren les més exposades, ja s’havien trobat en situacions similars, i van saber reaccionar i portar la situació el millor possible.
De manera personal com ho viviu?
Amb por, perquè és sortir de casa i no saber que et pot passar. D’agressions, jo n’he patit tant de físiques com de verbals, però crec que dins del col·lectiu LGTBIQ+ hi ha gent que ho té encara pitjor, com les persones trans. Falta molta informació, sobretot des de les famílies i les escoles. Cal normalitzar totes les identitats.
La reacció del col·lectiu és la d’empènyer encara més…
Sí, sí, és clar, hi ha una història allà on miris. Sobretot arran de l’experiència del rodatge te n’adones que és per això que el fem, aquest projecte, perquè segueix sent necessari seguir lluitant cadascú des d’on podem. En el nostre cas, la nostra eina és el cinema.
Teniu en ment algun projecte futur?
Segur que en tindrem, però encara ens manté ocupats el de Valentina. Serà alguna cosa del mateix estil i amb caràcter reivindicatiu, sempre!.
