Desig

Festa de la Primavera a la Marina, 11 maig del 2024

Pel Rubén Cruz

Parlem de desig en singular i ens ve al cap una sola idea.

Mode espera

És una idea comuna que els humans hem singularitzat. Però és un desig petit comparat amb la munió de necessitats que hem de satisfer. Coses de la convivència social i familiar.

El zel entre animals mamífers és com els productes de proximitat al mercat.

La vida humana, necessàriament social, ha convertit el zel de temporada en gelosia permanent perquè la competència és dura i el desig vessa del cervell –com més va més complex— per l’espinada fins a les extremitats pròximes, aviat encarregades de repartir tant carícies i moixaines entre els amics com ferides i clatellades entre els enemics –els que no són del grup. La lluita per la vida ens fa buscar còmplices sota les pedres, d’on traiem parelles, clans i tribus que hem d’alimentar. I en traiem també estris de pedra per mantenir-los, eines de caça i estatuetes per agrair i recordar, transcendir i tornar a desitjar.

De desitjos n’hi ha en singular –un de majúscul i un altre de minúscul que s’hi vol assemblar. I també un ventall inabastable de desitjos plurals, a peu de carrer i sota la llum del sol.

En plural evoquen necessitats humanes diverses, les més sofisticades i prescindibles. Això passa perquè les primàries –l’aliment, l’escalfor i el sostre— són massa vulgars i corrents per desitjar-les, només esperem de satisfer-les.

I tanmateix el desig singularitzat per excel·lència n’és una de primària, en una espècie animal que necessita el sexe per reproduir-se.

Mitològicament, el Desig majúscul i compartit pels déus olímpics diversos s’implantava com un òvul fecundat a la matriu d’una atractiva dona mortal, i en naixia un Heroi sense ni tan sols pensar-hi.

Més tard, religiosament, el Desig majúscul i singular d’un únic Déu va ser motor de canvi.

De la foscor a la llum, del Caos a l’Ordre, hi ha un desig creador sense contingut o càrrega sexual. Evolutiu o revolucionari, el canvi és inevitable perquè res roman igual a si mateix per sempre. Idèntic voldríem que fos Déu, i alhora evolutiu i revolucionari del món canviant que hem muntat. Etern com és Ell, el voldríem present i sempre actualitzat al nostre servei. Sempre la millor versió, monolloc i multitasca, per disposar-ne.

El foc dels déus portat per Prometeu a terra dels humans. És d’aleshores ençà que desitgem.

Per què serveix un Creador si no en recrea l’Obra?

Vet aquí per què Déu va voler fer-se humà en una dona, santa però mortal. Déu pare no té desig ni desitjos, només Voluntat. Déu mana, i deixa els desitjos per als impotents, tot i que des del Concili Vaticà II els cures ens parlen d’un Creador que espera de nosaltres que fem bona la Seva Voluntat. Com que esperar no és manar, hi ha gent que vol ser manada, i menada cap a la salvació amb unes ordres precises que sempre miren cap a l’edat d’Or del passat.

Els cures de tots els temps desterraven i desterren la pecaminosa Concupiscència a l’infern on cremen el Desig i els mals endreços. I si el foc etern no feia prou basarda, ens amenaçaven amb la ceguesa. I ja coneixíem la mala vida d’un cec abans de l’ONCE, sense haver de deixar aquest món.

El paper de dona portadora de vida, idèntica i diversa, d’un temps a un altre és universal: transcendeix l’individu sense immortalitzar-lo, mitjançant la descendència del mascle llavorer.

La identitat es reinventa per transcendir-se. L’evolució de les espècies és la seva identitat actualitzada que les permet travessar les eres del temps. I l’evolució és revolucionària perquè no deixa espai a Déu després del setè dia. Déu es va retirar al cel per contemplar la seva obra, i d’aleshores ençà que no sabem de quina manera intervé en les nostres petites vides, però ho desitgem i en construïm relats. Tenim cada dia i a tota hora una oportunitat per desitjar que Déu faci més que nosaltres. Davant tanta necessitat, esdevenim desitjos que el Sistema procura simplificar en un desig de sol, petit i escurat: el de reproduir-nos per sobreviure.

Teresa de Jesús,fundadora de les carmelites descalces, mística i escriptora espanyola (1515-1582).

El desig minúscul és impulsiu i impetuós com un mascle fatxenda que porta el seu foc a cada potencial parella, sense compromís ni complicitat. Quan s’engega, la rauxa no té aturador, i el seny femení ha de posar-hi el límit: el paper civilitzador de portar el foc del cel al terra, que funda la llar protectora de la vida. Renovant-se, el foc a terra recicla la brossa i recrea el món humà xano-xano.

Avui tothom desitgem —som subjectes— i tothom som desitjats –som objectes del desig d’algú. Però som desiguals davant el desig. Els mascles tenen més dret a exhibir el seu desig, perquè han après que ningú no els ho retraurà.

Del compte de la il·lustradora Ame Soler a Instagram, Tres Voltes Rebel. Il·lustra la cançó del mateix títol del grup Adelyne (2024), que diu

Què seria dels mascles si les femelles els empaitessin amb ànim procreador? Observats amb desig, tothora? Exposats a la floreta i el grapeig abusius i no desitjats?

El món al revés, impossible.

Els benestants aconsegueixen moltes coses i desitgen només una, mentre els menys afavorits en necessiten moltes i potser n’aconsegueixen una de sola: l’única que el Sistema els permet desitjar.

El desig s’ha democratitzat fins al punt que oblidem o abandonem els valors que satisfan necessitats més bàsiques però alienes. Per això la diversificació de l’oferta al mercat del desig propi fa impossible de satisfer necessitats humanes col·lectives. Com abans la caritat amagava la justícia social, ara l’exhibició del desig propi perquè el satisfaci el mercat no deixa espai per a pensar un canvi (polític) necessari de model de societat.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.