Viure poèticament: Nocturnal

Glòria Bosch i Morera

Nocturnal

Sento l’esclat esmorteït de bombes
i la metralladora, de rítmic repicar.
Veig gent que corre, buscant l’ombra
on amagar el seu cos i el seu esguard.

Veig mans, que vessen odi,
brandant armes vessant sang
i d’altres mans crispades que tremolen
pel pes de tanta iniquitat.

Veig nens que ploren de por, desemparats
i d’altres que no ploren de blanc amortallats.
Tant de dolor m’enutja, em cansa,
em sobrepassa…
Canvio de canal…
            i acabo de sopar.

Del dolor i la indiferència

Vivim acostumats que les desgràcies sacsegin el món. No cal anar gaire lluny: pandèmies, volcans, sequeres… i d’altres, culpa dels humans: guerres, conflictes armats, violència i mort. Ens podem acostumar a una situació així? Doncs si, ens hi acostumem, per supervivència, perquè en un món hostil hem de trobar una zona on poder sentir-nos a gust, no és saludable estar angoixats tot el dia.

Però a vegades passen coses que espanten. Ens estem deshumanitzant? Fa un parell de mesos va morir el fotògraf René Robert després de caure a terra i estar nou hores NOU! semi-inconscient en un carrer de París. Va morir de fred, per hipotèrmia. Era un carrer cèntric, la gent caminava pel seu costat i ningú no es va apropar a interessar-se pel que li passava. “Un borratxo”, devien pensar, i encara que ho hagués sigut, tenim dret a deixar-lo morir? Ens aclapara que l’hora de menjar ofereixin constants notícies de mort, destrucció, dolor i sofriment. Tanquem els ulls per indiferència o per impotència?
Ara que els refugiats són rossos, d’ulls clars i pell blanca ens ha sacsejat la proximitat de l’horror de la guerra i la por que el conflicte no es faci internacional. Potser és un revulsiu a les nostres consciències per mirar al voltant i recuperar la humanitat necessària per conviure dignament.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.