Paco Marín Andreu / L’art del cinema a Barna
Escrit especialment per als meus amics, ja amb certa edat, que un dia van tenir la sort de viure per Dallas i Texas entre els cavalls, pistolers, ranxos, assalts a diligències, atracaments a bancs, salons i duels al carrer principal del poblat.
Avui és un dia de pluja, i això significa que no tinc ganes de res. No vull sortir al carrer per passejar, i tampoc vull anar als encants a cercar algun nou tresor. És per aquest motiu, que he decidit veure una pel·lícula, ‘’La caza del oro”. Un típic spaghetti western filmat als anys seixanta a Barcelona. De la que cal destacar la feina del seu director, Joan Bosch, qui era català.
Al film trobem la magistral actuació del protagonista, l’Anthony Stefen, realment anomenat Antonio Detefé, amb el qui jo vaig filmar tres pel·lícules; entre elles “Jentelman jo” i “Dallas”. Bon actor, de pocs registres i com deien ‘’un divo entre los divos’’. També tenim al repartiment a Raf Baldasarre, actor italià que va acabar sent productor.
Especial record per a Jarque Zurbano, actor català de múltiples recursos que em va acompanyar durant anys representant amb gran professionalitat una gran varietat de personatges. M’hauria agradat comptar amb ell per a algun dels meus curts, el vaig estar buscant, però quan el vaig trobar estava ja rodant molt alt. El meu record més afectuós per a ell.
A més, a la pel·lícula també apareixen Ponciano (el doble de Schwarzenegger), en Conan, l’entranyable Indi Gonzàlez, Patin, Llomart, Juan Torres, Gustavo Re, Ferran Sancho, Daniel Martin… I no puc oblidar-me de la bona fotografia per part del Juliol Perez de Rozas, i els bons enquadres de l’Antonio Piñero.
No puc acomiadar-me encara d’aquests moments de record, per això segueixo la sessió amb la pel·lícula ‘’De hombre a hombre’’ del director italià Giulio Petroni. Amb ell vaig gravar ‘’Tepepa’’ juntament amb l’Orson Welles i amb el Tomas Milian. La pel·lícula té una magnifica narrativa visual i una excel·lent imatge del gran director de fotografia italià Carlo Carlini, amb qui també vaig treballar a una pel·lícula italiana rodada a Barcelona als seixanta. A més, va ser una sorpresa veure entre els “dolents” de la pel·lícula als meus amics, l’Emili i Ramon, actors-especialistes que amb el seu físic i dots interpretatius ens fan creure que eren molt, molt dolents i en realitat eren molt, molt bons…
Doncs bé, ara sí, és hora de deixar d’escriure. Fins aquí la meva ” sessió doble ” d’avui… tornaré.