El col·lectiu enfronta la radicalització dels intolerants amb l’avanç social i legal que els empara
Yaiza Sánchez
Malgrat que la comunitat LGTBQIA+ existeix tot l’any, la visibilització del col·lectiu pren especial força el 28 de juny, Dia Internacional de l’Orgull LGTB. Durant les setmanes prèvies a la celebració, molts establiments s’acosten públicament a la comunitat, sovint estigmatitzada i silenciada. En ple 2022 són significatius els reptes i discriminacions que les persones LGTBQIA+ ha d’afrontar diàriament, tant legals com socials. Les xifres en són una prova: segons l’Observatori Contra l’Homofòbia, les agressions han augmentat un 70%, fet que converteix el 2022 en l’any amb més violència vers la comunitat.
Amb l’objectiu de tractar el debat social actual de la comunitat LGTBQIA+, des del diari hem parlat amb quatre persones que donen veu a tres de les inicials del col·lectiu: la Chris, en Gianni, l’Aina i en Laders.
Chris
La Chris és una dona trans, espiritual i anarquista de vint-i-cinc anys. No vol obviar l’etiqueta de “trans”, perquè opina que així dona visibilitat al col·lectiu. Quan tenia tretze anys “va sortir de l’armari” com a gai; cinc anys més tard, va descobrir que hi havia una classificació de gènere més enllà de la binària, és a dir, que escapa de la tradicional distinció home – dona. Primer va identificar-se com a no binària i, posteriorment, com a dona trans. “Durant la meva infància van assetjar-me per la meva condició sexual”, explica. El fet de sortir del barri va ajudar-la a conèixer espais LGTBQIA+, on va sentir-se acceptada i acompanyada.
Gianni
En Gianni és un home cis, gai, d’esquerres i ateu de dinou anys. Tot i que d’ençà que té memòria va saber que certs aspectes de la seva personalitat se sortien de l’heteronormativitat –amb altres paraules, que no s’identificava com a heterosexual–, va prendre consciència que existia la comunitat LGTBQIA+ amb deu anys. Això va permetre que, dos anys després, s’adonés que és homosexual. “Tanmateix, no vaig sortir de l’armari fins als disset anys perquè no m’acceptava a mi mateix”, reconeix.
Aina
L’Aina és una dona cis, bisexual, agnòstica i anarquista de vint-i-sis anys. “Vaig adonar-me tardíssim de la meva orientació sexual”, explica entre riures. Com sabia amb certesa que se sentia atreta pels homes, va definir-se immediatament com a heterosexual. Tot i que amb disset anys va viure una història d’amor intensa amb una noia, l’Aina va pensar que només se sentia atreta per ella en concret, no pel gènere femení. Ja entrada a la vintena va iniciar un procés de reflexió i va determinar que ella també formava part del col·lectiu. Aquest fet va trasbalsar a certs membres del seu entorn, convertint-se en una mena de capsa dels trons.
Laders
En Laders té divuit anys, és bisexual, cis, ateu i d’esquerres, tot i que no té la seva preferència política gaire definida. Amb l’edat d’onze anys, durant uns campaments amb l’esplai, un amic plorava al llit perquè tenia un secret que no podia confessar a ningú. Després d’insistir una mica, va confessar-li que era bisexual. “Automàticament vaig pensar: crec que jo també”, conta. Gairebé al moment va fer pública la seva orientació sexual.
Fa 45 anys que Espanya va organitzar la primera manifestació massiva a favor dels drets homosexuals. Ja es començava a respirar un ambient de canvi, encara que no feia ni tres anys que Carlos Arias Navarro, aleshores president del Govern, anunciava amb veu emotiva l’històric “Españoles, Franco ha muerto“. Va haver-hi un precedent a la concentració: el 26 de juny de 1977, Catalunya va ser pionera amb la marxa organitzada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), amb una assistència de 5.000 persones,.
El motiu de l’elecció del 28 de juny com a data reivindicativa es remunta a l’any 1969, a Nova York. La matinada d’aquell dia la policia va fer una batuda al bar gai Greenwich Village Stonewall Inn. L’establiment era quelcom prohibit en tant que era il·legal servir begudes alcohòliques a persones LGTBQIA+ i inclús que aquestes ballessin entre si; normalment, però, passava desapercebut mitjançant suborns. Aquell dia els policies van entrar-hi amb actitud agressiva i les assistents van oferir resistència a les detencions, tornant-los el cop durant quatre nits de disturbis en protesta.
- La discriminació i segregació que va donar-se a l’Stonewall Inn podria passar avui dia – raona la Chris –. Les idees preconcebudes que van portar als policies a denominar-los “estranys” encara s’observen en la societat.
- I tant! – coincideix l’Aina –. Jo a vegades veig i escolto situacions i penso… Millor torno a l’armari.
Les dades justifiquen el temor: l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea (FRA) va fer una macroenquesta el 2020 dins de l’àmbit europeu que indica que al territori espanyol el 47% de parelles no mostren afecte en públic per evitar agressions. El sondeig també assenyala el col·lectiu trans com el més perjudicat, ja que el 63%, el percentatge més elevat, assegura haver patit discriminació.
- S’ha millorat molt si ho comparem amb fa quaranta anys, per exemple, però la situació encara no és perfecta – comenta en Laders, mentre la resta assenteix.
- Exacte. Encara s’ha de continuar lluitant, perquè la comunitat està invisibilitzada i ens manquen drets – afegeix en Gianni.
Tot i que bona part dels col·lectius i associacions LGTBQIA+ coincideixen amb l’esperit commemoratiu de la data, les empreses semblen estar per la celebració. Durant el mes de juny és habitual observar logos que substitueixen els colors habituals per les tonalitats de la bandera de la comunitat, productes amb una etiqueta de gay-friendly… Es tracta d’una estratègia de màrqueting denominada pinkwashing, que fa referència a l’abanderament de valors que no es comparteixen, amb ànim de lucre. El problema és distingir les companyies que ho fan perquè respecten els drets del col·lectiu i les que només en volen fer negoci i ni tan sols contracten empleats del col·lectiu, per exemple.
- Crec que les empreses no són gens coherents la resta de l’any – comenta l’Aina –. S’haurien d’aplicar mesures legislatives per evitar la total capitalització de l’Orgull.
- Penso el mateix – hi coincideix la Chris –. Les companyies han vist que posar-se l’etiqueta de LGTBQIA+friendly els portava beneficis i s’hi han sumat. Suposo que hi ha persones que pensen que ofereixen visibilitat a la comunitat, però no hi estic d’acord, és un pla comercial. Sento que ens donen el mateix espai que a la temporada de Nadal o Sant Valentí.
Més enllà de les estratègies de màrqueting, al món s’ha estès una ombra farcida d’odi, l’extrema dreta. En el cas d’Espanya, s’ha materialitzat en el partit polític Vox.
- Aquests discursos són una barbaritat – sentencia en Laders.
- He passat nits especialment agòniques quan he escoltat algun discurs violent o he sentit un cas de LGTBQIA+fòbia – hi coincideix l’Aina.
- Però és que, a més, amb les paraules només difonen odi – apunta en Gianni.
- Sí – reconeix la Chris –. El perillós de discursos així és que, com ho diuen polítics, les persones afins a aquesta mena de pensament es radicalitzen.
- És cert que em sembla utòpic canviar la mentalitat. Opino que l’acció política hauria d’impedir que els homòfobs puguin faltar al respecte a la comunitat LGTBQIA+. Definir una barrera legal i social a través de la participació col·lectiva. L’extrema dreta traspassa impunement tots els límits – conclou l’Aina.
La pregunta que precedeix a la conversa és obligada: com es pot aturar? Les entrevistades ho tenen clar: amb educació sexual a les aules, aplicada amb perspectiva de gènere, és a dir, a través d’una òptica feminista. Segons apunten, cal parlar a la mainada d’aspectes com la identitat sexual, l’orientació i el cos, per tal que millorin la relació amb ells mateixos i l’entorn.
Reptes de cada col·lectiu
Un cop analitzat el context social, les hem preguntat quins reptes creuen que té cada comunitat. Pel que fa al col·lectiu trans, la Chris assegura que són molts. “Pensa que el paraigües trans inclou moltes persones, com les no binàries, l’agènere… Així que cal protegir-les a totes”. Cita la Llei Trans, que va aprovar-se l’any passat, però que finalment no va incloure tots els punts que prometia en un inici.
També parla del diagnòstic mèdic. “A Catalunya ho tenim més fàcil, així i tot a la resta d’Espanya els processos hormonals són molt llargs. A més, ens continuen tractant com a malalts, perquè ens fan diagnòstics patològics”, sosté. El sistema legal encara hi posa obstacles: per exemple, per canviar el gènere al DNI s’han hagut de fer dos anys previs d’hormonació i un professional ha d’haver detectat a l’individu disfòria de gènere. “Però s’ha de tenir en compte que no totes les persones trans s’hormonen. És una decisió lliure”, recorda la Chris.
Quant al col·lectiu homosexual, en Gianni declara que un dels aspectes que més li molesten actualment són els estereotips. “No tots els gais som iguals”, sentencia. En aquest sentit, opina que la representació als mitjans de comunicació i a la ficció és determinant. “És veritat que ara es fa millor, però abans es tendia a representar-los com a viciosos o infidels”, opina.
En Laders apunta que amb la comunitat bisexual passa el mateix: és famós el tòpic de “no soc bisexual, soc heterocuriós”, un pensament que, sense mala intenció, és discriminatori. Per la seva part, l’Aina opina que cal donar-hi més visibilitat i tractar-la com a una orientació en si mateixa. “No és que estiguem en una fase experimental”, sosté.
