Descobrim una ciència amb un buit legal que pot aportar grans beneficis al món de l’esport i a la salut en general.
No es tracta d’una bareta màgica. No és una medecina. Tampoc un suplement. Alleuja però va molt més enllà d’un tractament enfocat a un punt específic. La seva finalitat no és fer un massatge sinó recompondre, reequilibrar. És la tercera matèria sanitària en nombre de llicenciats a nivell mundial, després de la medicina i l’odontologia; no és, tanmateix, reconeguda a nivell legal ni fins ara disposava d’estudis homologats al nostre país. La quiropràctica, amb ja més d’un segle d’existència, cerca retornar l’equilibri al cos a través d’un treball manual que cal dur-se a terme amb certes repeticions perquè sorgeixi efecte, amb aplicació sobre les extremitats i sobre la columna vertebral.
La quiropràctica, molt estesa a la resta d’Europa, a Austràlia, al Japó i a l’Amèrica del Nord, actua sobre el sistema nerviós central a través de la recolocació d’aquells elements que impedeixen la correcta circulació de tots els impulsos i ordres que han d’arribar i sortir del cervell cap a la resta de l’organisme.
La quiropràctica, molt desconeguda encara a casa nostra, no busca una fórmula determinada ni un alleugament temporal, sinó que mira de restablir l’ordre en l’organisme perquè sigui ell mateix, el nostre “doctor intern”, el de cadascú, el que busqui amb millors condicions i un bon enfocament, solucions als problemes que sorgeixin, ja siguin ossis, musculars, o fins i tot orgànics. El tractament, això sí, ha de ser constant, per poder arribar a ser complet, i dependrà sempre del cas i la persona, per saber si s’ha de perpetuar o si pot ser simplement temporal. No hi ha riscos amb un professional, simplement petites fluctuacions de l’estat nerviós o sensacions de dolor que apareixen i desapareixen, de la mateixa manera que es desperten zones que podien estar adormides o que es van tancant lesions sobtades o cròniques.
Al món de l’esport cada cop més psicòlegs, fisioterapeutes, nutricionistes… tenen un paper exponencialment més important en la preparació d’un col·lectiu o una persona a nivell individual. En els darrers anys també aquesta pràctica, com diu el seu nom, ha entrat a formar part de la vida de l’esportista. En futbol el FC Milan, en tennis, Andre Agassi o Ivan Lendl, en golf Tiger Woods, Evander Holyfield en boxa, Arnold Schwarzenegger en culturisme, en automovilisme Kimi Räikkönen, l’han incorporat com una part més del seu entrenament.
“La quiropràctica pot ser una gran ajuda en la prevenció de lesions i també en la millora del rendiment esportiu.”.
No cal tenir una luxació o una hèrnia per començar, de la mateixa manera que no cal obrir cap quadre d’apatia, patologia o depressió per consultar o deixar-se ajudar per un psicòleg. D’una banda prevé, igual que raspallar-se les dents després de cada àpat pot prevenir la càries. I de l’altra, en restablir aquest equilibri que ningú no posseeix al 100%, dota d’una millor predisposició per poder assimilar millor qualsevol ensenyament, entrenament, hàbit, i per tant, augmentar el rendiment. La seva extensió i difusió però, depèn malauradament en gran mesura de la seva situació legal, precària.
En primer lloc, la quiropràctica no és reconeguda com una professió a l’estat espanyol. Això comporta d’entrada un problema. No hi ha cap facultat estatal de quiropràctica, com hi és als Estats Units, a França o a molts d’altres països. A més, els títols obtinguts en aquests indrets no poden homologar-se. Simplement es rebaixen com si fos una diplomatura, o s’atorga al llicenciat una certificació conforme ha assolit un títol universitari, que però, no té cap contingut. Tampoc pot existir un col·legi de quiropràctics, sinó que ha de ser una organització supletòria com l’és l’Associació Espanyola de Quiropràctica, que mira de ser l’eix vertebrador d’un sector que poc a poc mira de sortir de la clandestinitat.
D’aquesta situació se’n deriven dos problemes: un i clar: el col·lectiu no reb tantes subvencions ni pot dotar-se de tants recursos com ho fa qualsevol col·legi professional, i per tant, no té tanta o cap capacitat, en funció dels casos, per poder avançar en noves investigacions, activitats de difusió o nous plans d’educació. I de rebot, com que no hi ha un ensenyament ni una pràctica regulades, l’intrusisme professional cada cop és més gran. Això significa que cada vegada més gent que no n’ha estudiat la llicenciatura, que ha fet simplement algun curs, que ha après de manera autodidacta o que ha vist exercir algú altre, obre consulta pròpia o ofereix serveis amb els conseqüents perills que això comporta. Estem parlant d’actuar sobre el sistema nerviós i la columna vertebral, i algú amb mancances de coneixement, com ja ha passat, pot fer molt de mal a altres persones.
Què hi ha de bo?
A banda de cursos personals que poden oferir centres o particulars privats, s’ha aconseguit estructurar dos nous màsters en quiropràctica, un a Madrid, en col·laboració amb la Universitat Complutense, i l’altre a Barcelona, dins la Universitat Politècnica de Catalunya. L’estudi regulat és el primer pas per començar a posar aquesta ciència a l’altura que es mereix, és a dir, al nivell de qualsevol altra perquè no és ni única ni exclusiva, sinó que es retroalimenta i es fa més forta en col·laboració amb satèl·lits imprescindibles que hi van sempre lligats com són la nutrició, la fisioteràpia, la medicina o qualsevol altra pràctica de curació o reestructuració de l’organisme, com pugui ser l’acupuntura o el Reiki. És només en cooperació com s’arribarà a un major benefici, també econòmic, però sobretot vital i de salut.
