Durant dos dies, Barcelona va tornar a ser el centre de totes les mirades a escala mundial. Poques setmanes després de la visita del papa Lleó XIV, el Grand Départ del Tour de França va portar les càmeres de més de 190 països fins als carrers de la ciutat, convertint espais tan emblemàtics com la Sagrada Família, el passeig de Gràcia, el litoral o Montjuïc en l’aparador d’una de les competicions esportives més seguides del planeta.
Barcelona va assumir un cost de 9,6 milions d’euros per acollir la sortida del Tour de França, una inversió que les administracions van justificar pel retorn econòmic i la projecció internacional que comporta l’esdeveniment.
El retorn econòmic definitiu, però, encara no s’ha quantificat. Tot i que el Govern ha apuntat que podria situar-se en una xifra similar als més de 100 milions estimats a Bilbao el 2023, l’Ajuntament ha encarregat un estudi específic per mesurar quin impacte real ha tingut a Barcelona.
L’èxit organitzatiu va ser pràcticament unànime. Milers d’aficionats van omplir els carrers per veure passar el pilot de ciclistes i Barcelona va demostrar, una vegada més, la seva capacitat per acollir esdeveniments d’abast internacional. Segons dades de la Guàrdia Urbana, s’estima que unes 120.000 persones van seguir les dues primeres etapes des dels carrers de la ciutat, mentre que el dispositiu de seguretat i mobilitat va mobilitzar prop de 900 agents dels cossos de seguretat.
Però tota aquesta projecció també va tenir una altra cara.
Els dies 4 i 5 de juliol, bona part de Barcelona va quedar condicionada pels talls de circulació. La contrarellotge entre el Fòrum i Montjuïc va afectar alguns dels principals eixos de Sant Martí, l’Eixample i Sants-Montjuïc, mentre que la segona etapa va tornar a concentrar les restriccions a l’entorn de plaça Espanya, Montjuïc i la Marina. En barris com Can Clos, el Polvorí o la Marina del Prat Vermell, molts veïns van denunciar les dificultats per entrar o sortir durant diverses hores, amb desviaments d’autobusos, accessos restringits i recomanacions d’utilitzar exclusivament el metro.
També altres zones de la ciutat van veure alterada la seva mobilitat quotidiana, amb desenes de línies d’autobús modificades, estacions de Bicing fora de servei i importants afectacions al vehicle privat.
El debat, però, va més enllà d’un cap de setmana. El Tour ha deixat imatges espectaculars de Barcelona arreu del món i és probable que hagi tingut un retorn econòmic positiu.
Ara bé, la pregunta de fons continua oberta: fins a quin punt una ciutat que ja és un referent mundial necessita continuar invertint en grans aparadors internacionals? I, sobretot, quin pes han de tenir aquests beneficis davant les afectacions que grans esdeveniments com aquest generen en la vida quotidiana dels barris?
Barcelona fa anys que reflexiona sobre les conseqüències del seu propi èxit. La massificació turística, la pressió sobre l’espai públic o l’accés a l’habitatge són qüestions presents en el debat polític i ciutadà.
No hi ha una resposta única. Per a alguns, el retorn econòmic, la promoció del territori i el prestigi internacional justifiquen les incomoditats puntuals. Per a d’altres, el benestar quotidià dels barris hauria de pesar més que l’impacte mediàtic de qualsevol gran esdeveniment.
Potser el debat ja no és si Barcelona és capaç d’organitzar el Tour de França. Això fa temps que ho ha demostrat. La qüestió és una altra: quin paper han de jugar aquests grans esdeveniments en una ciutat que, precisament, conviu cada vegada més amb els límits del seu propi èxit.
