Sílvia Cardona Morito
Lloc de naixement? Barcelona (1974)
Estat civil? Emparellada amb l’Alberto.
Ofici / formació? Soc biòloga. Ara mateix, dibuixo.
Política? La cura del medi ambient i dels animals.
Religió? Em vaig educar en un ambient cristià, però el meu pensament és més aviat lògic.
De trets dolços i una veu que transmet calma, la Sílvia Cardona costa d’imaginar-se en l’ambient competitiu de les grans multinacionals farmacèutiques on va desenvolupar bona part de la seva carrera com a biòloga. Però la vida, de vegades, obliga a aturar-se per retrobar el camí. El seu passava per un llapis i un full en blanc. Avui dibuixa animals per encàrrec, una activitat que defineix més com un propòsit de vida que no pas com una feina. Els retrats de gossos, gats o altres companys de quatre potes li arriben, sobretot, pel boca-orella i les xarxes socials, mentre continua fent voluntariat en una protectora d’animals. La seva història també retrata un canvi de paradigma: una societat que cada vegada entén més les mascotes no com una propietat, sinó com un membre més de la família. I potser per això els seus dibuixos emocionen tant: perquè no pinta animals, sinó vincles.
Expliqui la seva història. Qui és vostè i d’on ve la seva família?
Soc una persona diagnosticada com a altament sensible. Vaig rebre el diagnòstic fa uns quinze anys perquè necessitava conèixer-me i entendre’m millor. Vinc d’una família treballadora. El meu pare, físic, és de família catalana, i la meva mare, que treballava com a administrativa de direcció a Philips, venia de Màlaga. Per circumstàncies de la vida, van acabar muntant dues ferreteries i cadascú n’atenia una.
És biòloga.
Just acabar la carrera, vaig entrar a l’Hospital de Sant Pau amb una beca. Després del màster vaig incorporar-me al de la Vall d’Hebron, al centre de toxicologia alimentària.
I després canvia de rumb. Per què?
Vaig passar a una farmacèutica de prestigi i, més endavant, a una empresa internacional d’alimentació, fins que vaig acabar dirigint un projecte en una altra farmacèutica, però fa tres anys que ja no m’hi dedico.
Va començar investigant. Per què ho deixa?
Jo volia fer la tesi doctoral i havia d’experimentar amb ratetes. Quan ningú parlava de probiòtics, jo ja hi treballava. Els donàvem probiòtics per menjar… i després les havíem de matar. Ho portava molt malament. Vaig entendre que aquell no era el meu camí.
I és quan fa el salt a l’empresa privada?
També em pesava molt la dependència dels projectes de recerca dels governs. Segons qui governava, hi havia finançament o no. Acabaves depenent massa dels canvis polítics. Un dia, una farmacèutica amb qui treballava em va proposar incorporar-m’hi. I vaig dir que sí.
Què hi va trobar?
Molta competitivitat. Recordo que un company, el primer dia, em va dir: «No m’expliquis res personal perquè, si puc, ho utilitzaré en contra teu.» Aquella va ser la meva benvinguda. Vaig pensar: «Uau…».
I vostè, una persona altament sensible…
Vaig començar com a tècnica, però vaig anar assumint responsabilitats fins a dirigir un departament de nou persones, amb contactes internacionals i els equips d’Espanya i Portugal. Professionalment em va anar molt bé, però l’ambient era terriblement competitiu i l’estrès, constant.
Què li diria a algú que ara comença?
Depèn de cada persona, però si és sensible com jo, gens competitiva, li diria honestament que aquell no és el seu camí. Treballes amb la xarxa comercial, els comercials són molt agressius i el sector té una cultura masclista, malgrat que les empreses intentin combatre-ho. Entenc que siguin competitius, perquè si no el mercat se’ls menja. Però jo era la «namasté». No hi encaixava gens.
I al final, marxa.
En realitat em donen la baixa. A partir d’aquell moment vaig intentar refer-me i retrobar-me. Va ser un procés en què vaig fer les paus amb aquella nena petita a qui li agradava dibuixar, creativa i sensible. Vaig reconnectar amb el dibuix, que sempre se m’havia donat bé, però al qual mai havia donat importància perquè jo pensava que tots els nens dibuixaven bé.
Com en El Petit Príncep.
Sí. I ara m’hi dedico i puc dir que soc feliç.
Ara viu del dibuix?
No. Estic protegida per una pensió. Després d’anys suportant nivells d’estrès molt alts, vaig arribar a un punt que no podia tolerar-ne ni una mica. Els metges van decidir que, per la meva salut, havia de parar. Ha estat una lliçó de vida. Si pogués començar de nou, no ho faria igual.
Recorda el seu primer dibuix?
Va ser amb una cosina. Ella tenia catorze anys i jo en tenia deu. Vam recórrer Barcelona visitant Gaudí, Miró… Ens asseiem a terra i dibuixàvem. Ella em va ensenyar a fer autoretrats.
I com i quan hi torna?
Per la meva germana. Té dues filles i la gran sempre dibuixava. Tothom deia: «És com la Sílvia». Un dia la meva germana em va animar a provar-ho de nou. Quan vaig acabar, fins i tot jo em vaig sorprendre.
Per què animals i no persones o paisatges?
M’inspiren els animals, però sobretot el vincle d’amor que hi ha entre ells i les persones, especialment amb els gossos i els gats. Fins i tot quan pinto animals salvatges, gairebé sempre hi apareix una mare amb la seva cria. Al final, sempre busco explicar un vincle.
Què tenen els animals que sovint no troba en els humans?
Una mirada especial. Quan els miro, tot és sentiment. En els humans em costa més trobar-ho. De fet, només ho veig clarament quan una persona mira el seu animal. Crec que hem perdut una manera de connectar entre nosaltres que encara conservem amb ells.
Cada vegada hi ha més mascotes. Què ens diu això de la societat que som?
Quan hi penso, crec que són dels pocs éssers amb qui podem ser nosaltres mateixos. A un gos li és igual com vas vestit o quin dia has tingut. Hi ha una connexió molt diferent, i crec que els humans la necessitem perquè, entre nosaltres… ens acabem devorant.
Entén que hi hagi qui prefereixi tenir un animal abans que fills?
No ho veig com una substitució. No crec que una cosa reemplaci l’altra.
Què és el més difícil de captar d’un animal a un quadre?
La mirada. Crec que en la mirada hi és tot: t’explica qui és aquell animal.
Juguem una mica. Quin animal la representa?
Una cérvola. Són herbívores, com jo, que tampoc menjo carn; són presa, silencioses, delicades, fràgils… M’hi reconec.
Li llenço una frase i vostè em respon amb una altra. Comencem: «Els animals són millors que les persones.»
Per a mi sí. Amb els animals puc ser jo mateixa. No els he d’amagar que soc massa sensible.
«Barcelona no està pensada per als animals.»
Encara li falta una mica, però ha fet un canvi enorme aquests últims anys. Cada vegada més botigues els deixen entrar, hi ha més espais i també s’està millorant el transport. Al cap i a la fi, són éssers sintents.
«Els animals s’assemblen als seus amos.»
Hi estic molt d’acord.
En què se li assembla la seva gossa?
És poruga i una mica maldestra, com jo. Quan em bloquejo, ella també. Crec que acaben aprenent les nostres conductes.
«Les xarxes socials han canviat la vida dels artistes.»
Moltíssim. Ens han donat un aparador virtual i, d’alguna manera, han democratitzat l’accés.
Si Barcelona fos un animal, quin seria?
La compararia amb una pantera negra, sempre a l’aguait. Com Barcelona, que no dorm mai. És un depredador, però alhora és tan seductora que t’atrau.
Va, ara tiri-li una floreta a la ciutat, que acabem de tornar de vacances…
Barcelona és preciosa. I les oportunitats i els mons que t’obre també ho són.
Però…
El soroll.
I el millor?
Poder tenir platja i muntanya alhora és un privilegi.
