Enmig de tant ambient de trinxera que alguns s’entesten a crear, estem els ciutadans i ciutadanes intentant sortir-nos-en amb la nostra. Que no és poca cosa.
Anem carregats amb les dificultats de la vida, les factures, les xacres, les preocupacions per les filles, els fills i els nets, les guerres que veiem cada dia per televisió i una política que massa sovint sembla entestada a convèncer-nos que qui tenim al davant és el nostre enemic. Molt soroll, molta brega i massa gent interessada que visquem permanentment emprenyats.
Però un, que ja porta uns quants quilòmetres recorreguts, comença a tenir algunes coses clares.
La vida també és per viure-la.
Lorca, que va conèixer com pocs la tragèdia i la foscor, va omplir la seva obra de desig, música, llibertat i una enorme passió per la vida. Potser per això continua parlant-nos tants anys després: perquè, fins i tot sabent que la vida fa mal, no va deixar de celebrar-la.
Doncs això, estimats i estimades.
Caminet del Polvorí, vaig calibrant el que he viscut i el que vindrà. Miro enrere i hi ha de tot: lluites guanyades i perdudes, amigues i amics que ja no hi són, família, companyes i companys, manifestacions, reunions interminables, viatges, alguna batalla que avui potser no lliuraria i moltes que tornaria a lliurar demà mateix.
I miro endavant.
No sé quant camí queda —ningú no ho sap—, però precisament per això no estic disposat a regalar ni un minut als qui volen convertir les nostres vides en una trinxera permanent.
Continuarem reivindicant quan toqui. Protestant quan calgui. Defensant el barri, la sanitat, les pensions, l’escola pública, la pau i tot allò pel que tantes generacions hem lluitat. Però també continuarem fent el cafè amb les amigues i amics, celebrant aniversaris, ballant si s’escau, viatjant mentre les cames aguantin i rient-nos de nosaltres mateixos.
Perquè gaudir de la vida també pot ser una petita forma de resistència.
Així que, caminet del Polvorí, la conclusió d’avui és ben senzilla:
A passar-nos-ho bé. I que visqui la vida!
