Nascut a Ourense i establert a Barcelona des de ben petit, treballador de la Generalitat i vinculat al moviment sindical i associatiu, Molinos impulsa un espai radiofònic que posa el focus en aquelles realitats que sovint queden fora dels grans titulars.
Parlem amb ell sobre els orígens del programa, la seva trajectòria i els reptes de futur.
Abans de parlar del programa, explica’ns una mica qui és Iván Molinos.
Vaig néixer a Ourense l’any 1988 i, amb només nou mesos, la meva família es va traslladar a Barcelona. Vaig néixer prematur i cec, i els meus pares van decidir venir-hi perquè aquí hi havia més oportunitats tant per trobar feina com perquè jo pogués créixer amb els recursos necessaris per guanyar autonomia.
Actualment, treballo com a telefonista a la Generalitat i també estic implicat en diferents espais socials, sindicals i polítics. Va ser precisament a través d’un company de Comissions Obreres molt vinculat al barri que vaig arribar a La Marina FM i va néixer l’oportunitat de fer Foro Social.
Perquè neix Foro Social?
La idea era crear un espai on els moviments socials i les diferents sensibilitats de l’esquerra poguessin explicar la seva feina. Hi ha col·lectius que sovint tenen poca presència als mitjans, com les persones amb discapacitat, els treballadors més precaritzats o moltes entitats socials. Volíem que tinguessin un altaveu i també abordar temes que afecten el dia a dia de la ciutadania.
Com definiries el programa en una sola frase?
És un programa per donar veu als qui no en tenen.
Què hi troba l’oient que potser no troba en altres mitjans?
Intentem explicar els problemes quotidians de la gent: l’habitatge, les llistes d’espera de la sanitat pública, el món laboral o la discapacitat. Moltes vegades aquests temes apareixen als grans mitjans, però no sempre hi ha temps per aprofundir-hi. Nosaltres podem dedicar-hi més estona i escoltar directament les persones implicades.
La teva experiència personal com a persona cega ha influït en aquesta manera d’entendre la comunicació?
No crec que el programa existeixi perquè soc una persona cega; l’hauria fet igualment. Ara bé, sí que és cert que la discapacitat m’ha fet viure moltes situacions que potser altres persones no han viscut. Quan vaig arribar a Barcelona, els meus pares van recórrer diferents metges fins que van assumir que la meva ceguesa no tenia solució.
Va ser llavors quan vam arribar a l’ONCE, que va ser fonamental perquè pogués desenvolupar autonomia. Gràcies a aquella feina vaig poder estudiar, treballar i fer una vida completament normal. Quan era petit encara hi havia escoles que no volien acceptar alumnes amb discapacitat. Recordo que la meva mare fins i tot va haver d’anar al districte perquè pogués entrar en un centre educatiu.
Quan jo vaig néixer encara hi havia cert tabú amb la discapacitat. El país havia estat sumit en la dictadura franquista durant molts anys, i durant aquella època les persones discapacitades havien d’estar tancats a casa i no molestar. Durant la transició, aquest pensament encara s’havia de combatre.
Avui la situació ha millorat molt gràcies al moviment associatiu, però encara hi ha camí per recórrer.
Hi ha cap programa dels que has fet que recordis especialment?
Els programes dedicats al projecte d’Altri els recordo especialment perquè ens van permetre parlar amb responsables polítics gallecs i explicar una problemàtica que fora de Galícia pràcticament no havia tingut ressò.
Per a nosaltres va ser molt important poder oferir aquell espai de debat i per a mi especialment, en ser gallec.
També recordo amb molta il·lusió l’entrevista a Andreu, del programa Llevat dins la pasta, perquè vam poder conversar sobre el món obrer i el paper social de l’Església amb una persona que coneix molt bé aquesta realitat.
Com prepares cada programa?
Consumeixo molts mitjans de comunicació. Escolto la ràdio cada matí, llegeixo premsa digital, segueixo diversos pòdcasts i també consulto els canals de moltes entitats socials. D’aquí surten moltes idees. Després busquem les persones que ens poden ajudar a explicar aquell tema i preparem les entrevistes. També aprenc molt escoltant altres periodistes. Jo no soc periodista de professió, però sempre m’ha agradat el món de la comunicació, els micròfons i parlar en públic. Cada programa és també una oportunitat per continuar aprenent.
Com imagines Foro Social d’aquí a un any?
Continuarem parlant dels temes que preocupen la ciutadania. Segurament abordarem qüestions com l’educació o l’esport adaptat, però sobretot continuarem fent entrevistes perquè crec que és la millor manera d’explicar què passa al nostre voltant.
Què diries a algú que encara no ha escoltat el programa?
Que s’animi a fer-ho. Les emissores de barri tenim la capacitat de donar veu a persones i col·lectius que sovint no tenen espai als grans mitjans. Aquesta és la nostra raó de ser i el que intentem fer a cada programa.
