La Luisa Montero sap què vol dir conviure amb prejudicis des que t’aixeques fins que te’n vas a dormir, és gitana. “Els prejudicis socials continuen molt vius i condicionen les oportunitats de moltes persones”, exposa. Per això considera essencial educar els adolescents i els infants en la no-discriminació: “S’han de criar amb la idea del respecte i de la igualtat en el valor com a persones, ja que, quan pateixen discriminació —sigui molt explícita o més subtil—, això els afecta molt més: es tanquen, s’entotsolen i es posen una cuirassa.”
Promotora escolar de Sants-Montjuïc, la Luisa continua aquesta tasca des de l’Associació Escola Dominical Undebel, on acompanya infants i adolescents en el seu creixement personal i comunitari.
El món no és fàcil. Encara que tothom pugui patir en algun moment un prejudici o una agressió, hi ha comunitats que arrosseguen una càrrega històrica i institucional que pesa per qui són. És el cas de la comunitat gitana. Una exposició al Museu d’Història de Barcelona recorda la seva persecució secular: prohibicions de llengua i vestits, destrucció de famílies, repressió cultural, marginació urbana. Les pragmàtiques dels segles XVII i XVIII van arribar a separar pares i fills per eliminar allò que els feia gitanos.
La psicologia i la neurociència han demostrat que els traumes socials poden transmetre’s durant diverses generacions. La por, la desconfiança o la resistència formen part d’una memòria col·lectiva que pesa encara avui. Per això, la feina de la Lluïsa amb els joves gitanos, àrabs, llatins i d’altres minories busca reconnectar-los amb la seva història i convertir-la en una força motora. “Treballo perquè coneguin d’on vénen i aprenguin a afrontar els prejudicis que, malgrat els avenços, encara trobaran quan busquin una feina o qualsevol altra oportunitat —explica—, i que ho facin sense sentir-se’n responsables.”
A l’aula, la Luisa convida els alumnes a reflexionar sobre què significa ser gitano. Les seves respostes, plenes de naturalitat i orgull, són el millor indicador del progrés aconseguit. L’Alfredo Fernández, per exemple, explica que vol ser advocat o psicòleg perquè li agrada ajudar els altres. “Em sento feliç de ser gitano —diu— perquè amb el mínim som feliços i som únics en aquest món.” També la Yoli té les idees clares: li agradaria tenir la seva pròpia empresa de cotxes i assegura que està orgullosa de la seva cultura i dels valors que li han transmès.
Ara bé, la Luisa insisteix sovint en la importància dels referents positius. Explica que molts infants o adolescents que mostren conductes més conflictives ho fan com a resposta a experiències de rebuig o tractes denigrants per part de la comunitat majoritària. “L’impacte d’un referent positiu és molt gran —assegura—, tant a l’aula com al barri. I en les minories ètniques, com la gitana o l’àrab, encara més, perquè s’hi veuen reflectits i això els encoratja a arribar a ser allò que molts els diuen que no podran ser.”
Tot seguit, els testimonis dels estudiants avalen aquesta mestra: “Sóc Diego Amaya i vull ser bomber. Estic orgullós de ser gitano perquè tenim respecte, talent i molta cultura. Som únics i sempre ho serem”. I continua la Tania: vull ser dissenyadora de moda i que els meus vestits desfilin per grans passarel·les. Em sento orgullosa de ser gitana perquè és un privilegi, m’encanta la meva cultura”
La gent pot ajudar a combatre el racisme informant-se. No cal fer grans gestes, només voler conèixer. Al final, és el desconeixement el que genera por
Així mateix, les barreres —culturals, econòmiques o socials— cauen a poc a poc. L’elecció de la primera diputada gitana al Parlament i la inauguració de l’exposició que aborda la seva història amb el respecte i la profunditat que mereix són passos simbòlics, però importants, d’una reparació institucional que tot just comença.
Tot i aquests avenços, la Luisa és contundent: “La discriminació no ha passat. És el pa de cada dia, no només en la cultura gitana sinó en totes les minories. Ara, amb la nova Llei integral per a la igualtat de tracte i la no-discriminació del poble gitano, el govern vol fer un pas endavant per reconèixer-ho, però a peu de carrer ho continuem veient.”
La seva crida és clara: “La gent pot ajudar a combatre el racisme informant-se. No cal fer grans gestes, només voler conèixer. Quan entens per què el teu veí gitano o àrab viu o actua de manera diferent, desapareix la desconfiança. Al final, és el desconeixement el que genera por.”
Així, la veu dels joves tanca el taller. “Necessitem que se’ns escolti —diu una de les alumnes—. Necessitem ajuda perquè infants i joves se sentin còmodes vivint des de la seva cultura, sense sentir-se menyspreats ni jutjats. Suma’t a nosaltres per defensar el dret a viure la pròpia identitat.” Queda dit. I és que el dret a la identitat és també el dret a créixer sense por.
Un dret, moltes veus. Protegim la infància i l’adolescència.
