Myriam Reyes
No és el ressorgir del fènix però gairebé…la columna ha estat de baixa…i just quan caminava cavil·lant que escriure vaig rebre la seva carta i em va traslladar a un mes d’agost de la meva infància:”Sembla que va ser ahir quan asseguda en la porta de casa prenia una tassa de cacau i esperava que la meva veïna i la meva millor amiga vingués a buscar. D’això fa ja molt temps. Tant que la meva millor amiga ja no és ni veïna ni amiga i jo gairebé no recordo quan vàrem canviar de domicili… Els estius van deixar de ser llargs i fins i tot avorrits…i em diuen que això és “el pas del temps”. La gran bola de foc que surt per l’est i es posa per l’oest. S’han preguntat el perquè d’aquest fet? Potser aquest estiu recuperi la tassa de cacau i cridi a la meva veïna.Aquest el tinc complicat, com a màxim ficaré els peus a la font del poble on em deixi caure”Gràcies per la vostra paciència.■
Fotografia. Font: http://www.mcu.es/archivos/CE/ExpoVisitVirtual/kati_WAI/iconos/imagenes/Agc239.jpg
