Cases Barates ha estat, és i serà sinònim de festa popular, entre moltes altres coses. Cada vegada que se’n parla, els veïns i veïnes s’omplen d’orgull evocant-ne les celebracions. La festa del barri de la Marina del Prat Vermell s’organitza per la Verge del Carmen, patrona dels pescadors. I amb la idea de recuperar la memòria de camps i masies, de cases baixes i revetlles, d’immigració i lluites, a la festa d’enguany s’hi va organitzar un bingo musical: cada casella del cartó portava el nom d’una peça musical proposada per les mateixes veïnes que així revivien anys de joventut.
Entre les peces que configuraven les línies del bingo hi eren: Como una ola, de Rocío Jurado; La vida es un carnaval, de Celia Cruz; Sarandonga, de Lolita; Angelitos Negros, de Antonio Machín; Volver, de Carlos Gardel; El rock de la Cárcel, en les seves diferents versions; La chica de ayer, de Nacha Pop; Olvídate y pega la vuelta, de Pimpinela; We will rock you, de Queen, entre molts altres èxits de l’època que s’hi van rememorar entre les 17 i les 20.30 hores a la plaça Falset, el 15 de juliol.
Diu l’antropòleg Manuel Delgado que “la festa ens permet percebre’ns com realment una sola cosa, com si poguéssim sentir com cadascú de nosaltres continua en l’altre que tenim al costat”…
“A les antigues Cases Barates d’Eduard Aunós hi ha un gran llegat de celebració i desobediència. Precisament aquesta barriada de la Marina del Prat Vermell va ser un dels punts neuràlgics de la vaga dels lloguers que es va organitzar durant la dècada dels 30, rebutjant d’assumir una pujada de preus dels lloguers i organitzant-se per reclamar equipaments educatius, sanitaris i millors transports.
Les formes d’organització col·lectiva i suport mutu que van permetre sostenir la vaga dels lloguers són també aquelles que es posaven en funcionament per organitzar revetlles: ocupar els carrers, compartir menjar i beure, trobar-se i prendre cura les unes de les altres assegurant temps d’alegria i desfici”.
Així ho explicava el fanzine editat per l’AAVV Eduard Aunós i la Xarxa de Comunitats de Memòria Cultura Viva, amb la participació de la cooperativa la Fundició.
Exposició fotogràfica de les Cases Barates
Qui explica la memòria?, per què i de quina manera ho fa?, per a qui la conta?, i sobretot per a què la hi conta? El gran potencial de la memòria col·lectiva esdevé inesgotable: el caràcter inacabat i la constant reinterpretació en l’aquí i l’ara dels records obre innombrables lectures que permeten una comprensió profunda del nostre context.
Això és precisament el que ha mogut veïns i veïnes de les Cases Barates, i sobretot una persona: la Montse Higueras Álvarez, amb 59 anys viscuts a Cases Barates, des del seu naixement al carrer número nou, carrer Pinatell i fins ara. Amb la col·laboració de més de 50 famílies d’Eduard Aunós ha organitzat el que oficiosament podria dir-se el fons fotogràfic de les Cases Barates.
Tot va començar a la mort del seu avi. En recuperar les fotos de la seva infantesa, va rumiar la idea de fer-se amb les d’altres veïns i veïnes del barri. Després, l’impacte de la mort del seu pare la va empènyer: “necessitava compartir “la bona vida” que m’ha donat aquest lloc i fer-li memòria als meus, jo no n’he marxat mai i hi he estat molt, molt feliç”, assegura.
Llavors, cada vegada que un veí o veïna moria, Montse demanava permís per accedir a les fotos del difunt en què destacava la gent del barri, retornant les més personals a cada família. Així va néixer el grup de Facebook Las Casas Baratas (Eduard Aunós). Aviat la trucarien famílies de Sevilla, Algeciras i altres regions per contribuir-hi amb les seves imatges.
Ara l’arxiu fotogràfic que ha aconseguit ens ha ajudat a il·lustrar aquest suplement i s’utilitzarà en una exposició fotogràfica que prepara el Programa d’Acompanyament Comunitari de la Marina del Prat Vermell, amb col·laboració de l’AAVV d’Eduard Aunós, per a la inauguració del futur parc verd del Prat Vermell, actualment en construcció.
La memòria és narrativa per naturalesa i constructora de discursos. Contribueix a configurar realitats i serveix per validar tota pràctica social: “Lo mío era de todos y lo de todos era mío“, recorda la Montse al·ludint al que ells i elles entenien com important: “Amb moltes més limitacions que ara tenim, la meva àvia va acollir a casa una vídua que pidolava al carrer i al seus fills, i els va donar abric fins que el fill va ser gran. No era una excepció, la gent era molt humana i s’ajudava si es podia i, si no, també”, explica alhora que reclama més implicació i compromís per recuperar el sentit de comunitat que, amb gent com ella, persisteix al barri.
