Pau Espí
Al bell mig del barri de la Marina, al costat del Col·legi Garbiñe, s’hi troba l’Associació Cultural Bushin Ninki Ryu, dirigida pel mestre Tony. Un cop descalçat, ja a dins del dojo, m’he quedat uns segons paralitzat admirant i descobrint cada racó d’aquella sala desconeguda per a molts. El dojo, idènticament caracteritzat com els originals japonesos, està replet d’armes i armadures que et transporten a l’època dels samurais, i, allunyat del xivarri del carrer, l’espai transmet una calma i tranquil·litat difícil de trobar en els nostres dies.
Sembla que el temps passi més lent dins d’aquest dojo custodiat pel mestre Tony, un dels fundadors de la Taula d’esports i veí del barri, que porta immers en el món de les arts marcials des dels vuit anys, i fa classes des d’ara en fa quinze. “Les primeres classes eren gratuïtes i les feia per a alguns dels pacients que tenia al meu gabinet d’osteopatia”, recorda en Tony; “a poc a poc vam anar creixent i vam passar a fer classes a diferents espais, com al Centre Cívic La Cadena, on vam ser durant un temps”. Després d’haver-se quedat a l’atur i amb l’ajuda dels alumnes, el mestre Tony va apostar per llogar un local i “dedicar la seva vida a les arts marcials”.
El dojo, inaugurat ara fa set anys pel cònsol del Japó, permet a en Tony tenir fins a cent trenta alumnes, entre infants i adults, que paguen una baixa quota mensual per cobrir les despeses del local. I és que en Tony té clar que no busca lucrar-se ni comercialitzar les seves classes, ja que no vol desvirtuar allò que ensenya. Per això, tot i que com a associació cultural pot rebre alguna subvenció, el mestre tampoc no en demana cap. “A Bushin Ninki Ryu som autosuficients”, afirma, ja que amb les quotes dels alumnes en pot pagar totes les despeses.
L’oferta de classes és àmplia: per a infants i adults, de defensa personal femenina, de gimnàstica japonesa per a persones grans i cursos amb personal dels cossos de l’estat. Això sí, no tothom és benvingut al dojo d’en Tony: “Jo decideixo a qui vull fer classes, això no és cap gimnàs”. El mestre explica que, abans de deixar que un nouvingut s’apunti a les seves classes, li fa una petita entrevista per veure si pot encaixar, o no, dins del grup, i per saber si compleix les normes bàsiques que regenten el dojo: respecte, humilitat i disciplina.
“Jo no treballo fent classes, dedico la meva vida a les arts marcials”
“El dojo és un espai sagrat i, com a tal, a dins s’han de complir una sèrie de valors i actituds”, declara el mestre, “aquells que volen aprendre sempre tindran les portes obertes, però els que no són humils no tenen lloc a casa meva”. En Tony conta que el que s’ensenya al dojo va més enllà d’una art marcial, “aquí els alumnes aprenen uns valors que després poden plasmar a les seves vides. Jo formo mestres de la vida”, afirma. El mestre explica que ell transmet uns valors que “s’estan perdent”, com la disciplina o el respecte, i que “els alumnes que aconsegueixen absorbir aquests valors a les classes, més tard poden plasmar-los en el seu dia a dia”.
“El vincle amb els alumnes va més enllà de les classes”, explica en Tony. “Jo no soc un monitor d’un gimnàs, jo estic a disposició dels meus alumnes cada dia pel que em necessitin”. El mestre diu que els seus alumnes són com una família, i, orgullós, afirma que no hi ha “grups” entre companys. “Tots els alumnes són iguals”, sentencia. “No faig cap distinció per sexe a les classes, exigeixo el mateix a tothom”. De fet, el mestre explica que acostumen a ser les dones les que millor aguanten el desgast de les classes.
En relació amb els alumnes, en Tony diu que, a simple vista, la majoria no encaixen amb els estereotips que associem amb qui es dediquen a les arts marcials. “Un ninja sempre passa desapercebut”, sentencia el mestre.
Entrant en matèria, al dojo del mestre Tony s’ensenyen arts marcials pures: “Aquí aprenem l’art de la guerra, això no és cap esport”. Les classes giren entorn del bojitsu, conegut com l’art de la guerra o el camí del guerrer. En Tony explica que aquesta art marcial és la més tradicional del Japó, la que menys s’ha comercialitzat i la que respecta la història del país asiàtic i la seva cultura de manera més fidedigna. Durant les classes, en Tony declara que utilitzen tota mena d’armes, pals, arcs o llances per dominar, a banda del seu cos, els moviments amb objectes. “Els antics samurais lluitaven amb el que podien, i nosaltres intentem assemblar-nos al màxim al que ells feien”, reflexiona el mestre.
“Busquem l’equilibri entre el desgast físic i el creixement personal, tots aprenem de tots”
“Les arts marcials pures que ensenyo són arts de guerra”, diu en Tony, . “Tenen una tradició militar molt antiga que s’origina en els antics guerrers asiàtics, els samurais”. El mestre conta que la defensa personal que ensenya és per saber com acabar amb el teu rival de la manera més ràpida i efectiva possible: “Som els mercenaris d’aquest segle”, diu entre riures.
Parlant amb en Tony, queda clar que el bojitsu no és un esport: “No estem federats, no anem a cap competició, aquí l’objectiu és ser campió de tu mateix cada dia”. El mestre explica que el principal propòsit és que els alumnes aprenguin els valors que ell transmet perquè, quan ell deixi de ser el mestre, algun dels seus alumnes li agafi el relleu.
I és que, a banda de preparar-se físicament, les classe serveixen perquè els alumnes puguin tenir un creixement personal i espiritual: treballen l’anatomia humana, estudien teràpies orientals, meditació, com relacionar-se, la psicomotricitat i busquen conèixer el seu cos a través dels valors que transmet el bojitsu. “Busquem l’equilibri entre el desgast físic i el creixement personal”, assegura el mestre, “som una acadèmia de valors, el respecte, la humilitat i la disciplina són innegociables, així tots aprenem de tots”, afegeix.
Des de fora, molts de vosaltres podeu mirar amb ulls curiosos o estranyats la devoció que el mestre i els seus alumnes tenen per les arts marcials pures, que són, com diu en Tony, arts de guerra. Així i tot, “el millor ninja és aquell que mai ha hagut de lluitar” i, contràriament al que pot semblar a simple vista, l’objectiu no és utilitzar els coneixements adquirits, sinó el poder de la paraula, el més important de tots. I, finalment, sentencia: “Has de saber quant de dolenta és la violència i el mal que pot fer per comprendre que has de fer el bé”.
