Ara fa un any que ens ronda un virus i per la seva culpa els polítics ens fan la vida impossible. En tot aquest any, aquí no n’hem parlat. Seguirem igual sense parlar-ne però sí que ho faré de les coses que per a molts són poc importants, que de les importants ja en parlen els mitjans de comunicació.
Tinc una mare de 89 anys, sana i forta com la majoria de dones de la seva família. Fa un any que no n’ha vist cap d’elles però totes estan sanes i fortes també. La més gran en té 94 i viu a la Marina, la Lidia Pardina Pallarès que ara no pot fer els llargs passejos que feia pel barri. La més jove, en té 80 ; entre les dues n’hi ha quatre més. Com que no es poden veure personalment, es truquen per telèfon i s’expliquen el que cuinen i el que mengen. Mai precuinats ni envasats; aigua, poca sal i només oli d’oliva; molta fruita i 5 menjars al dia. Miren poc la tele però parlen del Barça. Van a comprar i s’ocupen de casa seva. El virus els ha passat de llarg, esperem que per sempre.
La meva mare, també, parla per telèfon amb les seves amigues de la infantesa del barri de Port, un cop a la setmana; parlen de fills i de nets i, com ha de ser, de les altres amigues. La Mercè, la setmana passada, en va fer 90 “Ja ho celebrarem quan s’acabi tot això”. També parla amb la Mari i amb la Constanza, totes de la Marina. No us vull enganyar, alguna vegada els hi fa mal alguna cosa (de la edat). El que més mal els ha fet, però és que des d’abans de l’estiu no en sabien res de la Pepita Soler, del Port i que fa quatre dies vam poder saber que va morir el mes de novembre. Cap d’elles no se’n va poder acomiadar. Descansi en pau i que hagi d’esperar molt de temps a les seves amigues.
Esther Pardo i Gimeno
Febrer de 2021
