Ramiro.L.Grimau
El primer objectiu d’aquest escrit és compartir amb vosaltres el que ens va passar l’altre dia a la meva dona i a mi. En la ronda de Lleida cap a les 12 del migdia i amb una temperatura de prop de 40 graus ens dirigíem cap a Barcelona quan vam decidir aturar-nos a fer un refresc. En entrar al bar, vaig veure a terra una cartera, la vaig recollir i contenia un DNI, un carnet de futbolista, diversos papers i una considerable quantitat de diners. Així que vaig decidir caminar fins al domicili assenyalat per tornar-la… van resultar 30 minuts a aquelles caloroses hores.
En trucar surt una dona que em confirma que la cartera pertany al seu fill. Una mica sorpresa em dóna les gràcies de manera molt efusiva i jo només dic que ensenyi el fill a fer el mateix si alguna vegada troba objectes aliens. Fins aquí tot molt bé, però n’hi ha més. En arribar a Barcelona la meva dona li explica el succeït a una veïna i vet aquí la resposta: que havíem fet malament, que hauríem d’haver gastat els diners, llençat la cartera al contenidor i anar-nos a fer un bon sopar. Vam contestar que no l’haguéssim paït bé, aquest sopar. Quina manera de trencar l’encís!, un moment que tots dos ens sentíem estupendament només d’imaginar la felicitat del noi en recuperar les seves pertinences…
I aprofito i colo una sol·licitud als responsables dels Casals d’avis: si us plau, penseu en nosaltres. Som moltes les persones que tenim aquest lloc com l’únic espai de gaudi i socialització i tot i així no s’ha informat res de quan podran tornar a obrir. Tant de bo sigui aviat i amb bones condicions. Penseu en nosaltres.
