JUAN BIBIÁN |
Igual que va ser Romeo i Julieta, i en menor mesura Moulin Rouge, Bazz Luhrmann reprèn el seu gust per les pel·lícules literàries i, lluny d’adaptar, les reinterpreta sota la seva mirada i estil kistch, que rarament deixa indiferent ningú. Serà per això que amb les seves pel·lícules no hi ha mitges tintes, o les mestresses, o les vostres ulls.
En aquest sentit, El Gran Gatsby és fi del a la filmografia del director: l’amour fou com a base del relat, la festa i l’excés com a senyal de decadència i la música com a fil conductor de la història.
Una altra decisió que sembla encertada és la manca de pretensió a l’hora d’establir paral·lelismes. És evident que n’hi ha: però no és la crítica social el que més interessa al Luhrmann, sinó l’anàlisi dels diferents personatges, com van arribar a on van arribar i els valors que els mouen a actuar.
Però si per alguna cosa val la pena veure aquesta nova versió del clàssic americà, per sobre de tots els focs artificials, i l’excés visual del film, és per la seva repartiment, especialment per Leonardo Di Caprio, que sembla sentir-se a gust i comprendre amb detall el personatge de Gatsby, aquest home fet a si mateix, refugiat en el somni americà, que viu i esconstrueix sobre una idea. El moment en què Gatsby i Daisy es retroben, és senzillament magnífic.
És molt probable que estiguem davant laversió definitiva de la figura de Gatsby, i malgrat no ser una pel·lícula rodona, és una alenada d’aire fresc, que almenys aporta originalitat i respecta l’espectador sense prendre-li el pèl, cosa lloable en els temps que corren.
