Redacció: Esther Pardo
Fotos: Gentilesa d’Esther Pardo
Doncs sí, el mes de març ha passat i el dia 8 hem tingut temps de commemorar i reivindicar el dia de les dones. Per això m’ha semblat un bon moment i lloc per recordar algunes de les dones que van viure al nostre barri en temps difícils. Quan la Marina era un barri petit, amb nuclis separats i moltes vegades enfrontats, al que a mitjans del segle XX van arribar fins a deu o vint, o moltes vegades més de veïns del que hi vivíem. Sense que es notés massa, les dones en van ser protagonistes, sempre de les petites coses que després, al pas del temps, ens n’hem adonat que eren grans.
Sabem que els paisatges també són les persones, no només els edificis i els carrers pels quals passegem; no podem pensar en un barri sense col·locar-hi les persones que hi viuen. Avui dia, dones i homes compartim tots els espais; anys enrere, els usuaris de cada racó del barri tenien a veure amb el gènere. A l’església les dones i els homes ocupaven els bancs de dreta o esquerra. Els matrimonis entraven plegats però just al passar el llindar de la porta se separaven, mares i nenes cap a un costat i pares i nens cap a l’altre.
Els anys de l’arribada al barri de gent d’altres llocs de la península, tothom buscava el seu espai on fer créixer les arrels. Els que tenien sort i podien trobar un pis ho tenien més fàcil. N’hi va haver molts que no van tenir més remei que anar a llogar una habitació amb dret a cuina i la resta, van anar a fer-se la “barraca” a la muntanya de Montjuïc. Difícil paisatge aquest, un munt de gent en espais molt petits i les dones, amb tota la càrrega a sobre. Poc espai per viure, poc espai per dormir, poc espai per cuinar; i s’havia de tenir tot a punt i net. La dificultat afegida era que no hi havia aigua corrent i s’havia de baixar a omplir les gerres i galledes a la font de Mare de Déu de Port, prop de l’estanc. Dones i nenes, carregades cap amunt, cada dia, de buit, muntanya avall.
Als anys seixanta, el percentatge d’analfabetisme a l’Estat Espanyol era del 14%. D’aquests analfabets, el 68% eren dones. Aquesta circumstància feia que no tinguessin accés a poder triar el tipus de feina que podien fer. Moltes d’elles treballaven a casa, cosint vestits o muntant peces de les indústries veïnes; feina mal pagada i en la que hi acabava treballant tota la família, petits inclosos. Els homes analfabets van haver d’aprendre si volien trobar un lloc de feina en alguna fàbrica. Les dones, amb els anys i l’estabilitat econòmica, fins i tot sent molt grans, han acabat aprenent a llegir i escriure.
En aquells anys de post-post-guerra, encara hi havia dones amb un altre paisatge més ingrat encara, més sec i més absurd: Les dones que havien perdut el marit a la guerra. No eren ni solteres, ni casades ni vídues, per tant, no podien refer la seva vida legalment. Si s’havien casat en temps de república civilment, el règim franquista no els reconeixia el casament i per tant eren solteres. Si eren casades d’abans i el marit havia desaparegut, ho tenien pitjor. Trobar parella i compartir vida era atrevit doncs sempre viuria en pecat i no tindria cap dret a pensió.
També hi havia dones de paisatges diferents que baixaven al barri. Venien de Barcelona. Canviaven rosaris per mantes i misses per menjar. Predicaven castedat i obediència a l’home. Feien olor de colònia i de cera. Sempre he pensat que la majoria d’elles venien a expiar els seus pecats amagats, que no els del Món. Aquelles dones que feien les seves filles dures i fortes per a la vida que els esperava, i que les preparaven pel món que coneixien sempre masclista i que intuïen difícil de canviar, des d’un barri al qual, els taxistes cobraven la carrera de tornada a la ciutat i que molts ni tan sols hi volien venir per por.
Dones sempre amagades que van cedir el seu lloc, les feines i els privilegis als homes
I aquí estem. Hem compartit paisatges de tota la Marina, barri a barri, i també lluites personals i col·lectives. No hem d’oblidar d’on venim per no perdre el camí, que serà llarg encara.
