Maria Ortega
Una de les tres primeres dones en crear un Centre Cultural Femení a l’Estat Espanyol. Sindicalista de UGT- Comissions Obreres, sempre lluitant per la igualtat de gènere mentre realitza noves activitats per promoure les idees que sempre l’han caracteritzat: igualtat, humilitat i progressisme.
Clara Ferrer // És divendres a la tarda i com tots els divendres, la plaça de la Marina és plena de gom a gom. Maria Ortega de 84 anys, presidenta del Centre Cultural Femení Àncora, ens espera a la cantonada de la Òptica amb la mirada plena de llum i amb les històries a punt d’escapar dels seus llavis.
Nascuda a Jaén, concretament al poble Cabra del Santo Cristo, ens explica que el seu sentiment de pertinença és per a la terra que la va acollir quan va arribar a Barcelona amb la seva família. Posteriorment, casada i amb fills va continuar la seva vida instal·lada al barri d’El Polvorí, barri on començaren moltes de les lluites per les quals la Maria, és la Maria al barri i no pot haver-hi cap altra.
Rebel, lluitadora incansable, feminista i sempre pensant en el benefici comú. Així és Maria Ortega, una veïna inesgotable, capaç de contagiar d’esperança a tothom qui l’escolti.
Per a qui no conegui el Centre que vostè presideix… Com va començar aquesta iniciativa?
Tot va començar l’any 1952 quan vam anar a viure al barri de Can Clos i posteriorment al barri del Polvorí, allà van començar veritablement totes les lluites. Vam començar perquè no teníem aigua corrent… no teníem escola, els nens els portàvem a una espècie de barraques…els carrers no estaven asfaltats. Tot era un desastre. Llavors, amb un grup de deu amigues ens ajuntàvem a la casa de la que podia i en una d’aquestes ocasions vam parlar amb l’assistenta social del patronat per explicar-li que ens venia de gust aprendre a llegir i a escriure. A partir de parlar amb aquesta dona, vam fundar el centre mitjançant Acció Catòlica, per això ens vigilaven tant. Un grup de dones reunides no podia ser bo als seus ulls.
“Un grup de dones reunides no podia ser bo als seus ulls”
Quina va ser la primera mobilització?
La primera va arribar quan van declarar el nostre barri zona verda amb un Pla Marcial, el que significava que tots els habitatges serien derruïts. Vam passar per moltes situacions molt dures plegades, en moltes ocasions preparàvem menjar per endur perquè sabíem que les mobilitzacions podien durar molt i havíem d’estar preparades. Recordo que vam recollir firmes, després vam impugnar i en 15 dies havíem de tenir-ho tot enllestit, així va ser com vam guanyar la primera batalla, aconseguint que tornés a ser de nou una zona edificable.
Després va arribar la lluita per l’aigua…
Sí, els nostres dipòsits tenien insectes i estaven plens de porqueria. Vaig agafar un tovalló, vaig recollir els insectes i vaig anar a plaça Lesseps per parlar amb el gerent. Quan em va rebre li vaig donar el tovalló amb els insectes i li vaig dir: “Miri, això es el que els meus fills estan bevent”. Ell em va dir molt seriós: “Senyora, si vostès no es mouen jo no penso fer res”. A partir d’aquí li vaig respondre que no es preocupés, que quan arribés al barri totes les dones del Polvorí es mobilitzarien i recolliríem signatures, i així va ser. Segona lluita guanyada.
Com ho veien els seus marits? Tenint en compte els anys que corrien, els seus marits devien jugar també un paper important.
Els nostres marits ens recolzaven al 100%, de fet feien torns a les dues portes que tenia el local i quan veien que podíem tenir problemes picaven a la porta tres vegades. Aquest senyal volia dir que havíem de marxar per la porta del darrere i acabar la reunió. En varies ocasions algun veí que no combregava amb les nostres idees trucava a la policia per esbrinar què dèiem, què organitzàvem… Sempre ens van fer costat en totes les reivindicacions i sobretot a casa amb els nens, doncs moltes vegades havíem d’assistir a reunions i algú havia de cuidar dels petits.
Han passat molts anys d’aquelles lluites, tanmateix vostè expressa que encara queden moltes coses per canviar.
Així és, òbviament el barri ha canviat moltíssim però encara li queden moltes batalles. Tot el que vam aconseguir el grup de veïnes, va ser perquè estàvem convençudes de cadascuna de les reivindicacions i teníem clar que lluitaríem fins al final costés el que costés; potser ara aquest esperit s’ha perdut.
Creu que el jovent hauria de prendre cartes sobre tot el que està succeint?
Per descomptat. Tot el que vam lluitar s’està perdent dia a dia i ningú més que la meva generació sap el que ens va costar. Els joves s’han de despertar i reivindicar el que els pertoca. Els sous que estan rebent són patètics, la sanitat, ara també l’educació. Si no desperten ara quan ho faran? Quan tot estigui perdut? Ara és el moment de lluitar i demostrar que estem desperts i plens de lluita.
Què els hi diria als joves i als no tan joves del centre que presideix?
Els hi diria que estem disponibles per a tothom. No importa que s’anomeni Centre Cultural Femení, els homes són benvinguts, així com totes les edats. Estem per ajudar, per col·laborar, per aprendre dels joves i aprendre de les experiències dels més grans. Tots ens enriquim els uns dels altres i ens fem costat.
