Pel Rubén Cruz
Avui fa 34 anys de la mort del Joan Fuster i Ortells, escriptor valencià en llengua catalana.
He dubtat fins a l’última línia quin títol posar a aquesta hora de pati que faig tot seguit. Que si el cercle virtuós –enfront del viciós que ens envolta—, que si els creadors recreatius –tan necessaris també com a referents lingüístics en català—, que si el cinquantenari del Secretariat d’Entitats…
Al final m’he decidit per la impressió general que tenim del català. Els joves són sensibles al prestigi del castellà a casa nostra, i volen sentir-se preuats. El que no saben encara és que l’aneguet esdevindrà cigne…
Som-hi!
Vet aquí el primer llibre de la meva biblioteca. Enguany fa 80 anys, tot i que m’acompanya des que tenia 6 i havíem vist junts per televisió l’arribada de l’home a la Lluna des d’un poble de la comarca de la Sagra. Editat en castellà a Barcelona el 1946, ha tornat xacrós a casa i n’ha après la llengua pròpia i perseguida. Tot va bé si acaba bé, com diu la comèdia publicada pel Shakespeare el 1623, i que talment va passar al refranyer català. Aquesta és avui la situació del català, com ens han explicat els participants en la taula rodona Què fem per al català?, com a toc d’inici dels actes de celebració del cinquantenari del Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. La llengua pròpia no té 80 sinó mil anys, i no és arrossinada perquè els catalans tenim vocació de país i el mantenim viu.
Jugar amb foc
El català és com l’aneguet lleig perquè el país va patir l’ensulsiada d’una conquesta militar fa tres segles. A més, el Cap i Casal, Barcelona, ha patit atacs de diversa mena pels seus pecats: uns de mortals i altres de venials. Parlo dels bombardejos mortals que ens receptava el general Espartero “por el bien de España” cada 50 anys a partir de la primera tanda que ens va administrar el 1842. El 1886 s’estrenava a Madrid la sarsuela Càdiz, amb música de Federico Chueca, que popularitzava un episodi nacional del mateix títol escrit el 1874 pel Benito Pérez Galdós a propòsit del setge napoleònic a la tacita de plata.
Però els mucho españoles no eren tan rucs de matar la gallina dels ous d’or, i només la volien esglaiada, “con la pata quebrada y en casa”. El 1909 van forçar la lleva només de reservistes catalans per lluitar al Marroc una guerra colonial de pa sucat amb oli. Molts dels reservistes eren casats i amb fills… Un altre episodi nacional, de nació oprimida, el de la Setmana Tràgica i dels posteriors afusellaments d’anarquistes, encapçalats pel pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia.
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
La divisa, del poemari Cau de llunes (1977), de na Maria Mercè Marçal
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Hi tornaven el febrer 1937 “con las bombas que tiran los fanfarrones, hacen las gaditanas tirabuzones”, perquè Barcelona no era Cadis ni entenia prou de sarsueles. Hi tornaven, hi tornen, per abolir la llengua, excloure-la de l’espai social, i destruir la cultura catalana des dels fonaments.
Cal dir que l’aviació feixista italiana bombardejà Barcelona durant vint–i-quatre mesos guiada pels dibuixos cartogràfics del Servei d’Informació del Nord-est d’Espanya (SIFNE), organitzat pel Josep Bertarn i Musitu, un patrici local membre de l’alta burgesia que durant els anys 20 havia organitzat el pistolerisme dels Sindicats Lliures. Una de les seves torres al Putxet havia estat escollida com a habitatge provisional del Presidente de la República Indalecio Prieto, mentre el seu govern fugia del front de guerra. En Bertran va donar-ne les coordenades als bombarders, per netejar casa seva d’enemics i de sospites, però els italians van errar el tret i van malmetre les cases del voltant… El dictador Franco va premiar en Bertran i la seva nissaga amb honors i negocis.
Per cert, s’ha de dir també que el barri madrileny de Salamanca mai va ser bombardejat per cap aviació amiga o enemiga –tampoc els barris per sobre de la Diagonal barcelonina, si no fos pel bo de l’Indalecio, oi?—. Abans, durant i després de la guerra hi resideix la casta que mou els fils de la Bèstia, l’estat profund. Aquella mateixa casta que Podemos no va voler expulsar del Paradís si l’espasa flamígera havia de ser un referèndum d’autodeterminació a Catalunya! Quins pebrots de comuns!
Escombrada la resistència i desplaçada la població cap a l’exili, el nou vell règim va minar Barcelona i part més de Catalunya amb refugiats econòmics –pobres i afamats—, gent afecta i de la seva confiança –funcionaris— i també refugiats polítics –rojos no significats ni tacats de sang—, amb el designi d’ocupar el país i canviar-ne la cara. La mateixa pretensió tenia el vicepresidente Alfonso Guerra per a Espanya amb la majoria absoluta socialista de l’octubre del 1982, “que en 25 años no la iba a reconocer ni la madre que la parió”. L’expressió és una poca-soltada més castissa que socialista, però engrescava el pati.
Deia l’Antonio Machado: “Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla”, al poema Retrato, l’any 1912. Alguns records d’en Guerra devien ser robant-hi taronges bordes, al pati… Recordo una bona vinyeta dels historietistes Gallego & Rey de l’any 90 al setmanari El Independiente, que se’n feia ressò, de les corrupteles dels germans Guerra.
Al pati de la meva infantesa hi és el record d’un dibuix i una cançó de l’Enciclopedia Álvarez.
Quisiera ser tan alta como la luna, ¡pum, chin, fuego!, como la luna
para ver los soldados de Cataluña, ¡pum, chin, fuego!, de Cataluña.
De Cataluña vengo de servir al rey, con licencia absoluta de mi coronel.
Jo estava intrigat amb allò de la tornada de Catalunya, i de quina manera un soldat hi havia servit al rei… Una vella història, la Guerra dels Segadors entre el 1640 i el 1652, renovada com a tradició espanyola.
Ara sé que és cançó tradicional infantil que es cantava en rotllana a Andalusia, Extremadura i Madrid, recollida pel mestre Joan Tomàs i Parés en un cançoner. Perquè els catalans fem coses!
Successives onades migratòries han introduït una llengua i una cultura diferents, que Catalunya ha pogut assimilar dins seu per sobreviure. “Cautiva y desarmada”, sense recursos, Catalunya no podia oferir la cultura pròpia als nouvinguts, només feina i prou, com explicava en Francesc Candel a Els altres catalans, el seu conegut assaig del 1964: els que pertanyien al bàndol guanyador ni se l’estimaven ni la protegien, i els que venien per feina no necessitaven aprendre la llengua del país, que en castellà s’entenien tots!
Aquests són els fils que ordeixen la trama de les nostres vides.
Dissabte 20, i a Cotxeres de Sants, hem assistit a una taula rodona que fa de toc d’inici d’un seguit d’altres actes per celebrar el 50è aniversari del Secretariat d’Entitats, fins al sopar de tancament el 20 de novembre. El primer tema ha estat Què fem per al català?
Hi han intervingut la Marta Salicrú, comissionada pel català de l’Ajuntament de Barcelona, la Júlia Ojeda, professora universitària, el Gerard Furest, professor de secundària i activista per la llengua. Ha moderat l’ús de la paraula la Lluïsa Erill, professora jubilada i presidenta del Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta.
El debat ha girat al voltant de 3 preguntes, i els ponents disposaven de 4 minuts per mirar de respondre-les.
1a. Quina és la salut real del català entre les generacions joves?
La Marta descriu el català com l’aneguet lleig, a causa de la homogeneïtzació de conductes que imposen les xarxes socials, però també pel prestigi de què gaudeix el castellà a Catalunya.
Per mirar de revertir-ho, la comissionada ha engegat la Casa de la creació digital, per tal que uns 1.200 joves que fan contingut audiovisual per Tik Tok esdevinguin referents a les xarxes fent servir el català.
La Júlia informa que només el 37% del joves entre 15 i 19 anys fan ús habitual del català, la qual cosa representa una davallada i minorització del català en totes les generacions futures. Perquè conèixer més bé una llengua no significa que se’n farà ús, en un context bilingüe.
Els nostres referents lingüístics han de parlar bé el català per transmetre confiança als seguidors que poden fer-lo anar amb solvència, sense haver de canviar de llengua.
El Gerard creu en la substitució del català en l’espai públic. Els parlants catalans som desnonats del nostre habitatge mitjançant un acte de violència col·lectiva d’una comunitat sobre una altra, com deia en Manuel Pedrolo. Aquest conflicte és polític.
2a. Quin paper ha de jugar l’ensenyament ?
Per al Gerard, caldria desjudicialitzar la llengua i la cultura, i aplicar criteris estrictament pedagògics. Però això no passarà, perquè ajuda els espanyols a sotmetre-les-hi, a la seva llengua i cultura. També cal formar professors i monitors de tota mena en català. I després garantir els drets, mitjançant inspecció i fiscalització a l’escola i al carrer.
Vet aquí el cas de l’escola Turó del Drac, a Canet de Mar. El Tribunal Europeu de Drets Humans acaba de rebutjar la demanda d’un grup de pares contra la sentència que els imposa un 25% de castellà. I això que encara el Tribunal Constitucional no ha resolt el recurs de la Generalitat sobre aquesta mateixa sentència aplicada al sistema educatiu català.
Dic jo que potser no cal portar als patis la sensació d’inseguretat dels carrers amb la presència policial dels Mossos, sinó dotar de recursos a les escoles per transmetre cultura i llengua catalanes i poder traslladar-les-hi, al carrer. El cercle virtuós que trenca el cercle viciós on la història es repeteix, carregada de vicis.
La Marta parla del Pla pilot amb les direccions d’escoles bressol motivades per fer del català llengua vehicular. També cal dinamitzar en català el joc infantil, i dotar de recursos a les aules d’acollida. També hi ha un projecte en marxa d’escola d’aula d’acollida accelerada –un trimestre d’immersió total abans de passar a l’escola ordinària.
La Júlia diu que els catalanoparlants acabem de despertar de la fantasia d’immersió lingüística a l’escola dels últims 30 anys. Només el 15% de les escoles i el 17% dels instituts l’apliquen. Som una minoria nacional lingüística a casa nostra, on no hi ha mesures de protecció enfront dels canvis demogràfics recents.
Ens avança que el 3 d’octubre hi haurà el Primer Congrés sobre la Doble Xarxa Educativa, convocat per Alhora. Com que els catalans no tenim prou fills, la xarxa d’escola en català ha de catalanitzar els fills de les noves immigracions. La Llei d’Ensenyament a Catalunya permet aplicar projectes lingüístics de centre. Es tracta de fer servir les eines que tenim.
En Gerard hi afegeix que els ciutadans confonem la doble xarxa d’escoles amb dues línies dins una mateixa escola. Però la doble xarxa educativa significa que cada centre escolar ha de triar una sola llengua vehicular en Consell Escolar per a tota l’escola. Posar d’acord tots els col·lectius (docents, alumenes i personal de serveis) no és fàcil, però és el camí.
3a. En som còmplices? No canviar de llengua és cosa de persona educada?
Diu la Júlia que els catalans estem ocupats i patim d’indefensió apresa ben d’hora ben d’hora en la postguerra.
Aquesta sensació d’impotència l’han heretada les noves generacions en haver normalitzat el castellà als anys 80 fins acabar fent-ne llengua pròpia de Catalunya el 2010 per via de sentències judicials i del Tribunal Constitucional.
Allò de la submissió apresa ja us ho explicava ara fa un any aquí, a La Marina, amb ajuda de l’Elefant encadenat, conte d’en Jorge Bucay.
Dic jo que potser l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979 no podia anar més lluny dins del marc constitucional acabat d’enllestir. Declarar el català llengua pròpia i la cooficialitat amb el castellà a Catalunya (art. 3) ja era prou revolucionari!
Que el problema ha estat la re centralització de competències per via de recurs de tota normativa autonòmica davant el Tribunal Constitucional. Així, també l’article 6 de l’Estatut del 2006 que tracta de la llengua pròpia i les llengües oficials, va ser declarat parcialment inconstitucional / retallat per la sentència de 28 de juny del 2010. Com a resultat, més d’un milió de persones ens vam manifestar el 10 de juliol sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim», en protesta contra la retallada de l’Estatut referendat pel poble de Catalunya.
La Júlia li retreu a la Marta que el partit que governa l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya ha eliminat el requisit lingüístic en la regularització massiva d’immigrants que acaba aquest 30 de juny.
Hi afegeixo jo que també ha escollit recentment un regidor catalanòfob com a coordinador de Projectes Estratègics de la secretaria de Millora Educativa, a la Generalitat, que ens obliga a defensar encara que els parlants catalans formem una nació lingüística sencera, els Països Catalans.
El Gerard en responsabilitza també als catalanoparlants, que no ens acabem de creure allò dels nostres drets lingüístics perquè les institucions no en fan cabal ni difusió. Ara també perquè els votants del PSC que ens governa no li demanen aquests drets. El dimoni taronja vigila i empudega l’ambient.
Miro d’aclarir-vos-ho: Aquest diable és el lerrouxisme que combatia en Candel als anys 80 tot defensant un sol poble i els drets lingüístics del català, després del cop d’estat del 1981. Aquesta amenaça de sabres, el PSOE va voler evitar-la en lloc de combatre-la, i va aprovar amb la seva majoria absoluta la LOAPA per calmar la por de separatisme que infonien algunes comunitats històriques. És la clau de volta de la Transició. Des del 2019, que el partit Ciutadans va perdre pistonada, el PSC-PSOE –que havia consensuat la immersió de la pedagoga Marta Mata amb totes les forces polítiques llevat del PP— aleshores l’ha flexibilitzada per atreure els vots de l’electorat espanyolista a costa dels nostres drets lingüístics. ¡Pum, chin, fuego!
La Marta Salicrú no vol carregar el neuler de la ciutadania, tot i que li cal mantenir la llengua i evitar de canviar al castellà per una empatia malentesa amb persones que suposem els costa el català o són de procedències diverses. Aquest, em sembla a mi, és un perjudici ben nostrat.
Cal donar eines als ciutadans per assolir una major competència lingüística, que permet acollir l’altre en català i identificar-lo com a un igual. Cal donar-los en català la benvinguda a la ciutadania catalana compartida.
Al remat, el Gerard diu que són els espanyolistes qui ens han deixat sols defensant el català, no ens l’hem fet nostre els independentistes. La prova és que ni els militants ni els votants del PSC li demanen drets lingüístics al partit.
Per això, ser una nació no és tenir una Administració. Tenir càrrecs a les institucions no serveix de gaire si la ciutadania no els fa sentir el seu alè al clatell.
De fet, l’existència d’una Conselleria de Política Lingüística és la prova d’un fracàs… Com que no s’ha fet complir la normativa, ara es crea un reducte per al català.
No sabem exercir el poder. Donem molts diners —com ara en els contractes— sense exigir cap contrapartida en forma de clàusula lingüística, tot i ser prevista legalment.
La Júlia conclou que el conflicte lingüístic és també polític, i els polítics han d’entomar-lo. El castellà és el problema, perquè és l’eina de substitució.
La Marta diu que l’emergència lingüística del català és real, però també global. Com a comissionada, ha detectat l’emergència i s’ha posat a treballar.
Al torn de preguntes del públic assistent, hi destaco la queixa d’en Francesc:
«Ens demanen no canviar de llengua i denunciar abusos lingüístics però les administracions no fan complir la Llei de Política Lingüística del 1998 ni cap normativa existent sobre el català. Volem viure com a ciutadans normals, no en permanent vigilància i denúncia. Són les administracions qui han de vetllar perquè s’acompleixi la normativa, no nosaltres».
És per això que en Pep diu en veu alta «Som un país ocupat i els nostres polítics no han jugat fort les cartes que tenen».
Per anar acabant, i després d’haver parlat del folklore, us deixo amb la Mirna Vilassís fent una versió musical de la Divisa, de Maria Mercè Marçal.
