Pel Rubén Cruz
Vet aquí un missatge deixat al Pla de la Boqueria, a la Rambla barcelonina on llueix el mosaic d’en Joan Miró, escenari tota ella de l’atac terrorista d’ara fa 5 anys. L’Ajuntament ha volgut compartir les mostres de solidaritat expressades des d’aleshores en aquesta pàgina web.
Un any després, l’Ajuntament de Cambrils inaugurava també el seu propi memorial al passeig marítim, Cambrils per la pau.
Ara sabem que de les 355 víctimes que reconeix la sentencia d’ara fa un any, només 216 han sol·licitat ajuda al MInisterio del Interior, de les quals 130 seran indemnitzades. Però si totes han estat reconegudes, caldria assegurar-se d’ofici que cap de les 355 víctimes presenta seqüeles, abans de tancar la bossa.
La família del nen mort a la Rambla ha recorregut la sentència que condemnava només alguns dels autors materials. Hi demana la responsabilitat subsidiària de l’estat per deixadesa greu del deure de controlar el moviment de tants materials explosius com calien per fer un altre atemptat, com es trobaren a la casa d’Alcanar: fins a 100 bombolles de gas, entre butà i propà. També vol saber la veritat: tots hauríem de voler saber-ne més, però se’ns acusa de partidaris de la “teoria de la conspiració”.
Avui, un centenar de persones davant les oficines de la Comissió europea a Barcelona han demanat l’esvaïment dels dubtes al voltant de la mort al Marroc de l’imam responsable de la cèl·lula terrorista, declarada com a certesa judicial sense cap més prova que unes anàlisis fraudulentes de despulles que no han pogut ser contrastades en cap altre laboratori més: això són ganes de creure-hi, o de mantenir secretes les connexions de la Policia Nacional amb l’imam que era el seu confident fins a l’últim moment.
Recupero el fil que del pecat i dels errors ens porta cap a la malaltia i a tots els mals que ens agafen, alguns mortals de necessitat.
D’aquell pecat tan Original que engegà la vida humana en aquest món, se’n deriven efectes inevitables. Que potser són malalties infeccioses, i nosaltres els seus portadors inconscients?
Diu n’Harari que Homo Sàpiens va evolucionar aviat cap a la distinció binària entre “nosaltres” i “ells”. Dit així, “evolucionar” suggereix que va passar “de manera natural”, mentre que jo penso que va ser “de manera cultural”, després d’haver posat a punt una tècnica que creava xarxa i noves capacitats per conèixer la natura: el llenguatge. Aquesta eina és obra humana, i distingir és una de les seves prestacions o aplicacions. D’aquí que els efectes són necessàriament culturals, tot i que universals en extensió perquè les causes, les experiències del contacte, guanyar-se la confiança o malfiar-se també ho són.
Hem passat de parlar de prestacions de les màquines, a dir-ne aplicacions “al meu ordinador” i “al meu mòbil”, gràcies a la intimitat que hi tenim a tota hora.
BARBÀRIE I CIVILITZACIÓ
Acostumen a presentar-se’ns com a termes oposats, però potser són cares d’una mateixa violència —física i simbòlica, però injustificable— amb què el més fort imposa la seva llei de silenci.
El procés de construcció imaginària de dues figures oposades remunta a l’antiguitat, però l’estat modern li dona embranzida global. Els conqueridors espanyols i portuguesos al segle quinze van barbaritzar els indígenes i els negres, per millor esclavitzar-los. Després, l’Enciclopèdia francesa del divuit recull el terme “civilització” per afirmar l’existència de pobles civilitzats i d’altres per civilitzar.
Una civilització s’imposa a una altra. Per això, tota civilització produeix la seva forma de barbàrie.
I encara haurem de descobrir que el camí tan llarg que ens ha dut cap a la civilització no és irreversible sinó d’anada i tornades. El crèiem un camí d’èxit lineal i acumulatiu, i se’ns revela carregat de revolts i paranys.
Ara fa exactament 36 anys que vaig escoltar unes declaracions per televisió de l’economista canadenc John Kenneth Galbraith (1908-2006) que em van sobtar per la lucidesa. Jo no hi havia pensat gaire, però vaig tenir la sensació que em confirmava anticipadament l’opinió meva, que s’estava forjant.
Una opinió no és una cosa momentània sinó un procés de pensar, preguntar, discutir, debatre i adquirir continuadament coneixements.
Neil Postman, Tecnòpoli (1994)
Encara no havien caigut el mur de Berlin (1989) ni la Unión Soviètica (1991), i no podia jo saber com les gastaria l’Imperi sense competència militar ni ideològica. La postmodernitat ens n’ha deixat una idea.
En Galbraith va definir els Estats Units d’una manera senzilla i entenedora:
un país que havia passat de la barbàrie a la civilització sense haver conegut la cultura
Un acudit? Una genialitat? Millor, una opinió per justificar. De l’Imperi no m’interessen sinó les seves malalties, que són els mals de què hem de morir, però l’esquema es repeteix arreu: on som els uns hi som els altres.
Gairebé mig segle més tard, els bàrbars ara són a dins de les fronteres, com abans eren a dins de les fortificacions de la cavalleria dels americans i de les carretes dels colons europeus. Roda el món i torna al Born.
«Comerciants, conquistadors i profetes van ser els primers en superar la divisió evolutiva binària de “nosaltres en front d’ells” i preveure la unitat potencial de la humanitat»
Yuval Harari, Sàpiens, una breu història de la humanitat (2014)
I els mitjans de difusió i propaganda del Sistema insisteixen que els bàrbars són ells, sempre.
Som els troians (habitants de Troia) ocupats pels troians (cucs virals portadors d’infortuni). Amb la Unió Europea del 1992 volíem defensar els nostres interessos i la nostra cultura enfront dels de la tecnòpoli Xinamerica (una tecnocràcia renovada), però hem fracassat. Tanmateix, encara podríem tornar al tauler de joc si enllestim una república europea sobirana, més enllà dels estats. Potser un metavers Europa dins l’univers planeta Terra.
«Oposant-se al transhumanisme, a aquesta idea que transitem d’humans a posthumans i a l’agenda digitalitzadora.»
Entrevista a la politòloga alemanya Ulrike Guérot, publicada a Vilaweb el 04.07.2022.
Sospito que fem tard, i que aquesta evolució accelerada per la tecnologia no té aturador… Demanem-li potser una mica de fre per posar-hi seny, com fa en Jordi Vallverdú.
La resposta a la barbàrie, ara que la vida digna de tothom està en joc, és posar la persona real i concreta per sobre de tots els interessos, fer-que sigui un fi i no un mitjà per a nosaltres. També hem de rebutjar allò d’inhumà que ens deshumanitza, com fa la politòloga alemanya i recomana fer Neil Postman: el lluitador amorós de la resistència.
«Un lluitador es manté a distància crítica i psíquica de qualsevol tecnologia, que mai no considera inevitable ni natural.»
Neil Postman, Tecnòpoli (1994)
Segurament no estava pensant en cap super-heroi, ni guerrer ni soldat d’assalt de La guerra de les galàxies, sinó en el tipus de persones que interessen al filòsof Ramon Alcoberro: «La gent que dubta i la que no pot passar sense dèries. Els emboscats. Els qui es contradiuen. Els qui se sorprenen quan els dones les gràcies per alguna cosa.»
Diu el professor Joan Pujadas que cada societat construeix i imposa un perfil en negatiu de l’altre per legitimar la manera de relacionar-nos-hi, bàsicament atorgar-li o no els mateixos drets: nosaltres i ells, ciutadans de ple dret i estrangers sense cap dret, o estrangers residents amb només algun dret… Sobre l’altre projectem prejudicis culturals (tècniques discriminatòries) que de tan estesos podem considerar-los de l’espècie humana.
Per por al contagi d’infeccions, la cultura grega de fa 25 segles va construir el prejudici que estrangers, forans i bàrbars són portadors dels virus. Aquest i d’altres servien per crear en positiu el prejudici de la identitat pròpia, que es compartia sobre l’escenari del teatre. I encara avui en difonem per tota mena de pantalles. Som postmoderns per cultura, però clàssics en la post-producció dels continguts de les idees que ens constitueixen.
També hi va concebre l’existència d’humans inferiors que neixen per ser esclaus. Una ideologia amb prestacions de sèrie que dos mil anys més tard els conquistadors espanyols van aplicar als nadius americans i als africans transportats al Nou Món per a esclavitzar-los. Ara el tràfic de persones és un delicte i alguna passa ètica ja hem fet, però s’intenta evitar la lliure circulació de persones perquè la de capitals és més rendible: confiem en l’altre mentre dringuin diners a la seva bossa. Tot i l’aparença, això no és un prejudici català, sinó de la tribu humana.
Els conqueridors d’Amèrica hi buscaven riqueses materials –Eldorado—, béns tangibles —dones amb cossos que mai no envellien, les hiperbòries— i mites com ara la font de l’Eterna Joventut… Dic tot això perquè els humans no hem canviat gaire, oi? Buscant la vida donen la mort.
La idea de progrés esperona la ciència moderna, els avenços tècnics de la qual van permetre l’exploració de tots els oceans i continents. I amb l’excusa de portar la civilització arreu va començar l’expansió imperialista del capitalisme colonial. La combinació de tècnica i ideologia del desenvolupament –material, acumulatiu i il·limitat— i de la modernització –la promesa de portar el desenvolupament a tota la humanitat— en va fer del capitalisme occidental la recepta d’èxit que calia reproduir: un mercat global pels béns europeus i nord-americans i una font de mà d’obra barata i matèria primera en la resta de continents.
La recepta va ser contestada durant un segle curt, però ja no té rival ni permet que li surti un competidor. I això es nota.
La barbàrie es construeix interessadament per acabar amb les diferències –assimilant els diferents a casa nostra i eliminant-los a casa seva–, creant minories subalternes i a punt d’espoli.
Encara vèiem els habitants de la resta del món com el bàrbar, el salvatge i el primitiu. De la caverna estant és una perspectiva errònia per ben estesa i compartida. Un prejudici exitós que no s’hereta genèticament sinó per espores de polsim de por, per amenaces.
En Carta des de Ripoll, publicada per Vilaweb el 27 d’agost del 2017, una pedagoga que treballava amb els autors materials dels atemptats i els coneixia des de nens ens demanava permís per expressar el seu dolor amb paraules i frases que recullo en extracte:
«Però m’heu de permetre d’explicar-vos i ensenyar-vos l’altra cara de la moneda, la que no surt als diaris, la que no plora en públic, la que en silenci s’empassa les llàgrimes perquè sembla que sigui malvist plorar per ells.
»M’heu de permetre dir-vos com eren ells, o almenys els nens que vaig conèixer jo.
»Aquests nens eren nens com tots. Com els meus fills, eren nens de Ripoll.
»Els actes que heu comès no tenen explicació i no són lícits. La guerra, la ira, l’odi no treuen cap a res. Mai en nom de ningú. Ni per ningú. Ni déus, ni banderes, ni religió. Només puc dir que tinc el cor trencat…
»Això no ha de quedar en una historia més. Hem d’aprendre’n, hem de fer un món millor. Practicant amb l’exemple, educant en la no-violència, transmetent el no-odi, la igualtat. Educant a les escoles, als espais oberts, a les famílies, als nostres fills…
I a la seva pregunta de «Què fem malament?», el filòleg Jordi Badia va reflexionar-hi al seu bloc.
«No la sé pas respondre, aquesta pregunta, però sí que sé que no avançarem si no ens la fem, és a dir, si actuem convençuts que el problema és d’«ells» i que «nosaltres» només en som les víctimes.»
«En aquest buit hi entra el conte de Tecnòpoli, amb l’èmfasi posat en el progrés sense límits, els drets sense responsabilitats i la tecnologia sense costs. El conte de Tecnòpoli no té un centre moral, sinó que al seu lloc posa eficàcia, interès i benestar material. Promet el cel a la terra per mitjà de les comoditats del progrés tecnològic. Bandeja tots les narratives i els símbols tradicionals que suggereixen estabilitat i ordre, i els substitueix per una vida d’habilitats, de perícia tècnica i l’èxtasi de consum.»
Neil Postman, Tecnòpoli, (1994)
A Occident, la modernitat ha menystingut i fins i tot negat els sentiments, les passions i les emocions religioses i identitàries dels éssers humans. Volent explicar els conflictes socials amb racionalitat, la Il·lustració i el cientisme van posar les bases de la seva pròpia barbàrie contemporània, individualista, consumista, hedonista i sense capacitat d’esforç. Exercim violència sobre la natura, restringim drets i llibertats, mirem de resoldre conflictes a cops de bastó, consumim el planeta com si n’hi hagués recanvi… Vivim envoltats de violència que degrada la qualitat cívica de les nostres societats.
Ells perceben que nosaltres, els occidentals, volem que s’integrin a la nostra cultura, que s’hi assimilin plenament perquè els hi acceptem. Però molts dels immigrants de segona generació han anat renunciant als valors de la cultura d’origen per adoptar els de la d’acollida i s’han quedat en una mena de terra de ningú, estrangers en totes dues cultures.
Si acabem amb les diferències culturals els diferents deixen de ser-ho
Sense identitat i aclaparats per la doble pèrdua de cultura, la comunitat de creients els ofereix un projecte de vida fins i tot heroic, irresistible per a persones que encara s’estan fent un criteri.
A aquest extrem del mal es pot arribar-hi des de qualsevol ideologia, no exclusivament per via religiosa com pretén la brama oficial i la propaganda dels mitjans per assenyalar ara un enemic.
Han feta seva la nostra barbàrie: l’exhibicionisme narcisista de la cultura occidental actual
Que la barbàrie és nostra ho prova la rapidesa amb què les noves generacions han assumit la manca de valors i de projecte vital, només possible gracies a les moltes aparences de realitat que els mitjans ens instal·len al cap com a part de la programació.
Cap vent no és favorable per a qui no sap a quin port vol arribar
Tanta monstruositat no té cap sentit, si no és perquè es vegi i se sàpiga. A les xarxes corren vídeos on es veu grups de joves apallissant algú mentre un d’ells grava l’escena amb el mòbil, i tenen gran èxit d’audiència.
El narcisista és incapaç de percebre l’altre, i l’anorrea, en fa un no-res, una cosa. L’altre ja no és un ésser humà. A aquest mal moral extrem s’arriba des de qualsevol ideologia i també des de la manca de cap creença: qui comença de cínic acaba de nihilista, i tan fanàtic com l’integrista islàmic.
El poder ha aprés a controlar-nos per la por. Una por sense motiu concret que ens aclapara l’ànim i es pot motivar quan més li convingui.
Com que els polítics no administren somnis, es conformen amb gestionar malsons i fer veure que ens en protegeixen.
L’única sortida és pensar per nosaltres mateixos, tot i la manca d’hàbit. Els mitjans difonen la brama que no cal esforçar-se per tenir èxit… quan ni tan sols el mediàtic és garantit al primer murri desvergonyit.
El mercat necessita influencers, creadors d’opinió que serveixen tant per entabanar com per manipular. Cal ser-ne conscients.
Només ens tenim a nosaltres mateixos. No vindran Superman ni el sant Esperit al rescat, ni tampoc l’arcàngel Gabriel, en qui cristians i musulmans tots dos creuen.
Us deixo amb Campanades a morts, la cançó que va composar en Lluís Llach d’una sola tacada la nit després de la matança de cinc persones per la policia en una vaga obrera a Vitòria, el 3 de març del 1976.
