Il·lustracions de MaxAlvaro al seu llibre Helextic (2022)
16 d’agost, Diada de sant Roc
Pel Rubén Cruz
Com dèiem al replà d’aquest pati o corrala de veïns [La Gran Conversa / 0], Helex és un planeta d’un altre sistema solar tan eficient que l’energia helèctica mana de la superfície i recorre l’atmosfera democràticament, és a dir, en benefici de tothom. Res a veure amb nosaltres, pobres terrícoles necessitats.
A Almagro he conegut el MaxAlvaro, l’autor d’aquestes il·lustracions i d’un futur relat de ficció –utòpica o distòpica, ja es veurà—, amb qui ara converso oferint-li el meu punt de vista sobre alguns dels personatges. I no me’n faig il·lusions, ja sé que el meu és un entre milions, i ja hem vist també que la subjectivitat és un prejudici sortit de la caverna de Bacon —ja no en surten dracs, serà que ningú se’ls creuria?—. També surt de la motxilla de cadascú, carregada d’hàbits virtuosos i aviciats.
Tiro de carret per recuperar el fil.
PREJUDICIS A ESCENA
Encara és d’hora per saber si les poses electritzants de Gur són rampells de violència —cap a algú o per rebutjar l’atac d’algú—, o simples enrampades. A la pregunta de si t’estimes més causar injustícia o rebre’n, cal tenir preparada la resposta.
Heris sembla practicar un ritual que el connecti amb el cel i la terra. Vet aquí el valor d’un xaman, un sacerdot, un bruixot: fer el parallamps perquè el corrent circuli pel seu cos sense cremar-lo. Un actitud entenimentada.
Kiro és un parkourista que es diverteix superant obstacles. No sabem si s’entrena per al combat cos a cos —més ràpid, més àgil, més alt— o si s’estima més expressar-hi bellesa, amb les acrobàcies. Al cap i a la fi, per quins set sous hauria de competir, si l’energia per viure és a la superfície del planeta i a l’abast de tothom que la trepitja?
No sé de quines espècies són els habitants d’Helex –humans, rosegadors, felins…—, ni en conec les dèries per dir com són els ídols de cada una de les tribus. Em penso que comparteixen biaixos de cultura: ignoren per què fan el que fan. Competir i lluitar han estat una forma de ser al seu món, tot i que hi ha motius per pensar que també cooperen. Parlen poc i per tant no s’enganyen amb jocs de paraules. Però els agrada posar en escena tots els seus prejudicis.
Siguem lúdics, però també lúcids.
De tornada al planeta Terra.
QUÈ ENS HA PASSAT?
Pequem perquè de tot en volem més i millor. I si no pot ser per les bones, doncs haurà de ser a les valentes. Per intentar-ho venim equipats amb un conjunt de prejudicis o visions esbiaixades de com són les coses per tal d’abordar-les amb èxit, si més no aquesta és la esperança només intuïda, perquè no som conscients de com les nostres idees ens sotmeten.
Somniem, doncs, que som poderosos.
M’he proposat fer-hi un tomb pel neguit de la tecnologia, que abasta tots els racons de les nostres vides.
No sé si la tecnologia forma part del problema o de la solució, però la veig com una sortida d’aquest món per la porta del darrere, que acostuma a ser la del servei. Se’ns convida a sortir-ne, als servidors del nou déu.
Que som mortals, limitats i perfectibles ja ho sabíem, però avui el món “post” ens vol fer creure que això és una conjuntura superable aviat amb els invents adequats. La tècnica ha esdevingut ideologia.
En aquest article d’opinió em basaré en lectures que estimo clàssiques, cosa que no sempre vol dir allò últim que s’ha pensat i escrit a propòsit de la ideologia de la tècnica.
Com a humans ens hem anat diferenciant de tota la resta creada ni que fos en projecte. Cervell redimensionat, llenguatge i sentit de la transcendència han estat l’utillatge exitós per conquerir el planeta.
Per enquadrar el tema, començo per l’epílog amb què l’historiador Yuval Harari tanca la seva obra “Sàpiens, una breu història de la humanitat” (2014). Hi he assenyalat amb negreta aquestes reflexions i preguntes:
«Fa 70.000 anys, Homo Sapiens era encara una animal insignificant que s’ocupava dels seus propis afers en un racó de l’Àfrica. Als mil·lennis següents va esdevenir l’amo de tot el planeta i el terror de l’ecosistema. Avui està a punt de convertir-se en un déu, a punt d’adquirir no només l’eterna joventut sinó també les capacitats divines de crear i destruir. …
… Però, que hem reduït la quantitat de sofriment al món? Una vegada i una altra, un gran augment del poder humà no va millorar necessàriament el benestar dels sàpiens individuals i generalment va causar una immensa desgràcia a d’altres animals.
… A pesar de les coses sorprenents que els humans som capaços de fer, continuem insegurs dels nostres objectius i semblem tan insatisfets com sempre. … poderosos com mai, no sabem què fer-hi, amb tant de poder. … buscant poca cosa més que comoditat i diversió, però sense trobar-hi mai satisfacció.
Que pot haver-hi alguna cosa més perillosa que uns déus insatisfets i irresponsables que no saben el que volen?»
Em penso que la Tecnoestructura / Sistema basat en la tecnologia ja ha trobat un objectiu i ens el vol vendre a bon preu… per ella: li finançarem la recerca, li donarem suport acrític i gratuït a canvi de la satisfacció personal de col·laborar-hi com a voluntaris olímpics, generosos fins al cim per la flaca pel Progrés. Ho donarem tot per una plaça i un parc i una estàtua que ens recordin. I si depèn de corporacions privades potser ens escatimaran el reconeixement, si no hi pactem abans.
Ja us avanço que la tecnologia no és pecat, sinó la creença devocional que ella ens alliberarà dels nostres mals.
Al capítol de les amenaces faré un recull apressat de les idees que li han passat pel cap als nostres super-rics per no perdre pistonada.
Ara us explicaré una història d’èxit, de premi als voluntaris que es van plantejar amb filosofia comuna i corrent el perquè de tot plegat.
Els monjos budistes a l’illa de Ceilan del segle cinquè abans de Crist formaven una classe social separada, com passa amb tots els religiosos professionals: ells pregaven a la divinitat per evitar el caos al món, i a canvi els pagesos i ramaders i pescadors i treballadors manuals… els havien de mantenir.
Però el Nirvana, la drecera espiritual per on t’escapoleixes de l’etern cicle de reencarnacions i arribes a la plenitud, era privilegi exclusiu dels monjos.
Com que els subministradors de béns es resistien a contribuir-hi voluntàriament i els monjos no els podien amenaçar amb el càstig de reencarnar-se eternament –perquè ja hi naixien, castigats—, els monjos van haver de comprar-ne els queviures democratitzant el nirvana per a tots els creients en els ensenyaments del Buda, dels quals ells n’eren intèrprets exclusius, això rai.
ELS ORDRES IMAGINATS, A ESCENA
A les peces de teatre comentades tothom peca amb un prejudici o un altre per mirar de satisfer el propi interès.
El rei Basilio peca per protegir-se de la por al mal de perdre violentament la vida i el tron (prejudicis de l’espècie enfront de l’Altre), i per parar atenció a l’educació rebuda o als costums adquirits que li fan creure en l’anunci d’un astròleg. La creença li fa representar un paper equivocat: creu i es comporta d’acord a allò que creu, fent real una possibilitat —avui diríem una realitat virtual i barraríem el pas a d’altres realitats també possibles—. La profecia sempre es compleix amb l’ajuda del creient, i aleshores sembla predestinació.
Johannes Kepler (1571-1630) era astròleg a més d’astrònom. Com a matemàtic de la cort d’un entre molts prínceps europeus, havia de publicar un calendari anual de prediccions astronòmiques, deure que complir gustosament per diners. Va fer l’astròleg per guanyar-se la vida. L’actitud favorable a l’astrologia era pròpia d’un moment de transició. Per experiència, sabia que
l’astrologia pot fer molt de mal a un monarca si un astròleg llest explota la seva credulitat humana
Potser Calderón de la Barca coneixia aquesta opinió de primera mà i va voler parlar-ne, a La vida es sueño.
El fill, el príncep Segismundo, quan és alliberat per un sol dia i actua com a hereu de la Corona, peca contra les persones amb els prejudicis de l’espècie (aprofitament i abús instintius que no necessiten arguments, només poder), ja que d’educació i costums no n’havia rebut. Tampoc llenguatge –Calderón l’hi concedeix sense justificació, si vivia reclòs sense cap més contacte amb el món que un carceller—. Durant el seu dia lliure aprèn que és impossible distingir el somni de la realitat –com saben els aficionats a les noves tecnologies immersives—, i decideix captenir-se responsablement sempre, perquè l’amor a una dona l’ha fet prendre consciència del mal que havia infligit a persones properes. Aquest enamorament potser és un altre prejudici, una fal·lera que ens obliga a representar un paper, mentre duri.
A la segona peça, El diablo Cojuelo, l’estudiant Cleofàs vol viure bé sense gaire esforç podríem dir que estudia la manera de viure una mica dels altres, per a la qual cosa el millor és conèixer els altres amb un biaix de com cada un es mou i representa un paper a l’auca.
Persones que viuen dels altres –o que no els hi posaria cap pedra al fetge—acaben trobant un diable ni que sigui de baixa estofa que els ven una drecera per conèixer el gran mercat del món. Mitjançant el llenguatge, Cojuelo convenç Cleofàs d’estar veient “la carne del pastelón que es Madrid”, i de pas a nosaltres fent de públic. És un altre exemple de fal·làcia de mercat, amb la intenció que sigui profitosa per representar algun dels papers que li mostra el diable com a bon comercial.
Finalment, a Carreta y manta els joglars que disputen per una plaça on actuar i rebre la recompensa del públic, comparteixen el biaix d’espècie –els altres són rivals, si no són enemics—, el de caverna –usos i costums entre gent de classe social popular—, el del mercat —perquè fan anar l’enginy amb les paraules i els actes que les acompanyen per a més eficàcia—, i finalment l’ídol, prejudici o biaix del teatre, perquè ningú disputa per un tros d’embotit o un àpat i després no se’l menja. I tant que volen seguir representant el paper que les creences del lloc i temps del món que ocupen els hi permeten!
Al marge d’aquesta obra, recordo l’escena en què Lazarillo de Tormes, el picaro, explica com l’hidalgo castellano viejo —que era el tercer amo al que servia Lázaro— surt a la porta de casa amb un palillo entre les dents… per fer veure a qui ho volgués saber que havia dinat carn. I bé que sabia Lázaro la gana que es passava en aquella casa.
Per a mi, els còmics que viatgen pels camins són els pecadors més complets, i també els més innocents i nobles –en sentit genuí—, que ho fan per l’afany de passar dignament amb poca cosa.
Noble és qui no té segones intencions, sense artificis ni falsia. Més tard, al segle quart de l’era cristiana, un invent de poca monta —una expressió castellana molt encertada, perquè la muntura encara diu molt de la importància social. En català diem un invent de pa sucat amb oli, o d’estar per casa, perquè tenim perspectives diferents de veure, a peu pla….
—Però de quin invent parles?
—Doncs de l’estrep.
—…
# [cares d’incredulitat o de mofa, per barris]. FI DE L’APUNT. #
L’estrep va fer possible lluita a cavall, i va crear una nova tecnologia militar temible: el combat de xoc muntat. Això va fer créixer la importància de la cavalleria i dels cavallers, i va canviar la natura de la societat feudal. Diu Postman que l’estrep permetia controlar la societat des de la sella de muntar.
—Exagerat…
—I dels cavallers venen els hijosdalgo, els ciutadans honrats, els nobles i els aristòcrates. Us en recordeu dels monjos budistes? Doncs els cavallers cristians de l’Edat Mitjana, gràcies a l’exclusiva capacitat de mantenir un cavall en peu de guerra, van exigir i obtenir dels reis privilegis mundans a costa dels serfs de la gleva (servidors subjectes a la terra, d’on no eren lliures de marxar) i a costa de tota la humanitat que es guanyava la vida pacíficament amb les seves mans i ni temps tenia per a jocs de trons.
Qui pensi que les armes són justes s’equivoca: només són útils, a la manera de Bacon, per adquirir poder. Després ve una ideologia i les justifica. Quina ideologia? Hi serveixen gairebé totes, però millor les que defensen el poder i els poderosos. Pregunteu-vos qui justifica la ideologia de la carrera d’armaments, I qui la lliure circulació dels capitals. I qui el lliure albir dels pobres i desvalguts –perquè ells volen o s’ho busquen—…
Detectada una activitat descontrolada. Iniciem la recuperació del sistema en tres, dos, un.
LA CAIGUDA
En l’origen del nostre món va haver-hi el pecat. Petitó i una mica trapella, inconscient de les conseqüències: al món exterior hi viuríem per sempre, i l’hauríem d’endreçar al nostre gust o a satisfacció de les nostres necessitats. Però alguna teologia li va dir Original per a justificar la Caiguda.
Però ¿és original perquè està a l’origen, o perquè va ser el primer i després tot són rèpliques del pecat líder al Mercat? Com la pregunta sobre què va ser abans, si l’ou o la gallina, no tinc la resposta, però trobo que el pecat inaugura el món humà –l’Univers ja l’havia creat Déu— i a partir d’aquí totes les taques posteriors són burdes imitacions de l’Original.
L’Original dels nostres primers pares va ser posar nom a l’inexistent –el Mal— per fer-lo visible… i van descobrir el món fora de la bombolla tot descontrolat.
El pitjor era que no hi havia un manual d’instruccions ni un camí fressat, i els avantpassats dels humans havien de d’espavilar i deixar tot de provatures i passeres escampades. Si ara sabem tots els caminants que es fa camí en anar-hi / se hace camino al andar, li ho hem de regraciar a tantes generacions de pràctics abans que en Bacon inventés l’experiment controlat de laboratori i que n’Antonio Machado en recollís l’experiència humana en uns versos. Aquest és el valor de la poesia, que no reconeixem perquè és a l’abast de qui vulgui escoltar.
El pecat a l’origen, i la malaltia en el desenvolupament cap a la vida adulta.
EMBOLICA’M L’ORDRE, QUE EL FA FORT
Tots els ordres, imaginats primer i establerts després, són fràgils, i el desordre creix amb la dimensió de les societats. El desordre dels noms com a símptoma de l’entropia a la qual la tecnologia vol aturar.
Disculpeu l’aparent frivolitat, però soc sensible a l’art: soc humà. Us recomano la lectura de les contradiccions d’un executiu més o menys agressiu que s’enamora de la dona del seu psicoanalista sense saber que ho és relatades pel Juan José Millás en El desorden de tu nombre (1986)
És una novel·la postmoderna perquè conté una metanovel·la, una ficció dins de la ficció.
La tecnologia de la paraula serveix per amagar fins i tot un crim, i així el relat imaginari del pacient pot justificar la seva vida “real”.
«El paper històric crucial de la religió ha estat conferir legitimitat sobrehumana a tan fràgils estructures socials», als ordres imaginats i establerts (diu en Yuval)
Però les antigues religions eren locals i per autoconsum –com ara el budisme, que malgrat ser una relíquia gaudeix de bona salut—. Calien religions monoteistes, universals i missioneres que les reforcessin. Déu explica i manté l’ordre, que el Mal pertorba. Reforçats els ordres, del mateix magma van sorgir les ideologies —biaixos que ens enterboleixen la voluntat del respectiu déu, l’únic lliure per veure-hi clar—: des de la teologia fins a la tecnologia, passant per altres disfressades d’ismes: el liberalisme, l’imperialisme, el nacionalisme, el comunisme, el feixisme, el cientisme…
Són ordres suprahumans sostinguts per una fe irreductible, una moral de victòria. Comparteixen tots els biaixos imaginables.
Hem hagut de cuidar-nos i de cuidar els altres per sobreviure. Hem creat eines i hem cooperat per fer-les útils. La lluita per la vida ens ha fet com som ara, i en reneguem. Volem llençar la tovallola després de donar un cop arrauxat sobre la taula: ho hem aconseguit! —podríem dir—, hem creat vida artificial que ens retirarEà als nostres palaus d’hivern, serem feliços i menjarem tot el que voletegi, insectes inclosos…!
La profecia del manà d’insectes sembla que també s’acomplirà, però no caurà del cel sinó que vindrà de granges.
Tenim ganes de revenjar-nos, perquè ens sentim estafats amb les velles faules que ens han contat, ni tampoc no acceptaríem de noves, que tot és molt més senzill: s’aplica el mètode científic i llestos! Que som llestos!
I tant! Corria l’any 1620 quan Bacon publicà Novum Organum, el seu manifest científic, i fins aleshores ningú no havia arribat tan lluny en unir els interessos de la ciència i de la tecnologia.
—Que li preocupava la veritat?
Si hem de creure a en Yuval Harari, el pare de la ciència experimental i aplicada portava el sarró ple —avui, per demà, diem l’agenda digital— de bones intencions: primer l’home empoderat, després la veritat.
«La prova real del saber no és si una cosa és certa, sinó si ens dona poder. Els científics assumeixen que cap teoria és correcta al cent per cent. Per tant, la veritat és una prova inadequada de coneixement. La prova real és la utilitat.”
Finalment, hem patit la tecnologia quan els poders i els poderosos han aprés a gestionar tècnicament l’odi a l’Altre per generar cohesió social. Ho veurem, també.
Som experts en tot i aprenents de res –perquè aviat ho sabrem tot de sèrie, amb un cervell connectat per wifi de banda ampla a un altre i a un ramat de ments—. Quina distòpia! Com diu la professora Montserrat Nebrera,
«Altres civilitzacions abans que la nostra van veure també com la seva màxima esplendor tecnològica era l’avantsala del declivi, i la humanitat es va estimbar pel precipici del relativisme moral, la venda de la llibertat a canvi d’una seguretat mai total, o l’acumulació de poder en unes poques mans. Unes civilitzacions acomodades en el fet d’haver assolit cotes inaudites de benestar i tan cegues que no veien que aquestes cotes no estaven a l’abast de tots.»
Al final haurem de tornar al principi originari i acceptar conscientment i voluntària que no som els creadors de l’Univers, que aquest ja hi era abans que nosaltres, tot i que nosaltres l’hem configurat com es veu.
Però tornem a la brega, que patim malsons a cabassos i no ens els acabarem.
