Yohany Limpias
Manu Kaur. 27 anys, guia oficial de turisme, soltera, d’esquerres i Sij
Jove, atrevida i desimbolta, la Manu se salta totes les barreres que cauen al seu pas i fa i parla sobre tot allò que li ve de gust. La coneixem per invitació de l’Associació Guineo-Catalana, que l’ha convidada a presentar el seu llibre Los Mundos de Kaur. La narració es basa en l’experiència vital de la seva família, d’origen indi i nouvinguda als anys 90. Hi reflexiona sobre el significat de migrar.
És una dona que té formació professional i objectius vitals clars, però també consciència i sensibilitat sobre la necessitat d’aprofundir en les experiències interculturals en un món que mai no ha estat ni serà monocolor. Així, hi ha feina per totes dues bandes, dels que arriben i dels que acullen. Ens proposa obrir-nos més als altres, per convicció i gaudint-lo.
En acabar, i com que la millor manera de viure la interculturalitat és amb l’àpat, li arrenquen consell de bon menjar indi a la ciutat, el Veg World India, a Gràcia, o el Maharaja, al Raval, diu. Ja sabeu!
D’on ve el seu nom?
A la religió Sij totes les dones es diuen Kaur, vol dir princesa, i tots els homes Singh, lleó, per significar que no hi ha diferencies per castes, sinó que tots som iguals. Aquí, a l’escola, quan hi ha més Kaurs o Singh es pensen que som cosins o família, però no té res a veure, és perquè compartim la religió Sij.
És a la nostra contra, expliqui la seva història.
Vaig néixer a Calella. Els meus pares arriben a Catalunya a l’època de les olimpíades. El pare va venir a treballar a l’obra, amb coneguts, i va anar fent el que trobava com qualsevol immigrant. Després, van concertar el seu matrimoni amb la meva mare i just l’any olímpic va venir ella també. A la família som quatre fills, jo estic pel mig, i cadascun hem nascut a un lloc diferent. Vaig estudiar la carrera de Turisme i m’he llicenciat com a guia oficial, el meu ofici des de 2017.
Amb una pandèmia pel mig, com heu sobreviscut els guies de turisme?
Vaig treballar al 061 amb l’agència sanitària durant vuit mesos, fins que m’he pogut reincorporar a la feina habitual. Ara torna a haver-hi més mobilitat, i Barcelona sempre és atractiva. Durant la pandèmia també vaig aprofitar per estudiar, per si no tornava el turisme, i ara tinc especialitat per ser mediadora intercultural. He hagut d’estudiar dret civil, mercantil i familiar, ho vaig fer tot en línia.
Es guanya bé la vida un guia turístic oficial a Barcelona?
Si no comptem la pandèmia, molt bé! Hi ha molta feina a repartir. Ens paguen bé, ja que, per poder entrar a monuments com la Sagrada Família o el Parc Güell es necessita el títol. Abans de la covid jo estava fixa en una empresa i m’havia donat d’alta d’autònoma per fer tours privats. M’especialitzo en el públic de l’Índia, ja que soc l’única guia oficial de la ciutat que parla hindi i punjabi.
Alguna anècdota amb els turistes?
Sobretot la mentalitat del públic indi al qual em dirigeixo. La primera pregunta que em fan és si estic casada. Quan els hi dic que no, em pregunten l’edat i llavors s’escandalitzen “a la teva edat jo ja tenia fills i ara soc àvia”. És una mentalitat que no canvia, encara que estiguin a Europa.
Des de la seva experiència, què significa emigrar?
Emigrar és deixar el teu origen, el teu país, on vas néixer, on tens tot fet (família, amics, estudis) i marxar a un altre lloc en busca, principalment, de treball. La gent d’Àsia marxa a Europa o Amèrica pensant que allà es viu millor, que no és del tot incorrecte, però no sempre és així. Hi tens més dificultats que la majoria, i les has de superar per arribar on vols.
I si a ser emigrant se li afegeix el fet de ser dona…
Si ja emigrar és difícil, és superar entrebancs contínuament per fer-te un lloc on arribes, ser dona, i a més segons de quin origen, afegeix moltes més dificultats. A sobre del procés d’adaptació normal, sovint la dona que arriba tampoc té idiomes, ni estudis i no li queda més que quedar-se a casa i cuidar els fills, amb l’afegit de fer que aquests no oblidin els orígens. Tot i que ara les famílies són
més modernes, continua havent-hi diferències culturals importants.
L’edat de casar-se, per exemple.
La mare es va casar als 21 anys. Jo tinc 27 i encara no ho he fet, sí que és veritat que a casa m’ho diuen. La meva germana té un any més i diu que ja és edat de casar-se, també hi ha una edat per tenir fills, i si no ho fas, després, és més difícil trobar parella i els pares ho viuen amb preocupació.
La comparteix, la preocupació?
L’entenc perquè sé d’on ve, l’origen, el perquè, però no la tinc ni la comparteixo. Ara bé, soc de les que m’agradaria estabilitzar-me, tenir una parella, casar-me, fills… respectant tothom, jo vull aquest ordre.
Reflexiona també sobre la discriminació a l’interior de les cultures.
Moltes persones han arribat fa anys i s’han quedat amb una mentalitat que ja no es porta ni tan sols als seus països d’origen. Per exemple, algunes famílies no toleren les noies modernes, que bàsicament vol dir que treballen fora de casa, viatgen i vesteixen com volen.
Parla de la importància de sortir de la bombolla de cadascú.
No pots estar en un país tota la vida i no acabar estimant-lo com el teu, perquè, al cap i a la fi, et dona l’oportunitat de viure-hi, de tenir una llar, treball, menjar… Cal estar obert i no tancar-se a conèixer gent i món, per aprendre d’altres cultures.
Ningú diu que deixem els nostres costums, la religió o que oblidem l’idioma, però necessitem integrar-nos, perquè així tot és més fàcil, i si no la supervivència i la convivència es poden complicar.
Vosaltres sou segona i tercera generació d’indis.
I hi ha molta diferència amb la generació que va venir. Nosaltres, de sempre hem estat amb la gent que ens hem trobat a classe, a parvulari, primària, ESO, batxillerat… és evident que hi ha un canvi significatiu en la generació que ens hem educat aquí des de petits. Hem tingut la sort de no haver de deixar els estudis, la família, els amics, ni haver començat de zero altres idiomes, o viure el xoc cultural del dia a dia.
Però enfrontem altres dilemes. Com divertir-nos, per exemple. Personalment, he intentat evitar disgustar els pares; així i tot, no he renunciat a divertir-me, cosa absolutament normalitzada entre la meva generació. En les famílies índies la noia encara guarda l’honor familiar. Si algú de l’entorn veiés alguna cosa que no està ben vista, llavors tota la família seria rebutjada.
Quines altres contradiccions viviu?
El fet d’emparellar-se amb persones d’un origen diferent, d’aquí, per exemple. Potser jo podria convèncer la meva família perquè ja és més moderna, però en una família més tradicional no ho acceptarien mai. I no és només per raó d’orígens, dins la societat índia encara hi ha conflictes entre parelles pel tema de la casta social. Ja pots ser de la mateixa regió i religió, però si no ets de la mateixa casta… Això encara pesa molt allà.
Parla bé de l’acollida que es fa aquí.
Sí, perquè entre la generació de ma mare i la nostra han canviat moltes coses. Ara hi ha un esforç de les administracions en programes per ajudar les famílies nouvingudes a viure-hi com un més. Això no vol dir que no continuïn havent-hi discriminacions, com quan la gent diu i pensa que totes les ajudes són pels immigrants. Una cosa que només et creus si tens un prejudici racista, perquè és evident que és fals.
Què podem millorar en l’acollida des del veïnat?
Hi ha feina per les dues bandes. A la gent que arriba li manca la voluntat de ser actius i participar, informar-se, fer cursos i en general prendre més iniciativa. I potser a la gent d’aquí li cal obrir-se a la possibilitat de conèixer altres cultures una mica més del que ho fan. Bollywood no vol dir Índia, cal trobar altres maneres d’apropar-se més a aquestes comunitats. Estaria bé aprendre a explorar l’origen de les creences, sense prejudicis i sense jutjar ningú.
Hem vist com, molt tímidament, algunes comunitats d’immigrants comencen a aconseguir alguns representants polítics, però l’índia i en general l’asiàtica, encara no.
Les famílies índies estan molt centrades en els negocis, necessitem generacions que vulguin entrar-hi, en política. A mi m’agradaria que hi fossin per donar suport a les dones i a tota la comunitat. És necessari per avançar i transformar. Així i tot, tenim un senador d’ERC, en Robert Mashir.
Quina és l’aportació de la seva generació?
Nosaltres aportem enteniment i empatia als dos costats, som una mena de pont entre els uns i els altres tot i que encara arrosseguem contradiccions fruit del xoc cultural. La primera generació ho va tenir prou difícil, i penso que la tercera podrà avançar encara més. Tot i que cada família i cada persona és un món, i no podem generalitzar.
