Després d’un dels pitjors mesos dels últims anys (per a mi), reprenc la sana costum d’escriure, cosa que m’apassiona i em permet recordar i reviure situacions i etapes de la meva vida professional. Uns dies enrere, parlant amb Juan Minguell, director de fotografia i company en múltiples rodatges, vam arribar a la conclusió de que son més importants els records, anècdotes, persones, dificultats, viatges, etc. etc. que el resultat final de la pel·lícula. Exemple, “Un verano para matar”, pel·lícula del director Antonio Isasi. Especial record de Karl Malden, excel·lent actor amb una filmografia extensíssima amb pel·lícules com “Un tranvía llamado deseo”, “Jo confesso”, “La ley del silencio”, “El árbol del ahorcado” i moltíssimes més, era una persona educada, professional, simpàtica i bon conversador.
En una protesta de l’equip per l’excés de hores extres (sense cobrar-les) es va unir a nosaltres i ens va donar la raó. Raf Vallone, actor italià dels grans, amb pel·lícules de la talla de “El padrino”, “Cañones para Córdoba”, “El cardenal”, ”El cid”, “Arroz amargo”, “Delirio” o “La violetera”, que malgrat el seu aspecte tosc era simpatiquíssim i un don Joan, es passava el dia intentant lligar i sovint, li sortia bé.
Christopher Mitchum, fill de Robert Mitchum, un tipus genial. Esportista, sempre disposat a parlar del seu pare, de Burt Lancaster o de John Wayne. Durant el rodatge de la pel·lícula vàrem assistir a una festa privada a Sacedón (Guadalajara), sense saber que la amfitriona era Mª Carmen Martinez-Bordiu Franco, neta del dictador. Chris va estar molt incòmode i vam marxar abans que la festa acabés. Olivia Hussey, la inoblidable protagonista del “Romeu i Julieta” de Franco Zefirelli, encantadora, guapíssima i molt accessible, venia amb el seu representant, un americà “de fines formes” que s’equivocava constantment en els seus intents de fer amistats.
El director de fotografia, Joan Gelpí, era cunyat d’Antonio Isasi i tenia interessos en la producció i vàrem tenir sèries dificultades amb ell. Del cap de producció Antonio Irles m’estimo més no parlar-ne. També hi va participar Victor Israel, entranyable actor molt estimat per tothom. Victor era tot senzillesa i humanitat. La pel·lícula es va rodar a Barcelona, Sacedón (Guadalajara), al sud de França i a Lisboa. Especial record de Lisboa on hi vaig tornar anys més tard per rodar “Los mil ojos del asesino” de Joan Bosch, bon director i millor persona.
Les aventures viscudes a Lisboa omplirien varies pàgines. Algunes per intranscendents i altres d’índole personal, prefereixo que continuïn guardades en aquesta petita caixa que tinc al cervell i al cor. També hi va intervenir al rodatge Rémy Julienne, el cap d’especialistes francès que, per cert, ens va deixar el passat gener als 90 anys i que ens meravellava amb les seves cabrioles amb la moto i la perícia a les persecucions de cotxes.
Amb totes aquestes referencies, descripcions, només pretenc reafirmar-me en la primera part de l’escrit. Les pel·lícules sempre són dels directors, i el resultat final tant si és una pel·lícula excel·lent com si és un fracàs, sempre és la seva responsabilitat. De res serviria si ara jo fes una crítica (bona o dolenta) de la pel·lícula. El que puc afirmar és que el treball del departament de càmera, del que jo formava part, va ser impecable i els bons records segueixen vius.. i alguns de dolents també.
