Recordo el dies en que, fent el recull d’informació entre la gent del barri per a iniciar l’escriptura del meu llibre “Els carreres de Paco Candel” vaig a anar a les Cases Barates, em vaig asseure a la taula d’un bar per entrevistar alguns dels veïns que havien estat amics d’en Paco, a la infantesa i la dona que era darrera la barra del bar, quan se’n va assabentar del que volia fer, se’m va acostar i em va dir:- Aquí no queremos saber nada de Candel, sacó a mi abuela en un libro hablando cosas que no eran verdad. I d’altres coses que el temps m’ha fet oblidar.
Aquesta dona, no sabia que tant si li agrada com si no, el que Candel escrivia és només la història del barri de la Marina i de la seva gent. I que haver compartit temps i espai amb ell l’ha fet ser com ella és ara; perquè tots i cada un de nosaltres no seriem com som si no haguéssim conegut a tal o qual persona o si els nostres pares ens haguessin matriculat en una escola en lloc de una altre; o be que l’ofici del veí del davant de casa ens ha marcat per a tota la vida al compartir amb nosaltres la feina que feia i l’amor que li tenia. O potser, ens n’adonem que som al costat d’un grup de persones que te unes inquietuds semblant a les nostres i cada un de nosaltres som un tros del lloc on som. Tinc la sensació de que tots els racons del barri tenen un tros del Paco, que ha estat i serà, potser, part de tots els veïns, de les veïnes, de les criatures i dels grans de la Marina que han estat retratats pel seus ulls i que a través de la seva màquina d’escriure, ens hi hem vist una mica els que som d’aquí.
Fins a tal punt en Paco Candel era de la Marina que des que hi va arribar amb els seus pares, mai nova marxar. Va canvia d’habitatge un parell de vegades però casa seva era tot el barri. Tal com ell va anar envellint, nosaltres també ho hem fet tot observant la transformació del barri que a alguns ens ha deixat descol·locats. Però va descriure tant bé als seus llibres els llocs, els racons, els forats de la nostra muntanya de Montjuïc, les cases, aquests església de la Mare de Deu de Port i les persones (tant les que han marxat com les que encara som aquí), que no podrem oblidar mai com érem i qui érem. Si alguna vegada, alguns de nosaltres perdem la sensació de pertinença a aquest lloc que s’està transformat tant ràpidament, només hem d’agafar qualsevol dels seus llibres i llegir-ne alguna pàgina a l’atzar per retrobar-nos. Quasi no ens calen velles fotografies o converses amb algun amic per recordar; ens ho va deixar tot escrit.
- (Recomano a qui estigui llegint aquest article que s’acosti a la biblioteca que porta el seu nom i comenci per “Donde la Ciudad cambia su nombre”, és la seva segona novel·la, i a partir d’aquí, anar fent).
El llegat que ens ha deixat escrit es molt important, tant pels seus llibres, més de cinquanta, com pels articles que publicava als diaris, on acostumava a denunciar injustícies, i en aquesta revista, tenien milers de lectors; sense oblidar la capacitat de captar l’atenció de tots els qui tenia al voltant quan ens explicava qualsevol cosa que fos (comentava en els seus darrers anys, que havia passat d’escriptor a “conferenciant”) Qualsevol cosa que passés al seu voltant podia convertir-se en una història. Candel duia una càmera indiscreta dins els seus ulls sota del seu aspecte humil, d’home senzill, discret i dolç. L’home tranquil i callat era un pou sense fons de saviesa i només l’hi havies de demanar una mica perquè ell, t’ho donés tot. Quan era jove va voler ser pintor i és el que va fer, pintar amb les paraules tots i cada un dels protagonistes de les seves novel·les i els espais per on es movien. En el seu cas, l’autor, el personatge i la gent, son tot una sola cosa i es difícil de separar i com a persona, va estar realment un filantrop. Al Paco li agradava l’ésser humà. Per ell, darrere de tothom sempre hi havia alguna cosa bona per aprofitar; veia la bondat de dins on els demés només hi veien l’exterior.
El seu afany per col·laborar el va portar a ser al costat de qualsevol moviment cultural que hi hagués, als suburbis però sobre tot al seu barri. En temps de la república, quan encara era un nen, a la parròquia de Port, s’editava una revista anomenada L’Ideal i ell ja hi participava i es va seguir publicant intermitentment, i ell col·laborant, en l’època de la dictadura. També va ser a prop de les associacions de veïns i de l’associació d’artistes de la Marina. En cap moment va estar separat de la gent que l’envoltava. Al seus llibres hi son explicades aquestes històries i segurament deu ser per això i per la seva manera d’escriure tant peculiar, que la majoria d’escriptors de la època no el consideraven tant bo com ells. Però va ser l’any 1965, quan es publica “Els altres catalans” que la figura de Candel sobrepassa el barri, la ciutat i fins i tot Catalunya. En aquesta assaig posa sobre paper la realitat de la immigració, de la gent que ho ha deixat tot per anar a buscar-se la vida a un altre lloc i també de què pot passar amb el transcórrer dels anys, quan els “Xarnegos” ja no fossin res diferents dels catalans.
Si en voleu saber més per lletra d’altres:
Genís Sinca : “La Providència es diu Paco”
Pilarin Bayés – Genís Sinca: “ Petita història de Paco Candel”
Esther Pardo i Gimeno: “ Els carrers de Paco Candel”
A part d’articles, entrevistes i tesis doctorals que de ben segur que trobareu a la Biblioteca del barri que porta el seu nom
Esther Pardo i Gimeno Setembre 2021
