Habemus Papam!

Il·lustració de Pierre de Barrigue de Montvallon, PIEM, dissenyador (1923-2020)

«El Sacre Col·legi, davant la vacança de la Seu de Roma, que no es pot perllongar sense causar els més greus detriments a l’Església de Crist, adreça a Jacint I, bisbe de Roma i pontífex de l’Església Católica, una crida apressant: que torni a Roma a trobar-se una altra vegada amb la seva Església en un termini de tres mesos com a més, per la celebració solemne de la Pasqua de Nostre Senyor. El Sant Consistori, si el Sant Pare no ha fet cap a Roma en aquella data, considerarà com un deure sagrat haver d’elegir un successor per pasturar les ovelles de Crist. Es demana a tots els nostres germans bisbes de la cristiandat que facin tot el que estigui en el seu poder per difondre aquest missatge a fi que arribi al coneixement de la Seva Santedat el papa Jacint I per al qui convidem tot el poble cristià que elevi amb nosaltres a Déu unes fervents súpliques»

Gérard Bessière “El Papa es mor a Jerusalem”. La Llar del Llibre, Barcelona, 1989

En aquesta breu novel·la se’ns explica l’hipotética desaparició del Papa, que abandona el Vaticà per viure (i morir) entre els pobres i permetre així que l’Església canviï.

De tornada a la nostra realitat, el 30 de gener del 2018 no es va celebrar el ple d’investidura telemàtica del MHP Carles Puigdemont a l’exili. Sempre es podia nomenar un altre, si ben convenia als designis de l’Imperi que subjuga mentalment tants catalans, com Darth Vader fa amb tot de superpoders. No cal dir que el Sacre Col·legi havia decidit una cosa, i el cardenal camarlenc Torrent al davant d’un estol de bons catòlics descreguts n’havia dita una altra, urbi et orbi.

Avui hem quedat per comentar la investidura del MHP Aragonès, al peu del balcó de la Plaça de Sant Jaume.

Vicent P. Sembla que ens haguem tret un MHP de la màniga, bo i aprofitant el desori de la fumera tòxica. Però el truc es pot fer a la llum del dia i sense boires interposades, perquè jugar a fer desaparéixer una moneda amb les dues mans requereix només la naturalitat de l’executant per manipular a més l’atenció de l’espectador. Després de dues fumates, la negra i la blanca, i d’una fumera, Pere Aragonès ha estat investit 132è president de la Generalitat de Catalunya.

Els polítics ficats a prestidigitadors tenen també la dèria de defensar allò que s’ha demostrat fals. Al discurs d’investidura, li hem sentit dir al MHP Aragonès que el seu projecte és culminar la independencia amb un referèndum a l’escocesa. “Si ho poden fer Escòcia i el Regne Unit, perquè no ho poden fer Catalunya i Espanya?”

“perquè una democràcia funcione, cal una cosa encara més important que eleccions lliures i separació de poders: cal que el país tinga demòcrates”

Indro Montanelli, periodista italià (1909-2001)

Antoni L. També l’Hannah Arendt formula un cercle virtuós segons el qual la democràcia només funciona en un poble que hi és educat, el qual, alhora, només pot ser-hi educat precisament i justament en context efectiu de democràcia.

Tenim el nus al coll molt apretat ja, i mentre ens distreuen amb facècies escoceses

Carles V. Podem considerar la pregunta retòrica del recent MHP sota dos supòsits:

A. La bona fe de qui la fa, i dubta de la resposta. Aleshores, no mereix presidir el país per ignorant.

B. El coneixement previ de la resposta (com no pot ser altrament), i fent la pregunta ens tracta d’imbècils. Aquest, sens dubte, és el cas.

David M. D’il·lusionisme tothom en practica: els que sempre donen la culpa als altres, els que han de mantenir la clientela, els que prometen una revolució sense ni un tirador de gomes per defensar-la, els que pontifiquen del sofà de casa estant, els que pel fet d’haver anat a les concentracions s’autoproclamen els més valents del món, i els més-independentistes-que-la-hòstia, els conversos que s’hi van enganxar i en presumeixen, els que no es volen embolicar, els que es reserven i dosifiquen… hi som tots, fins els que no ens hi volem reconèixer, el barrufets rondinaires…

Pep A. A qui hem de fer cabal? a Junqueras ajornant la independència d’aquí a 20 anys o l’Aragonès presentant-se candidat a la investidura per a culminar la independència de Catalunya?

Tenim més creences que conviccions democràtiques, per això als dirigents dels partits no els preocupa gens la incoherencia entre el dit i el fet.

Rubén C. Com fan els papes de debò, els polítics defensen no només el visible i l’invisible. Allò visible era que la negociació amb Jordi Sánchez va haver d’interrompre’s perquè l’interlocutor tornava a Lladoners, la presó. L’invisible són les ganes de fer passar per desapareguda una moneda que només ha canviat de mà. Tot un canvi d’estat binari de la matèria! Ser o no ser. Manca finezza (i li sobra barra) al nou govern català presidit pel MHP Aragonès, que ens pren el pèl. I manquen demòcrates a Espanya, que s’han de buscar amb una llàntia a plena llum del dia.

Josep U. Fer trampes al solitari només posa de manifest la irrellevància del personatge. La realitat va per un altre costat que els seus discursos.

Jaume O. No fan màgia, només trilerisme.

Rosa G. Exactament. I tots els mitjans hi han col·laborat, al seu èxit vergonyant. De demòcrates en falten tants a la política com als mitjans de comunicació. Per això ens hem quedat sols de fets i de paraules.

Teresa A. Espanya no negociarà cap referèndum acordat amb Catalunya perquè no té tradició democràtica. Només cal fer un repàs a la història per veure-hi els processos de descolonització que va protagonitzar (tota l’Amèrica Llatina, Guinea Ecuatorial i el Sàhara Occidental). I comparar-los amb la Gran Bretanya, molt més intel·ligent i pràctica. Diríem que fins i tot astuta. I ja sabem que a l’astúcia li diuen perfídia, els muchoespañoles!

Joan C. O hi ha ignorància o mala fe. Ni la democràcia plena d’Espanya és com la democràcia liberal de la Gran Bretanya ni els polítics catalans són com els polítics escocesos. No hi coincideixen ni en la voluntat ni en la determinació.

Aleix G. Per fer-ho com Escócia no hauria de haver-hi pressos politics ni exiliats per raons politiques.

Ricard P. Allò que diu el MHP ni ell mateix no s’ho creu, ni té importància. Allò que compta és com construïm la palanca unilateral, per al dia que el teatre del diàleg caigui pel seu propi pes.

Oriol M. S’ha exagerat que “calia com fos tenir govern” i generat cansament i pressa. Això passa per que no tenim estat. Un estat pot passar mesos i anys abans d’acabar repetint eleccions… aquí no tenim estat.
Es cert que estem cansats, però ens cal resistir.

Ferran M. Generalitat republicana dins una monarquia (espanyola)… Taula de diàleg i un referèndum acordat com el d’Escòcia… Se’ns pixen a la cara i ens diuen que plou.

Carles M. Amb tot respecte, ¿Que ha parlat d’independència?  Que ha esmentat l’1O? I el Consell per a la República? Aleshores, tot és xerrameca buida.

Joan L. El MHP Aragonès juga amb les mans i fà dexapareixer la independència, davant un públic… català o espanyol? Qui són els espectadors que han pagat l’entrada? Aviat farà dexapareixer fins i tot l’1O.

Pere S. Per ERC ara es tracta de fer-la durar quan més millor i això vol dir no arriscar, no confrontar-se, ni fer res que molesti al pare Estat espanyol.
El nou govern fica la independència en un calaix per temps indefinit.
La mediocritat política de Pere Aragonès ja s’endevinava en la forma de portar les negociacions, i el penós discurs, ple de tòpics i de brindis al sol, n’és prova fefaent.
Però ara toca col·locar als fidels i gaudir tant de les cadires com del fals poder autonòmic.
Els votants de l’1O tenim a les nostres mans revertir i capgirar aquesta situació.

Jordi Q. Ara, ens volen fer somniar truites. I d’aquí a dos anys, acabat el període negociador sense amnistia ni autodeterminació, ens convidaran a salvar Espanya del feixisme.

Jordi G. Normalment en un conflicte abans de seure’s en una taula de diàleg, s’estableix una treva, però ja veiem que Espanya continuarà amb la repressió. Hauríem de fer el mateix! Mantenir la resistència pacífica al carrer mentre la repressió no s’aturi! Si ha d’haver-hi pressió, que sigui per totes dues bandes, oi?

Roser C. El poble li ha prestat la moneda per fer el truc, però la pot recuperar perquè li pertany. Que la vol?

Ramon B. El que hi ha és el que ha votat la gent, si són trilers o fan trucs, per a això precisament els hem votats. Aquests músics a la Generalitat els hem escollit nosaltres, però o bé estan a les ordres d’Espanya, o bé els podem empènyer perquè toquin la nostra música. No és el moment de lamentacions, cal exigir-los el màxim i organitzar-nos per fer l’independència que volem.

Mònica V. Hem d’assumir que el que vol el poble de Catalunya és una autonomia, ara més que abans, tutelada i dirigida dels tribunals de Madrid estant. Això és el que hem votat i això és el que tindrem. Ens agradi als electors o no.

La qüestió de fons és fins quan la ciutadania serà capaç d’aguantar tanta mediocritat.

Ara que estem més o menys vacunats, potser és l’hora de tornar a sortir al carrer. Això sí que només depèn de nosaltres.

Carles F. El que cal es democràcia directa i llistes obertes, la resta és un vodevil de mai no acabar.

Victor S. Però estem vius, tenim govern i una gran majoria al Parlament. Les alternatives millors en la situació actual, encara ningú me les ha explicades. La demanda d’un referèndum a l’escocesa irrita profundament l’Estat espanyol, perquè no sap què fer-ne. La conjuntura ens hi pot anar a favor.

Salvador A. I aviat podrem sortir al carrer, i aleshores entrarà en acció el factor que ha de ser determinant.

Jaume A. Seguim, que aquí res no s’ha acabat, i tot està per fer.

Fins i tot, fer realitat l’Esperit del Concili Vaticà II en aquesta Terra.


«De tornada a casa us trobareu els nens; feu-los una carícia i digueu-los que és la carícia del Papa. Potser trobareu alguna llàgrima per eixugar. Donéu el vostre alè a qui pateix, perquè sàpiga que el Papa està al costat del seus fills en els moments d’angúnia.
A la meva benedicció afegeixo el desitg que passeu una bona nit, i la recomanació que no us quedeu en només uns bons propòsits.»
Versió pròpia del text complet publicat a Aleteia del
Discurs que va improvisar el Papa Joan XXIII la nit de l’apertura del Concili Vaticà II (11 d’octubre del 1962)

Extracte de la conversa mantinguda al voltant de l’editorial de Vicent Partal publicat a Vilaweb el 20 de maig del 2021. La selecció i edició de les opinions expressades és responsabilitat de Rubén Cruz. Hem quedat a la Plaça de Sant Jaume per veure el nou MHP de prop, però no hem sentit la il·lusió d’aquella nit.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.